El millor vers de la poesia catalana

25.06.2017

A en Quim Marcé, que no em va fer aquesta pregunta,
però que, durant dos anys, me n’ha fet moltes altres,
a vegades difícils de respondre

Fa poc un alumne em va preguntar quin era, al meu entendre, el millor vers de la poesia catalana de tots els temps. En fer-me la pregunta, em va semblar que la seva expressió afectava una certa ironia. Com si volgués dir, sense acabar-ho de dir: “Mulla’t”. Llavors jo vaig començar a rumiar, i, per tenir una mica més de temps per fer-ho, li vaig retreure que no m’hagués demanat pel millor llibre de la poesia catalana de tots els temps (com si això fos més fàcil, que no ho és, que decidir quin és el millor vers de tota la nostra història literària). “D’acord. Abans de considerar el millor vers, digue’m, doncs, quin és, per tu, el millor llibre de poesia de tota la literatura catalana.” Em va fotre, les coses com siguin. “No, no, ja et dic allò del vers —vaig respondre, després de sospesar pros i contres d’una cosa i de l’altra—. Un segon”.

Joan Alcover

No vaig gosar retopar-lo exigint-li que, més que no pas versos o llibres, podria haver-me inquirit pel millor poema, que sembla una tria més raonable. Ara bé, si m’hagués preguntat això: ¿quin és el millor poema de tota la lírica catalana, dels medievals fins ara?, jo potser també hauria fet l’orni, i replicat, al cap i a l’últim, que és menys compromès jugar-te-la amb la millor estrofa de la poesia catalana de tots els temps que no pas amb un poema sencer. En aquest sentit, optaria per la segona part de “Joc”, de Joan Vinyoli (el poema que té com a pretext una bola de billar):

No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït,
deixa’m sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

Però això no vol pas dir que aquesta estrofa sigui, per descomptat, la millor de tota la poesia catalana, de Llull ençà. Quina rucada, buscar les coses millors! ¿On van a parar, aquesta llei de maximalismes? Malhaja, aquest temps nostre de titulars periodístics, de memes i altres momes! L’estrofa vinyoliana, com el poema sencer, i tot el llibre, Domini màgic, per mi tenen una significació molt especial, fondíssima. I és clar que, en una o altra avinentesa, sempre soc susceptible d’escollir alguna cosa d’aqueix llibre.

Tot això, ves per on, ho anava pensant mentre mirava de triar el millor vers de tota la història de la poesia en llengua catalana. Quina pèrdua de temps, entretenir-se en aquesta mena de recerques! Però jo anava ajornant la meva resposta, i cavil·lava que, en la qüestió del millor llibre, sempre hi ha una opció fàcil, que és la de dir, posem per cas, la poesia completa d’Ausiàs Marc, o, naturalment, Poesia 1957, de Josep Carner, que, a parer meu, constitueix un cim difícilment superable. Però amb aquestes dues opcions, francament, jo m’hauria mullat ben poc, a part que hauria fet una mica de trampa: l’obra completa d’un clàssic (i March i Carner ho són, com no n’hi ha gaires més de tan rotunds en tot el nostre panorama literari) sempre et fa quedar bé. ¿Qui gosaria contestar l’hegemonia poètica del medieval, el millor poeta europeu del segle XV (amb el permís de Villon i de Manrique), el qual,

Josep Carner, amb la pipa.

tot i viure en aquella època (bé que ja crepuscular), es va proposar deixar a part l’estil dels trobadors? Hi ha més lectors, en canvi, que discuteixen l’excel·lència del príncep dels poetes. Jo tinc la convicció que, quan aquests que el discuteixen i els que considerem que no hi pot haver cap poeta més alt que Carner ens hàgim mort tots, del primer a l’últim (i ens hagin enterrat o cremat o llançat a la bassa o lliurat a l’especejament analític de la ciència), l’autor de La paraula en el vent no tindrà sinó devots admiradors, ni que sigui perquè, d’aquí a cinquanta anys, el català deurà ser una llengua tan diferent de la que ell va ennoblir que no hi haurà cap altra possibilitat concebible fora de la de prostrar-se davant la seva prodigiosa poesia. Tot això, per tant, ho anava sospesant jo, per fer temps, i tot plegat no em va ocupar gaire més d’uns quants segons, encara no un minut, perquè el noi esperava la meva contesta inequívoca i, a més a més, ell tenia una classe de preparació de l’examen de la selectivitat i ja feia tard. No, com a llibre potser hauria d’inclinar-me per Elegies de Bierville… Però és que a mi, ves, aquest monument de la nostra lírica segons com em fa trempar menys que, no ho sé, Pluges a l’erm, de Jaume Agelet i Garriga, o L’edat d’or, de Francesc Parcerisas, o Saló de tardor, de Pere Quart. ¿I si triava, de Riba i d’aquella seva obra, l’emblemàtic vers: “Ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”? Si no és el millor de tots els versos catalans, poc se’n deu faltar… A veure, calma! No barregem llibres i versos, pomes i peres!

Llavors em va venir al cap Jordi de Sant Jordi, l’obra del qual, esclar, és inferior a la del seu contemporani Ausiàs March, sobretot en quantitat, però alguns dels poemes del qual a mi m’agraden més, fins i tot, que els de March. Potser sí que em podia despenjar amb un vers de Jordi de Sant Jordi: “Jus lo front port vostra bella semblança”, per exemple. És molt bonic, irrebatible, un vers d’amor magnífic, sí, però així, sense context (vull dir, desproveït del text, del poema), requereix una explicació, i la millor explicació, no cal dir-ho, és llegir la composició sencera. No em servia, per tant. ¿I si optava per un vers de March, que és la manera d’encertar-la segur (i sempre)? “Cor malastruc, enfastijat de viure”, per proposar-ne un, només un, que defineix, cruament i perfecta, el que hem sentit tantes vegades, sobretot quan ens fem grans i anem veient com el món es va limitant més i més, per la roïnesa de molts dels que ens envolten i la poca força que, en ocasions, tenen els bons sentiments i les obres primoteres de la sensibilitat humana. És, doncs, un vers que no perdrà mai vigència. Però potser era exagerat considerar aquest decasíl·lab marquià el millor de tots, el més digne de ser cisellat en marbre. ¿I si, aprofitant que és l’any Palau i Fabre, buscava alguna cosa de l’alquimista? “L’home no plora / pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol” (bo, ¿eh?!): aquí el problema està que no és un vers, sinó un vers i mig (o mig i un: i, en realitat, hauria d’haver transcrit l’hemistiqui sencer: “puix que l’home no plora…”). No em servia, tampoc. A banda que és un vers mascle, que no té en compte les dones…

J.V. Foix

¿Foix, potser? El de Sarrià és un poeta enlluernador que té molts versos estel·lars. Aquests dos, posem per cas, que a mi m’emocionen com cap altre de l’autor: “Vindré mudat, al costat de la dona, / Amb els vestits de quan ens vam casar”. Però són dos, no un. Segur que a Sol, i de dol en trobaria un gavadal. Com aquests: “Saber sofrir sense llanguir, i amar / Sense esperar”. Però, de bell nou, comptem dos versos, no pas un de sol. ¿En Blai Bonet? “Haver un got d’arbre al vel del paladar”: és molt ben dit, això, i resulta enormement suggeridor! Però el vers demana, també, context. Jo rumiava en totes aquestes coses, atropelladament, aquissat per la pressa del noi. I ell, l’alumne, que començava a despacientar-se, en volia només un. El millor! (¿“T’adoro fins l’esquelet”, de Vinyoli? No, té un puntet sensacionalista, i aquí es tracta de sancionar sobre el millor vers de tots els escrits mai en la nostra llengua!).

“El misteri pregon de la callada vida”, afirma un vers molt bell de la meva estimada Simona Gay, germana d’un altre poeta que aprecio molt, Josep-Sebastià Pons. Sembla una divisa del fet mateix d’escriure versos, ¿oi? Però d’aquí a reputar que aquest és el millor vers de tota la nostra poesia… ¿Villangómez, autor de versos memorables, tal vegada? “És l’hora de l’impossible somni, de l’estremida poesia”: llarg (en realitat, el que he copiat abraça dos versos). ¿Teresa d’Arenys, tan mística?: “Nua, si cal, em dono al fred més cru”. ¿El millor? ¿O Maragall, autor, sobretot, de poemes clàssics? Em ressonaven al cap els versos de “L’oda infinita”: “Un ressò de les cadences / de l’aucell d’ales immenses / que nia en l’eternitat”. Vaig estar a punt de demanar al meu alumne que em concedís la vènia que fossin dos o tres, els versos, i no pas un de sol. Però en aquell instant el noi va mirar el rellotge, el va tocar amb un dit, indicant que no podia esperar més, i que, en conseqüència, m’apressés o bé callés per sempre. I això, aquesta urgència, aquest neguit per entrar a l’aula, em van fer veure-hi clar (¿veure-hi clar?: “És quan dormo que hi veig clar”!: però no, això Foix ho pren de Shakespeare!), i em feu recordar el poema, i també el vers, no diré que millors, però sí, en la meva opinió, més fondament intensos de tota la història de la llengua catalana. El poema és “Desolació”, de Joan Alcover, que el mallorquí va escriure arran de la mort de la seva esposa i d’un parell de fills, si no vaig errat (se li’n van morir quatre, de fills!). És aquell poema esborronador, que comença dient: “Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir”, un vers que, ja d’entrada, podria optar al premi de millor vers de tota la història de la poesia catalana. I que acaba amb aquest altre, esplèndid, que, finalment, quan vaig badar boca per declamar-lo, no va servir de res, perquè l’alumne inquiet ja no era davant meu. El vers em va venir de seguida al pensament, com una oració apresa en la infantesa (mentre concloïa, emprenyat amb mi mateix: “¿Com és que fins ara no hi havies pensat, si sempre has dit que és el teu poema preferit i el teu vers predilecte”): “Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort”.

Sí, “Desolació” trobo que és un dels poemes més importants de tota la nostra tradició. (Importants, ja hi som! ¿Per què, important? Responc: perquè ens pot ser d’una utilitat innegable! Impressionant, si us estimeu més dir-ho així.) Però és que, a més a més, aquest vers final, posat cas que el retalléssim del marc del poema, continua fent —aïllat— un gran efecte, perquè sintetitza el so, si m’accepteu la metàfora, d’una de les cordes més polsades (i de més profunda ressonància) de la història immemorial no sols de la nostra poesia, sinó de la lírica occidental de tots els temps, d’ençà del planctus llatí: l’elegíaca.

Com que l’alumne ja era a classe i no em va sentir, i després ni ell ni jo no hi vam pensar més, he escrit aquest article per explicar-li la meva tria, amb algunes raons que demano que m’accepti i, si cal, em rebati. Quim, podem quedar un dia al bar Capital, a prop de casa meva i dels vostres conciliàbuls.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

33 Comentaris
    • Sí senyor, Joan. Un altre ferm candidat al llorer! Els testos s’assemblen a les olles (encara que Pere no era el pare, sinó l'”onclo” d’Ausiàs).

  1. Ni el príncep-consol dels poetes Carner amb pipa. Ceci n’est pas une pipe. Ni el sr Foix tan senyor del nou-cents que no s’emprenyava mai; són així els de Sarrià . Potser els versos de la gairebé santa Teresa d’Arenys m’arriben més. Pero posats a escollir, aquests de JM de Sagarra.
    Pixo a l’abim:
    Al fons la mar blava,
    Allà el cap de Begur,
    Aquí el cap de la fava.

    • És divertit, Paco! En Sagarra en sabia un niu, de català.Tocava tots els registres. Els nostres pares o avis se’n sabien versos de memòria. Passa que en Segarra és molt repetitiu. El seu El comte Arnau, per exemple. Allí hi trobem versos excel·lents per parar un carro. Però en conjunt és monòton. En aquest sentit, em recorda al Verdaguer de l’Atlàntida. D’en Sagarra, a mi a l’escola me’n van fer aprendre fragments del seu Poema de Nadal. I encara me’n recordo. “Ai aire d’aquesta nit!/ Quina sentida de rosa/ hi ha en l’aire gelat que es posa/ sobre el pols esfereït!”. O allò de “‘dins la gira del teu llit, home nafrat de cada dia, tremola el mot que el llavi no diria…” –aquest “nafrat” tan nostre!– o “tenir greix al pensament”. Aquest darrer m’agradaria emprar-lo en el moment que em calgui insultar algú ( no a tu, eh?). Tornant als poemes divertits, per què no agafem la Vaca Cega d’en Maragall i li donem un toc còmic? Jo proposo el primer: “Fotent-se de cap en una i altra soca…”. Vejam si continua algú… Salutacions.

      • A la primeria dels noranta, vaig ajudar el doctor Narcís Garolera en l’edició crítica de la poesia de Sagarra (publicada per Tres i Quatre), i és un autor descomunal. El que passa és que, en efecte, resulta molt desigual. Però hi ha poemes seus, com aquella “Elegia a Rafel”, que són memorables! I EL POEMA DE NADAL a mi em continua agradant molt!

      • Bé, si anem per aquí….N’hi ha un del gran Joan Oliver, Pquart. Una mena de resposta al gran poema d’Espriu. Assaig de càntic en el temple. El d’en Pere se’n diu…Assaig de plagi a la taverna.
        Oh, que avingut estic amb la meva petita, esclava, poc sortosa terra,
        i com em recaria (saber greu) d’allunyar-me’n oest o sud enllà on sembla que la gent és bruta i pobra, accidiosa (peresosa) resignada , insolvent!
        Aleshores, a la taverna nova els companys dirien…. (que continuï algú.

    • En efecte, Josep M: no en té gens, d’importància, aquest fals dilema. El que és important de debò és tenir sempre a mà un bon poema, i, si pot ser, més d’un o de mil.

    • Joan, pel que fa a aquest esplèndid final del poema “A Mallorca, durant la guerra civil”, jo sempre m’he preguntat si les flames es lliguen a la fosca o bé, en la fosca, les flames es lliguen entre elles. ¿Què hi dius, tu?

      • …en la fosca, les flames es lliguen entre elles? Estàs de conya, Llavina? L’imatge poètica d’en BRP és tan immensa que …

        • Paco, no, no estava de conya, i, de més a més, la meva era una interpretació segurament forçada. Però el fet que les flames es lliguin entre elles (¿o no ho fan?), amb la fosca de fons, destacant-s’hi, em sembla una imatge portentosa. Perquè aquesta abraçada és tan voluble com la que ens dediquem tan sovint les persones (cosa que, en realitat, nega el sentit del poema: t’ho reconec). Això volia dir, però em sembla que no m’he sabut expressar prou bé.

          • No et puc negar que m’ha arribat ben endins la teva imatge de les flames en abraçada. Sí

  2. Sí, aquest vers del poema d’Alcover condensa tota una vida. El sonet Desolació és, per a mi, un dels poemes més grandiosos de la poesia catalana. Un vers? Per a mi, un vers terrible de Riba: “ja per la mort no em calen torsimanys”. També condensa tota una vida, una vida realment molt aprofitada. O d’en Foix:”Tots hi serem al Port amb la Desconeguda”. D’en March, dos versos: “Amb ulls rients el delit ens abraça i la dolor calla detràs la porta”. I dos versos de Bernat Metge: “Segueixca el món qui viure vol!/ Si no, podria trobar-se sol”.

  3. No ho diria en va, perquè
    hi ha el dolor, que és orgullós:
    és només per al joiós
    que la vida fa el seu ple.

      • Doncs Carner no m’ha dit mai res, que hi farem. Qüestió de gustets, no m’arriba ni endins ni a la perifèria. Ara , vaig riure molt am la parodia que fa en Terenci Moix de la tornada a Catalunya de Carner ( o així) al seu llibre El sexe dels Àngels. Vés per on!
        I si us plau. “Al temps que hom naix comença de morir” Quina frase més escoltada, senyors.

        • Solament un molt gros ignorant pot posar Carner al costat de Sellent, em temo. Dos projectes diametralment oposats en tots els senys, diria… Tan profundament catanyols sou?

  4. Espero de Núvol articles més interessants. Per a l’autor pot ser un “divertimento”. Per a lectors com jo, una pèrdua de temps.

    • Ignasi, sento molt haver-te fet perdre el temps. Un altre dia, si comences i veus que no t’interessa, no segueixis, home. Bon estiu!

  5. N’hi ha tants!!
    Fa uns dies que em ronda aquest de Carles Riba:

    “El Temps, fill de la Mort, espia i mai no és las”

  6. Ja veig que la vostra llengua us fot fàstic. Es diu DEMANAR, cony, i DEMANDA, no ‘pregunta’ ni ‘preguntar’… No fotreu mai res.

  7. Posem per cas, en una tria difícil i amb trampa, el pessimisme planetari de Carner en el vers / tot és engany de vides condemnades/ que, dins la seva estrofa, encara té llueix més, amb molt poder decasil·làbic.