És qüestió d’amor (2)

L’amor a la llengua no és una pulsió universal. Hi ha qui hi té una relació apassionada i qui la considera un mer instrument. I entremig, segurament, un ampli espectre d’intensitats (una puntualització: entenc amor a la llengua en sentit general, és a dir, no a la pròpia sinó a totes. O a qualsevol. De la mateixa manera que podem parlar d’amor als animals o a les muntanyes).

Però en una societat bilingüitzada com la nostra encara hi ha una altra variant. El fet que per a un bon percentatge de la població el català sigui la segona llengua obliga a anar amb peus de plom a l’hora de valorar els fenomens quotidians relacionats amb aquest àmbit tan delicat.

La comparació que feia servir a l’article anterior, el barbarisme rebut com una bufetada a la cara de ta filla, només és aplicable quan la imatge de la filla (o mare, o marit) representa la llengua materna. Què passa, en canvi, quan és una segona llengua? Els qui sabeu anglès, o francès, o qualsevol llengua estrangera, reaccionaríeu igual?

Posem-nos en situació. Heu anat de viatge al país la llengua del qual domineu i entreu a la botiga. Davant vostre, un nadiu del lloc engega un barbarisme esgarrifós, que fins i tot a vosaltres que sou forasters us fa mal a les orelles. Què sentiu en aquell moment? Us sap greu? Us molesta? I, en cas afirmatiu, us sap tant de greu com si el barbarisme hagués estat proferit en la vostra llengua materna?

La resposta a la primera pregunta pot variar, en funció de l’autoexigència del parlant. Com més perfeccionista ets, més t’afectarà. La resposta a la segona, en canvi, ha de ser necessàriament no. A ningú li fa tant de mal la pessigada infligida a la llengua materna com a l’adquirida. Seria contra natura. Així doncs, aquest és un element clau a l’hora d’explicar la penetració descontrolada de castellanismes en el català. I no es tracta d’acusar ningú, sinó de trobar les causes del fenomen per mirar de posar-hi remei.

Segueixo, doncs: bona part dels catalanoparlants, que són de llengua materna castellana, no perceben tartaleta com una bufetada a la cara de la filla perquè, primera, no l’identifiquen com un barbarisme, i segona, els (pocs) que l’identifiquen com a tal, perquè, senzillament, no els és filla. Si a això hi afegim que molts catalans de llengua materna tampoc ho viuen d’aquesta manera perquè pertanyen al segon grup dels que dèiem al principi, els de la llengua entesa com a pur instrument, ja ho comencem a entendre.