Les garrotades de Voltaire a Montesquieu

2.03.2018

A Catalunya, per motius que desconec, acostumem a preferir la Revolució Francesa per sobre de l’Anglesa. En l’àmbit del pensament polític, en canvi, ho fem tot al revés: aprenem (encara que sigui superficialment) la sobirania de Hobbes i el liberalisme de Locke, i deixem els pensadors francesos en un segon pla. En conseqüència, la imatge general que la gent adquireix de la Il·lustració francesa es troba massa encegada per l’entusiasme històric i sovint no se sap diferenciar els il·lustrats dels revolucionaris: tots dos semblen agents del mateix camí de progrés.

Voltaire en un bitllet de deu francs

Els textos de l’època, però, ens mostren una realitat molt més conflictiva: tots els il·lustrats semblen estar d’acord en què les coses han de canviar, però no pas en el com i, de vegades, ni tan sols en el perquè. Hi ha diversos projectes de futur que es contraposen que creen tot un seguit de picabaralles i contraatacs interminables. D’entre els principals polemistes hi destaca Voltaire, el qual no té por d’enfrontar-se a ningú, de ridiculitzar la pompa d’una erudició buida, d’assenyalar que rere l’academicisme dels seus contemporanis s’hi acostuma a amagar un pensament raquític. Una de les crítiques més conegudes és la que llança contra Montesquieu, la qual podríem resumir en tres tipologies de retrets.

El primer grup de crítiques té relació amb un dels hobbies de l’hereu de Ferney: la crítica detallada. Voltaire busca tots els defectes possibles de Lesperit de les lleis −cita per cita, dada per dada− i en treu el següent diagnòstic: Montesquieu és un inepte des d’un punt de vista filològic, té una coneixença poc acurada dels clàssics i un visió simplista del saber científic i històric. En moltes de les correccions que fa, val a dir, Voltaire té tota la raó.

El segon grup va dirigit a atacar més directament els principis del seu pensament: des de l’ús de la noció de «despotisme», passant per la suposada influència del clima sobre les societats, fins a la doctrina dels poders intermedis. Voltaire no només vol assenyalar que són posicions errònies, sinó que es mouen per interessos aliens al pensament racional.[i] Tot i la pretensió de rigor intel·lectual, a l’obra de Montesquieu només hi trobem −ens assegura Voltaire− els interessos particulars d’un home tractats com a universals. L’autor se suma així a les paraules de Madame du Deffand segons les quals a l’obra de Montesquieu s’hi podria trobar «l’esperit de l’autor, que en té molt, però rarament l’esperit de les lleis».

En el tercer grup de crítiques −i al meu parer, el més rellevant− Voltaire agafa l’obra de Montesquieu per oposar-se a tota una manera de fer filosofia política. Després de llegir L’esperit de les lleis −com ja li havia passat llegint Bodin, Hobbes o Puffendorf− no troba ni una sola «llei útil» per aplicar als parlaments d’Europa. L’hereu de Ferney estableix així un criteri per desenvolupar un pensament menys contemplatiu i més concret: la teoria s’ha de definir en funció de la praxis. És el mateix marc que, anys després, Karl Marx utilitzarà per formular la seva famosa tesi: «[fins ara] els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de diverses maneres; però el que es tracta és de transformar-lo».

Hi ha una preponderància per la pràctica en l’obra de Voltaire, una fe en la capacitat dels homes de donar bones solucions a una societat canviant. Després d’anys de guerres religioses, l’Església ha mostrat la seva incompetència per guiar les societats entre els homes. En canvi, la raó humana, l’Estat i el mercat semblen eines cada cop més aptes per gestionar el nou món. Voltaire no es rebel·la contra l’Església per ateisme, sinó perquè la creu ineficient: un far de supersticions absurdes incapaces de fer-nos comprensible el món.

Per aquest motiu criticarà la religió catòlica però es refugiarà, sense contradicció aparent, en un deisme racional: «La moral és una perquè ens ve de Déu, els dogmes són diferents perquè ens vénen de nosaltres mateixos». De la mateixa manera que la ciència ha resolt millor els interrogants del món que la Bíblia, hi ha solucions més eficaces per organitzar la societat: cal trobar-les. Les bones idees són sempre bones idees, sembla dir-nos Voltaire, la digui el Rei Sol o la digui el seu porquer: sota aquesta premissa acceptarà de grat el despotisme il·lustrat de Lluís XIV i recrimina a Montesquieu la seva oposició a les reformes liberals.

Per Montesquieu, en canvi, importa tant què es diu com qui ho diu i com ho aconsegueix aplicar. Hi ha una desconfiança central dins del seu pensament, una por cap a un dels eixos de la sobirania moderna: la concentració de poder. Per a ell, les societats humanes moderades −i el seu motor principal, la llibertat− només poden néixer en absència d’un poder massa gran.

Hannah Arendt, per tal de resumir l’imaginari del francès, el contraposava a Hobbes. Si la societat hobbessiana es construeix sobre la por i la necessitat, en Montesquieu, en canvi, «l’acció política comença quan acaba la preocupació per la vida». Per ell, quan el poder es concentra, fins i tot si els motius són nobles, només hi poden aparèixer formes despòtiques de govern. La seva Il·lustració, podríem resumir, no es pot imposar fent créixer la capacitat sobirana de l’Estat, sinó utilitzant la raó i construint des del coneixement que ens donen les institucions i les virtuts dels homes lliures.

2.

Charles-Louis de Secondat, Montesquieu

Voltaire i Montesquieu tenen problemes per entendre’s perquè parteixen de visions de la modernitat xocants: es llegeixen però desconfien l’un de l’altre. Una diferència de punts de vista similar és aquella que ens trobem en l’actual pensament polític. Avui, tothom sembla conscient que alguna cosa ha de canviar −les velles eines són ineficaces, el món sembla cada cop més incomprensible− però ningú no es posa d’acord ni en el perquè del malestar ni en com hem de seguir endavant.

A Europa, enmig d’aquesta nova globalització confosa, els intel·lectuals de l’establishment semblen haver posat tota la seva fe en la integració política de la Unió Europea. La solució és una vella coneguda: quan ens entra la por al cos busquem refugi en una sobirania més grossa; concentrem més el poder, esperant així augmentar el camp de control sobre la realitat. Gairebé per casualitat, però, fa un parell d’anys vaig topar-me amb dos autors −Neil MacCormick i Enric Vila− que defensaven una posició contrària: Europa només podrà fugir d’aquest cul de sac on es troba si aconsegueix afrontar la seva complexitat política i nacional.

Des d’un punt de vista formal són dos autors antitètics −el primer és excessivament acadèmic; el segon, tot el contrari− i segurament mai no s’han topat l’un amb l’altre. L’única similitud aparent és que els dos formen part del que se sol anomenar nacions sense estat −l’escocesa i la catalana. Tot i això, és innegable que entre Questioning Sovereignty (2002) i Londres-París-Barcelona (2014) hi recorre i s’hi respira la mateixa tendència moderna, la mateixa fe en què les lleis dels homes i la sobirania són dues coses diferents, una desconfiança compartida cap a la concentració de poder pròpia dels estats-nació dels segles passats i una esperança cap a les potencialitats de les nacions petites en el futur més immediat.

No només s’assemblen des del punt de vista de la descripció de la realitat, sinó que també plantegen projectes europeus propers.. Si bé no proposen solucions definitives −encara cal fer canvis generals dins la «imaginació política», ens diuen−, els dos aposten per models descentralitzats, models que es recolzin en les virtuts del pluralisme polític i jurídic: MacCormick ho anomena una «Commonwelth europea»; Vila, pel seu cantó, una «Suïssa d’Europa». O, traduït a vocabulari de Montesquieu: busquen fer uns Estats Moderats d’Europa.

3.

Cada moment de crisi política acostuma a portar xocs entre visions del món, i és tan absurd voler-los difuminar com voler-los fer desaparèixer.

Voltaire, tot i el poc respecte que sentia cap a les posicions polítiques de Montesquieu −i la notòria manca d’estima personal cap al personatge−, mai va deixar de reconèixer al seu interlocutor: el bretó havia sabut formulat l’obra «d’un home d’estat, d’un filòsof, d’un bell esperit, d’un ciutadà», d’algú que diu «sincerament el que pensa». Les garrotades van ser ferotges però enriquidores i, en contrast, les discussions dels nostres dies ens semblen ben pobres.

Les crítiques dirigides a Enric Vila, sense anar més lluny, no han sigut ridícules per massa contundents, sinó perquè han fugit d’estudi. No acceptar els fonaments teòrics del barceloní és legítim, com també ho és fer-li passar comptes pels múltiples errors de les seves prediccions; fins i tot seria bo que algú s’atrevís a desmuntar aquest posat de cretí de manual amb el qual escriu articles i llibres, aquesta fatxenderia que li fa confondre contínuament el seu esperit amb el de Catalunya. En canvi, res de tot això ha aparegut: aquests articles «crítics» han preferit acumular els titulars i afirmacions tendencioses del rival per generar un autèntic home de palla, un enemic perfecte que els estalviï la feina d’enfrontar-se a les pròpies conviccions. Un debat genuí no cal que es basi en el respecte, ni que ens ofereixi consensos nous, però com a mínim ens hauria de garantir algunes guspires valuoses.


[i] En un moment determinat acusa Montesquieu de protegir els interessos de la seva classe quan aquest defensa la venalitat dels càrrecs. La venalitat dels càrrecs era una anomalia dins de l’administració francesa de l’època que permetia comprar i vendre càrrecs públics. Sovint eren càrrecs que passaven de generació a generació i el propi Montesquieu −gràcies al seu oncle− se’n va poder beneficiar.