Big Boys Gone Bananas!

No era una batalla fàcil, tothom n’era conscient. L’adversari no era fàcil, abatre’l era tot un repte, un repte aparentment impossible d’assolir, o això pensaven tots aquells que desconfiaven de les seves escasses, quasi inexistents,  possibilitats de sortir-ne guanyadors. Tot i així, David va abatre a Goliat amb astúcia i no amb l’ús de la força. Com aquell nen decidit a enfrontar-se al gegant de Goliat, el director suec Frederik Gertten va optar també per enfrontar-se a la multinacional Dole i estrenar al Festival de Cinema de Los Angeles el seu crític documental, conscient que la seva jugada estava condemnada a la més dura de les respostes, la censura.

Big Boys Gone Bananas és el testimoni d’aquella batalla, és el documental a través del qual Gertten no només ressegueix els diferents capítols que conformen el conflicte, sinó que dibuixa el retrat del poder fàctic de les grans multinacionals i la feblesa i mal·leabilitat d’uns mitjans de comunicacions subjugats a la voluntat i als interessos de les grans empreses d’àmbit internacional. Per Frederik Gertten la història va començar el 2009, pocs dies abans de viatjar a Los Angeles, on havia de participar a concurs al festival de cinema amb el seu documental Bananas, on trial for Malice. Rodat a Guatemala, Bananas es feia ressò de la denúncia que dotze treballadors de les plantacions de plàtans havia presentat contra Dole Food Company per l’ús impropi de pesticides per part d’aquesta multinacional durant els anys setanta. Representats per l’advocat Juan Domínguez, els treballadors de les plantacions denunciaven que el pesticida DBCP utilitzat per Dole havia provocat l’esterilitat de molts dels treballadors, condemnant fins i tot uns quants a una mort prematura. Bananas, on trial for Malice, va ser el resultat de la investigació realitzada per Gertten i els seu petit equip, un resultat que va obtenir de seguida el reconeixement del Jurat del Festival de Los Angeles, que el va acceptar per participar dins de concurs. Dole, però, no estava disposada a veure de lluny l’èxit de Gertten i del seu documental. Coneixedors indirectes de la denúncia realitzada per Bananas, sense haver visualitzat el documental –així ho declarava sense cap traça de vergonya el vicepresident de Dole, Michael Carter-, en aquells dies encara inèdit, Dole va marcar-se un únic objectiu: impedir l’estrena del documental. El primer atac va ser amb forma de coacció als diferents promotors del Festival. Tots ells, grans multinacionals, veien en l’experiència de Dole un perill que tard o d’hora també podria afectar-los a ells i no van trigar gaire a retirar el seu patrocini. El segon atac va arribar amb forma d’amenaça: si el documental de Gertten era admès a concurs el Festival seria denunciat davant dels tribunals. Els organitzadors del Festival no van dubtar i de seguida van retirar la pel·lícula de concurs. El Festival no es volia arriscar, a la pressió que rebia de part de Dole s’hi afegia la campanya mediàtica per part dels diferents mitjans de comunicació, víctimes, no innocents, del poder d’influència de Dole.  No hi havia límit pels tentacles de la multinacional, tot i així Gertten i el seu equip no podia acceptar el silenci, perquè retirar la projecció del documental significava assumir públicament la campanya de desprestigi que Dole dirigia en contra de la productora, dels treballadors guatemalencs i contra l’advocat Dominguez. En aquella gran democràcia americana, la llibertat d’expressió deixava de ser un dret davant de les pressions d’una multinacional; el poder empresarial, el poder econòmic de Dole permetia els seus dirigents coaccionar els diferents mitjans de comunicació, diaris, televisions, ràdios, tots es feien ressò de les difamacions de què suposadament, en paraules de Michael Carter, era víctima Dole.

La tenacitat de Gertten i del seu equip van fer possible l’estrena, marcada, però, per la pública desacreditació per part del Festival que, en una nota de premsa, tot i permetent la projecció fora de concurs, definia Bananas com una gran mentida, un documental fonamentat en falses acusacions. On quedava la independència dels mitjans de comunicació? O quedava el dret a la llibertat d’expressió? Aquestes preguntes subjauen al llarg de Big Boys Gone Banana, l’últim documental dirigit per Gertten i que avui dijous s’estrena a les Sales Méliès. Amb aquesta pel·lícula, el director suec denuncia els atacs i les amenaces rebudes per part de la multinacional nordamericana i, alhora, posa en qüestió la independència dels mitjans de comunicació i la llibertat d’expressió, teòricament garantida per la constitució dels Estats Units. “Resulta naif pensar de sortir indemne d’un enfrontament amb una multinacional com Dole”, es diu en el documental, paraules que descriuen el poder de les empreses, un poder capaç no només de silenciar els mitjans, sinó també de manipular al seu favor els estaments estatals que haurien de garantir el compliment d’un dels drets més fonamentals, la llibertat d’expressió i la independència dels mitjans periodístics. Dole no és una empresa més, en el capitalisme globalitzant i globalitzador actual els interessos de les multinacionals són els interessos amb majúscules: les multinacionals són el poder rere l’escenari, són l’únic poder capaç de determinar les polítiques econòmiques a nivell nacional i internacional, capaç de promoure, fins a la seva acceptació, decisions legislatives completament deslligades de la posició política dels partits; les multinacionals financien amb la seva publicitat les cadenes de ràdio i de televisió, fan possible la impressió i la divulgació dels diaris. La supervivència i el fracàs dels mitjans de comunicació, dependents econòmicament i periodísticament de les decisions imposades per gegants empresarials, està a les mans d’aquestes gran marques.

“El model de no tenir el lligam amb el patrocini econòmic no és possible, per tant al final el que pesa és l’honestedat de qui canalitza la informació”, declarava no fa gaire Raül Calàbria en una entrevista a Núvol, “com a periodista i com a comunicador no puc criticar les empreses relacionades amb el grup de comunicació en què treballo, però tampoc les vendré”, afirmava el creador de Salvar a un periodista; però, què passa quan els grups de comunicació estan obligats a defensar amb mentides els interessos de les empreses? Què passa quan el periodista i els comunicadors deixen de banda la seva honestedat, quan el periodisme ven la seva imparcialitat? Aquesta és la pregunta que es fa Big Boy Gones Banana, aquesta és la pregunta a la que es va haver d’enfrontar Frederik Gertten i que només va trobar una resposta: l’única manera d’enfrontar-se a les poderoses multinacionals, l’única manera de respondre a uns mitjans de comunicació venuts a la mentida és a través de la denúnica, a través de la paraula i, per tant, divulgant allò que es vol silenciar. El documental que avui dijous 10 s’estrena als Cinemes Méliès de Barcelona és un excel·lent document sobre el poder de les multinacionals, un poder capaç de invalidar el dret a la informació, a la independència periodística i, sobre tot, a la llibertat d’expressió. Amb Big Boys Gones Banana, Frederik Gertten no només dóna a conèixer la seva experiència, sinó que proposa una reflexió sobre els límits dels mitjans de comunicació, uns límits massa vegades creuats per tots aquells que, davant de l’amenaça de conflicte, prefereixen sacrificar l’ètica a favor dels interessos econòmics-empresarials. “És més fàcil carregar amb una mala consciència que amb una mala reputació”, afirma el relacions públiques de Dole, explicant les raons que havien portat la seva empresa a censurar el documental de Gertten i a desprestigiar amb mentides i acusacions falses els responsables de la pel·lícula i a tots aquells que hi havia participat. No hi ha excusa per a Dole, però encara més inexcusable és el posicionament adoptat pels mitjans nordamericans, que no van dubtar a fomentar una campanya de desprestigi  contra del director suec sense preguntar-se – conscientment- si les raons esgrimides per Dole eren justificables i sense comprovar en cap moment la veracitat de les  proves i dels testimonis presentats al documental, una veracitat que l’any 2011 va ser confirmada pels tribunals nordamericans.

Big Boy Gones Banana és un documental imprescindible per comprendre la manipulació mediàtica a què estem sotmesos i per donar-hi resposta. Com ja va fer Frederick Gertten, cal reaccionar, el silenci és la pitjor de les respostes.