Hi havia una vegada

Sí, de veres, hi havia una vegada, una botigueta al bell mig del centre històric d’una petita ciutat. Els colors de la façana, el seu aparador tronat i un xic descurat, no amagaven la seva llarga història, el perfum de tantes i tantes petites històries que allà s’hi havien viscut. El seu propietari, un home vidu, sol i de poques paraules. Un artista amb tant talent com poc èxit. Els seus escassos i cendrosos cabells, la seva barba blanca i salvatge, posaven de manifest prou edat per estar ja jubilat. Si podés!

Ai! Encara no us ho he dit, en aquest petit establiment s’hi venien pintures i tota mena d’estris necessaris per a aquells que troben en l’art de pintar una forma d’expressar la seva interioritat. Pintors afeccionats i afeccionats de pintors. Senyores grans que pinten marines i bucòlics paisatges, joves que cerquen la inspiració en les tenebres d’allò desconegut, jubilats recents que busquen en les natures mortes una forma d’omplir un horari, ara massa laxa. El senyor Salvador (Vador per als seus clients, que li feien d’amics), feia tants anys que cada dia a les vuit del vespre abaixava la persiana de la botigueta, que gairebé no li calia mirar el rellotge per saber quan era hora de tancar.

L’establiment quedava completament a les fosques, amb una foscor més intensa que la poca lluminositat que durant el dia mantenien les quatre parets, ja descolorides i no massa netes, de l’espai comercial. Quan això passava, els objectes que constituïen l’estoc d’en Vador, cobraven vida. Els tubs de pintura sortien a donar un volt, els pinzells començaven a fer trapelleries, mentre les paletes assajaven un ball i les teles romanien quietes, com ensopides.

Una freda i fosca nit d’hivern, va haver-hi una inusual activitat entre les lleixes del magatzem i el gastat mostrador, on tantes i tantes transaccions, barreja de comerç i sentiments, s’hi havien fet. Els tubs de pintura vermella, veient que eren majoria, van mirar de convèncer als pinzells, per esquitxar d’allò més a les avorrides teles, que mai sortien de festa. Els pinzells, entremaliats de mena, no estaven massa d’acord en sotmetre’s a allò que pretenien els tubs de color vermell, per molta majoria que fossin. Volien alguna cosa més, volien que tots els altres colors també participessin de la festa. El groc, el negre, el verd, i també l’ocre tot i que d’aquest només n’hi havia un tub, tots havien de participar. També intentaven que les teles hi estiguessin d’acord, no fossin simples espectadores passives, estiguessin disposades a deixar-se trencar la seva blancor immaculada, en favor d’un esclat de coloracions imprevisibles.

La disbauxa va durar tota la nit, gairebé totes les teles van quedar ben galdoses, però boniques. Quan despuntava el sol tothom tornava a reposar com si res, tot esperant la inexorable pujada de persiana uns minuts abans de les nou, com feia … qui sap quants anys. Però aquell matí, la persiana no es va aixecar. Aquella freda nit, en Salvador havia saldat el seu deute amb la vida. No va tornar més a la seva botigueta, fosca i vella, ara envaïda de color. Quan els clients – amics d’en Vador van poder entrar a l’establiment, hi van trobar les teles farcides de trets pictòrics propis d’un geni. En un racó de cadascuna d’elles els hi va semblar descobrir el que podria ser la signatura d’en Vador i amb ella, la seva obra oculta, secreta i meravellosa que varen fer exposar per tal que tothom pogués admirar-la, mentre els més entesos lloaven l’extraordinària harmonia cromàtica de les composicions.

Conte contat, ja s’ha acabat. O no …