La impotència del pallasso

Al subjecte número 4.761 sempre se li ha fet difícil acceptar la seva dèbil masculinitat. No respon a cap tipus determinat de feminitat oculta ni a cap daltabaix psicològic o hormonal. Simplement és un home feble, sense virilitat, ni pèl ni ereccions. És un mascle fora del gràfic de dispersió. Allò que els seus coetanis anomenarien covardia, per ell és falta de valentia, que és una cosa molt diferent de l’anterior. Les gestes amoroses dels seus companys sempre li han semblat romanços medievals més propers a la infàmia que no pas a la glòria o l’amor. Però la diferència, la sap i la coneix molt bé. L’energia que transmet motricitat a la humanitat són els cops de maluc i ell, d’això, no hi entén. No sent el desig traduït en tensió muscular, perpendicular al seu cos, i no podria mai explicar aquells símptomes, que són normalitat humana, al doctor Corbella.

D’aquesta manera, el subjecte número 4.761, és un mascle atípic. El futbol es presenta als seus ulls com una excentricitat d’una burgesia malestant, depressiva, deshonesta, hipertrofiada i estèril. En no veure’s empès a malgastar energies en carícies deficients i allunyades, l’estrany homenet decideix apuntar-se a classes de clown. Així ho anomenen ara, perquè pallasso ha saltat de l’arena del circ a la categoria de mot ofensiu.

Pensa que fer de clown en sentit estricte i clàssic, és a dir, fer riure a un públic eminentment infantil sota l’atenta mirada progenitora, requereix precisament la seva qualitat més notable: la manca total de desig sexual. Creu obertament que aquesta és una de les idees més brillants que mai ha tingut, mentre observa la cúpula colossal de la carpa estàtica del circ. On ha quedat aquell nomadisme malaltís del circ? No ho sap. No ha entès mai el romanticisme artístic que envolta el depriment món del cric itinerant.

Per la corda d’un trapezi enlairat veu descendir un cos de femella atlètica embolicada en licra, que amb una gràcia innata i una tombarella perillosa situa les dues cames a la barra de l’enginy, més apta per a micos que humans, i deixa el cos penjant per saludar amb les dues mans els alumnes de clown, que esperen al mig de la carpa, embadalits i mirant amunt. La professora de clown salta del primer trapezi a un segon, i d’allà s’abraça a una tela porpra que la guia de manera vertical fins a tocar a terra. L’aplaudiment dels nous alumnes és unànime donant a entendre que esperen una lliçó magistral de pallassades.

Canviar-se la roba és una manera de mutar la identitat. Aquesta és la primera proposta lectiva. En parelles de sexe oposat s’intercanvien la roba. Tota la roba. El subjecte 4.761 es troba molt còmode amb aquesta proposta. Sap que la seva natura admet transfiguracions d’aquest tipus amb una naturalitat innocent i sana. Davant de tothom es despullen, es miren, i tots comencen a posar-se la roba interior oposada. Les calcetes de la seva companya s’adapten al seu cos amb molta eficàcia, s’hi troba còmode. Els shorts també, i la samarreta de tirans li deixa una part una mica folgada a l’altura del pit, que no omple, però s’hi veu bé. Ara representen qui no són. Són la roba que vesteixen. Són la cabellera o la calvície que no tenen o no pateixen. Ara és una morena de bon veure, amb corbes pneumàtiques i altes aptituds sexuals. Ara, desprèn una olor que no és la seva, uns moviments que deriven inexorablement cap a unes caderes voluptuoses i imaginàries, cap a una erecció divina i voluminosa que pressiona i estripa el tèxtil suau i delicat d’una persona no coneix. Per primer cop sent la necessitat imperiosa d’inquirir el Doctor Corbella: no sé què em passa!