Els deu

En Ferran, un matí de novembre, va llevar-se decidit a eliminar unes quantes paraules del diccionari. Mentre esmorzava, va proclamar en veu ben alta, amb la seva solitud de testimoni: «Quina ximpleria tenir llibres tan gruixuts als prestatges! Amb la meitat de mots ja faríem!». Malgrat ser un home convençut i ple de voluntat, sabia que allò no era bufar i fer ampolles. En Ferran no era cap lingüista reconegut, ni tan sols un estudiós de la llengua. Per tant, no podia influir directament en les deliberacions que, cada cert període de temps, prenen els membres de l’Institut d’Estudis Catalans. Així doncs, no va tenir més remei que emprendre la seva dèria exterminadora, no pas encarant-se amb els diccionaris de referència, sinó amb els glossaris que confeccionaven el seu entorn més immediat.

Va fer l’últim glop de cafè i va agafar paper i bolígraf. Va pensar: «De quines paraules podem prescindir?», va contestar-se: «uf, de moltes!», i va començar a escriure. «En primer lloc, elimino la paraula zebra, de zebres a Barcelona només n’hi ha al zoo i, a més, de les ratlles blanques dels carrers també en podem dir pas de vianants. Foto a fora verdura perquè prefereixo un bon bistec de vedella; trec potser perquè vull certeses; enveja, per no desitjar el cotxe del veí… Què més… –es va aturar un moment–. Ah, sí! –va continuar–. Elimino també totes les formes i persones del verb estimar, en català ja tenim amar, molt més fina. No m’agrada la paraula tanmateix, massa llarga; i a la merda també merda. A les escombraries petó, ja hi ha bes; canvio pis per habitatge, molt més genèrica; i esborro també remordiment per no penedir-me d’haver aniquilat tantes paraules». Aleshores, satisfet de la feina feta, es va aixecar i, cantussejant «Si yo tuviera una escoba», va sortir al carrer a passejar el gos.

Al Parc de la Ciutadella, un dels punts de trobada dels passejadors de gossos de Barcelona, quan el seu mesclat de fox-terrier encara no havia fet ni caca ni pipí, en Ferran s’hi va trobar la seva exdona amb un caniche. Sense poder evitar-se, es van saludar cordialment. De seguida, però, la dona li va recordar que té un fill de cinc anys.

‒L’altre dia vaig dur el nano al zoo a veure zebres. La seva classe es diu així, i li feia gràcia… Per cert, quant pagues de lloguer? Hi ha un pis buit al nostre bloc. Potser podries mirar-te’l, no?

En Ferran va fer silenci. Ella, com si entengués el seu silenci, va contestar-li:

‒Com vulguis… Per cert, ahir el nano va vomitar la verdura del sopar. No crec que sigui res, però avui l’he deixat amb ma mare.

En Ferran va continuar fent silenci. A ella, li va pujar la mosca al nas:

‒Què et passa? Em tens enveja per la custòdia? A la merda, home! No véns ni un cop per setmana a fer un petó al teu “estimat” fill. Ets un brètol sense remordiments!

En Ferran, que anava comptant els mots amb els dits, finalment va etzibar-li:

‒Dels deu, te’n falta un!

‒A tu sí que et falta un bull –va replicar-li ella–. No t’entenc… Per què em fas mal? Saps que et vaig estimar molt…

‒A mi m’agrada més amar.

‒Què?

‒Té menys accepcions que estimar i també és catalana.

‒Estàs ben sonat.

‒Podies haver utilitzat habitatge, bes, bistec de vedella, el verb amar…, però no, m’havies de tocar allò que no sona, com sempre.​
Ben empipat, en Ferran va girar cua amb el seu gos, deixant la dona i el caniche palplantats. Pel camí, però, un vailet el va aturar:

‒Perdoni, senyor, vol loteria del casal Tanmateix?

Encara més empipat, en Ferran va tornar a proclamar en veu ben alta:

‒Així no es pot treballar!

I va anar a tancar-se al seu habitatge.