Geografia: plaça d’Espanya

Des del punt de vista de la topografia urbana, Catalunya i Espanya estan ben lluny. A Barcelona, de la plaça de Catalunya a la d’Espanya hi ha quatre estacions de metro (cinc, si es viatja amb la línia verda). Des de la superfície, el trajecte és considerable. Són molts els carrers que cal passar. Per Pelai, s’arriba a la plaça Universitat i, seguint la Gran Via es tracta d’anar fent mançana rere mançana, carrers i més carrers fins a tretze; amb el número fatídic hem arribat a la plaça d’Espanya. Damunt el plànol, és evident que Espanya és cosa nova, lluny del rovell de l’ou, sense res a veure amb el centre originari de la ciutat.

Els noms de carrers i places expliquen la història de la ciutat. Oficis (Boters, Espaseria), devocions (Santa Eulàlia, Sant Josep Oriol), lleures (Joc de Pilota, que era al barri de la Ribera), calendari (Dies feiners, també a la Ribera), característiques (Portaferrissa, Malcuinat), personatges (Doctor Dou), institucions i autoritats (Hospital, Bisbe). Victor Balaguer en sabia molt d’això. A proposta de l’Ajuntament de Barcelona, Balaguer emeté un dictamen sobre els noms que es podrien posar als carrers de la ciutat nova, el novell Eixample. Els batejà. Si Cerdà n’és el pare, Balaguer és el padrí de l’Eixample. Els hi posà nom i va damunt el plànol va fer una reivindicació nacional, un repàs a les glòries del país. Les institucions: Diputació, Consell de Cent, Corts Catalanes. Els territoris de la Corona: Aragó, València, Mallorca, Provença. Això pel que fa als carrers paral·lels a mar. El que van de mar a muntanya tenen noms de personatges i fets rellevants: Muntaner, Viladomat, Llúria, Bruc, Girona –aquests dos referits a la guerra del Francès. De tot això en va fer un gran llibre, Las calles de Barcelona (1865). Per ordre alfabètic, els carrers de la Barcelona vella i de la nova i un munt d’històries, llegendes i anècdotes de cada carrer. Quan mires l’índex, veus el forat. Esgrima, Espalter, Esparteria, Espolsa-sacs, Esquirol… Espanya no hi és. Ni a la Barcelona vella ni a la nova que es va crear –i batejar—amb l’Eixample. La raó? Es posa nom a allò que es coneix, a allò que s’estima; tota la resta, fins que no es coneix, es desconeix i, per tant, no té nom. Als plànols de la nova Barcelona hi ha havia l’espai, però no el nom; se li va posar Espanya i no fou urbanitzada fins el 1915. Els joves catalanistes –ho explicava Alexandre Cirici, que era un d’ells—en deien la plaça del Mal Nom.

La mateixa desubicació i llunyania a altres llocs del país. A Girona, la plaça d’Espanya (lloc de trens i d’autobusos) és lluny de la Força Vella i de la Catedral. La plaça central de Vic és el Mercadal, com la de Reus. Espanya, ben lluny. És un concepte llunyà, una idea de fa quatre dies. Tanmateix no cal fer-se massa il·lusions no començar a tirar coets perquè passa el mateix a moltes ciutat de l’Estat. A Madrid, posem per cas, a principis de segle XX, com que no tenien cap indret amb el nom d’Espanya, van treure el nom a la de San Gil per posar-hi el del país. I encara que fa molts anys que no hi visc, diria que la plaça Nueva de Granada és la d’Espanya. I el que és segur és que la plaça principal de Cadis és la de San Juan de Dios. Els historiadors ho han explicat –el procés de construcció nacional a Espanya no ha acabat d’encaixar—i la toponímia ho corrobora. Si la història és sempre interpretació, la toponímia no enganya. Diu la veritat (d’un temps).

Quan s’observa el nomenclàtor, es veu que el vial per a Espanya sempre és plaça. Plaça d’Espanya. Un manera de fer entendre que nom i terreny són el mateix: un espai gran, un lloc de confluència i un punt de trobada. Que són de grans dimensions, d’acord. Lloc de confluència, potser sí. Ara, lloc de trobada, m’estranya i ho dubto (per cert, al Raval hi ha la plaça del Dubte). Sabeu d’algú que hagi tingut una cita a la plaça d’Espanya? La font, les construccions, els cotxes per tots cantons i tots sentits, el nom, res ajuda. I, per damunt de tot, cal dir que la plaça d’Espanya és lletja. Molt lletja.