Penjada

Penjada. S’havia penjat de la branca més forta d’aquella olivera grisa que verdejava davant la casa per estrenar. Faltaven les cortines per barrar el pas a la vista dels xafarders, la casa era nova, acabada de construir, pintada de poc i ella era allà, penjada.

Penjada. La van trobar penjada, com un ocell acabat de caure del niu, en línia amb el tronc i el cap de banda.

L’aire era quiet, xafogós, al voltant de la casa s’havia instal·lat aquella mena de calma inquietant, els horts s’afanyaven a rebre l’aigua escassa de cada rega, cadascú tornava a casa a fer un dinar que no menjarien pas, no pas aquell dia.

Ella era allà, penjada, no es balancejava, era allà, prou. L’aire feia el buit, el vent no esbufegava, era allà, penjada, immòbil, part del paisatge d’aquell migdia estrany.

Penjada. Immòbil. Corsecada.

El sotrac li va donar la mare, l’alè del crit trencat de la mare que se li arrapava fort a les cames, com si sentís que podia -per la força de la veu més ferotge- fer que aquell cos s’arrapés a la vida de la terra, fer de pont entre el fang, la branca i aquella fredor intensa, cridar que la vida no l’abandonés cap a l’aire d’on penjava.

Sotraguejada, molla en plor, seguia allà, penjada.

Penjada. Era allà i ho veien. Imatge d’una realitat densa que sense cap fressa es va anar apoderant del lloc. El silenci, el plor, el crit, el catacrac a terra després d’aparèixer l’autoritat i l’ordre, tan freds com els seus peus a un pam de terra.

Penjada. S’havia penjat amb una corda prima, ni tan sols va assegurar-ne el nu, només el corredor que va trencar-li el coll, deixant-la en aquella postura de pollet indefens, ben vestida, bonica encara però penjada i balba.

S’havia penjat. Cap rastre, cap escrit, cap llàgrima a deshora, cap sospir, cap demanda d’auxili per una necessitat no dita. Arrabassaren l’olivera, sacrificaren l’arbre, tancaren la casa, -per estrenar que estava- però ella restà en la llum d’aquell aire, dibuixada per sempre, com una ombra difusa, arrelà a la memòria, a la retina, a les pells dels qui la trobaren balba. Mai van saber què o qui l’havia dut a dir: mai més, prou, s’ha acabat!

Simplement s’havia penjat. I els penjats en el futur dels dies van començar a ser els altres.