Els homes i dones màquina

L’any 1978 el grup alemany Kraftwerk, els pares fundadors del pop electrònic (que no de la música electrònica), publicaven l’àlbum Die Mensch Maschine / The Man Machine (l’home màquina), que els va acabar consolidant com a referents mundials d’aquest nou so que començava a captivar milions de persones. Amb una posada en escena i estètica que recordava les avantguardes artístiques i culturals europees de principis del segle XX com el futurisme, el constructivisme i l’expressionisme i un so depurat, mecànic i purament electrònic aquest disc s’ha convertit en tot un referent de la música i la cultura popular contemporània.

Dues cançons d’aquesta obra mestra, l’homònima Die Mensch Maschine / The Man Machine i Die Roboter / The Robots parlaven de la fascinació pel concepte de l’Home Màquina, idea que alguns associen als postulats de Friedrich Nietzsche del Superhome, on es fusionaven l’individu amb la seva creació per compartir les virtuts del mon orgànic i inorgànic que representen ambdues figures.

Aquesta concepció de ser individus capaços de controlar tots els aspectes que defineixen la interacció entre l’home i la màquina està bastant present en el dia a dia dels professionals que treballen en el món de la informació i de la documentació. És una qüestió que afecta tant la seva formació com les seves responsabilitats professionals. Han de conèixer les principals funcions dels elements electrònics (i físics també) que els envolten alhora que han d’aconseguir dotar aquests elements d’unes estructures lògiques i mecàniques que permetin fer accessible i operativa la informació que contenen els documents.

Si traslladem aquesta idea filosòfica i conceptual a un terreny més pràctic podrem veure com es plasma aquest fenomen al món de la gestió documental. Un cop acabada la nostra formació com a professionals toca fer el pas més decisiu i important de la nostra carrera: Cap a on volem (o podem) orientar les nostres sortides professionals. No és fàcil. Si fem l’excepció d’eliminar aquelles possibilitats de trobar feina en el sector públic sortejant un laberint d’oposicions, beques i interinatges ens trobem davant d’un mercat laboral prou dispers i fragmentat on poder desenvolupar la nostra feina amb integritat i unes condicions idònies.

Podem fer la prova. Si entrem en alguns dels principals portals on-line per cercar feina introduint conceptes com “arxiu”, “documents” o “gestió documental” trobarem una amalgama d’ofertes laborals, les quals poc o gens tindran a veure amb el que nosaltres com a col·lectiu considerem que són les tasques pròpies d’un professional d’aquest sector. Per no parlar de la retribució econòmica, que no arriba a uns mínims exigibles. Però tranquils que ja estem en plena fase de recuperació i expansió econòmica de nou.

Un dels principals problemes en aquest sentit està en la formació acadèmica que rebem els professionals que ens dediquem a sectors relacionats amb els àmbits de la documentació i de la informació. És un món de transformacions tecnològiques constants que generen nous paradigmes conceptuals, que redefineixen a cada moment les necessitats específiques de les principals activitats professionals que en formen part. Sovint, la formació acadèmica no es desenvolupa paral·lelament a la demanda d’un cert tipus d’especialista tècnic capaç de satisfer el perfil que reclamen les empreses i organismes contractants. Fent un símil amb el món de les màquines i la informàtica tenim instal·lat un software antiquat que ens deixa el nostre hardware obsolet.

Estem sent víctimes de plans d’estudi desfasats que deixen a les titulacions nues de certs continguts que facilitarien l’encaix del futur professional al món laboral. És molt frustrant fer una despesa important de recursos econòmics i sacrificis personals per aconseguir una formació que després no trobi sortides professionals. A més d’arreglar el mal endèmic de les contractacions laborals, tema que no tractarem aquí però que donaria per escriure articles sencers, hauríem de fer un esforç comú entre totes les parts implicades per tal d’adaptar les titulacions acadèmiques a les realitats formatives que marquen aquests temps i deixar de perpetuar sistemes obsolets o mal orientats que deixen a la deriva els tècnics i professionals que estan creant.

Aquesta lluita entre formació acadèmica i integració al món laboral és un dels principals camps de batalla on els professionals del sector hem de ser forts i fer-nos sentir. També hem d’incidir en l’errònia concepció de les nostres funcions com a professionals que tenen les empreses i els diferents organismes on desenvolupem la nostra feina. Aspectes com la gestió documental, per ser el més eficaç i eficient possible, ha de ser íntegra. No podem deixar que aquesta es parcel·li al gust del propietari de la documentació ni tampoc que sigui una tasca que es situï de manera secundària a altres obligacions dins d’una entitat. Per no parlar de la idoneïtat que aquesta tasca la dirigeixi i l’executi un professional del sector. La gestió documental ha de ser considerada com a igual a d’altres funcions pel seu paper rellevant en cada institució on és present.

Arribats a aquest punt és on tornem a l’idea de l’Home Màquina aplicada al nostre àmbit professional, però tot redefinint-ne el concepte que van esbossar aquestes llegendes musicals alemanyes. No es tracta d’ésser una figura que només es preocupi d’executar uns coneixements processals de manera automatitzada i sistemàtica. Hem de ser capaços de saber harmonitzar el coneixement del qual disposem tant de l’entorn productiu de la documentació i de la informació com la dels seus continguts perquè tot plegat esdevingui en un bé tant per a qui gestiona aquesta documentació i informació com per a qui en fa un ús. Som individus que dominem tant el coneixement com la tècnica, però que també ideem a l’hora que executem i que som eficaços i eficients per a les nostres organitzacions i que, tanmateix, generem i donem sortida a diverses necessitats socials.

Per aquesta mateixa raó, hem de continuar fent les tasques de divulgació de la nostra professió i de la ciència arxivística que fan institucions com l’Associació d’Arxivers –Gestors de Documents de Catalunya o Arxivers Sense Fronteres per tal de fer veure al conjunt de la societat la importància de la nostra activitat. Això ho aconseguirem incidint més en aquests aspectes essencials i d’identitat com a professionals durant la nostra formació i sobretot quan les organitzacions i empreses (especialment les de caire privat) comprenguin la necessitat de dur a terme una política de gestió documental íntegra, coordinada i regularitzada que ens permeti desenvolupar la nostra feina correctament i a fer un bon ús intern i extern dels documents i de la informació. No serà senzill, però és un destí al qual creiem que tots els homes i dones (més individus que màquines) que ens dediquem a aquesta professió podem aspirar més que legítimament.

Tot sigui perquè arribat el moment de jutjar el sentit del nostre treball no parafrasegem el vers de la cançó Die Roboter – The Robots que diu:“It vois luga, It voi robotnick” (“Sóc el teu esclau, sóc el teu robot”).