El millor vers de la poesia catalana

Fa poc un alumne em va preguntar quin era, al meu entendre, el millor vers de la poesia catalana de tots els temps

A en Quim Marcé, que no em va fer aquesta pregunta,
però que, durant dos anys, me n’ha fet moltes altres,
a vegades difícils de respondre

Fa poc un alumne em va preguntar quin era, al meu entendre, el millor vers de la poesia catalana de tots els temps. En fer-me la pregunta, em va semblar que la seva expressió afectava una certa ironia. Com si volgués dir, sense acabar-ho de dir: “Mulla’t”. Llavors jo vaig començar a rumiar, i, per tenir una mica més de temps per fer-ho, li vaig retreure que no m’hagués demanat pel millor llibre de la poesia catalana de tots els temps (com si això fos més fàcil, que no ho és, que decidir quin és el millor vers de tota la nostra història literària). “D’acord. Abans de considerar el millor vers, digue’m, doncs, quin és, per tu, el millor llibre de poesia de tota la literatura catalana.” Em va fotre, les coses com siguin. “No, no, ja et dic allò del vers —vaig respondre, després de sospesar pros i contres d’una cosa i de l’altra—. Un segon”.

No vaig gosar retopar-lo exigint-li que, més que no pas versos o llibres, podria haver-me inquirit pel millor poema, que sembla una tria més raonable. Ara bé, si m’hagués preguntat això: ¿quin és el millor poema de tota la lírica catalana, dels medievals fins ara?, jo potser també hauria fet l’orni, i replicat, al cap i a l’últim, que és menys compromès jugar-te-la amb la millor estrofa de la poesia catalana de tots els temps que no pas amb un poema sencer. En aquest sentit, optaria per la segona part de “Joc”, de Joan Vinyoli (el poema que té com a pretext una bola de billar):

No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït,
deixa’m sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

Però això no vol pas dir que aquesta estrofa sigui, per descomptat, la millor de tota la poesia catalana, de Llull ençà. Quina rucada, buscar les coses millors! ¿On van a parar, aquesta llei de maximalismes? Malhaja, aquest temps nostre de titulars periodístics, de memes i altres momes! L’estrofa vinyoliana, com el poema sencer, i tot el llibre, Domini màgic, per mi tenen una significació molt especial, fondíssima. I és clar que, en una o altra avinentesa, sempre soc susceptible d’escollir alguna cosa d’aqueix llibre.

Tot això, ves per on, ho anava pensant mentre mirava de triar el millor vers de tota la història de la poesia en llengua catalana. Quina pèrdua de temps, entretenir-se en aquesta mena de recerques! Però jo anava ajornant la meva resposta, i cavil·lava que, en la qüestió del millor llibre, sempre hi ha una opció fàcil, que és la de dir, posem per cas, la poesia completa d’Ausiàs Marc, o, naturalment, Poesia 1957, de Josep Carner, que, a parer meu, constitueix un cim difícilment superable. Però amb aquestes dues opcions, francament, jo m’hauria mullat ben poc, a part que hauria fet una mica de trampa: l’obra completa d’un clàssic (i March i Carner ho són, com no n’hi ha gaires més de tan rotunds en tot el nostre panorama literari) sempre et fa quedar bé. ¿Qui gosaria contestar l’hegemonia poètica del medieval, el millor poeta europeu del segle XV (amb el permís de Villon i de Manrique), el qual,

tot i viure en aquella època (bé que ja crepuscular), es va proposar deixar a part l’estil dels trobadors? Hi ha més lectors, en canvi, que discuteixen l’excel·lència del príncep dels poetes. Jo tinc la convicció que, quan aquests que el discuteixen i els que considerem que no hi pot haver cap poeta més alt que Carner ens hàgim mort tots, del primer a l’últim (i ens hagin enterrat o cremat o llançat a la bassa o lliurat a l’especejament analític de la ciència), l’autor de La paraula en el vent no tindrà sinó devots admiradors, ni que sigui perquè, d’aquí a cinquanta anys, el català deurà ser una llengua tan diferent de la que ell va ennoblir que no hi haurà cap altra possibilitat concebible fora de la de prostrar-se davant la seva prodigiosa poesia. Tot això, per tant, ho anava sospesant jo, per fer temps, i tot plegat no em va ocupar gaire més d’uns quants segons, encara no un minut, perquè el noi esperava la meva contesta inequívoca i, a més a més, ell tenia una classe de preparació de l’examen de la selectivitat i ja feia tard. No, com a llibre potser hauria d’inclinar-me per Elegies de Bierville… Però és que a mi, ves, aquest monument de la nostra lírica segons com em fa trempar menys que, no ho sé, Pluges a l’erm, de Jaume Agelet i Garriga, o L’edat d’or, de Francesc Parcerisas, o Saló de tardor, de Pere Quart. ¿I si triava, de Riba i d’aquella seva obra, l’emblemàtic vers: “Ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”? Si no és el millor de tots els versos catalans, poc se’n deu faltar… A veure, calma! No barregem llibres i versos, pomes i peres!

Llavors em va venir al cap Jordi de Sant Jordi, l’obra del qual, esclar, és inferior a la del seu contemporani Ausiàs March, sobretot en quantitat, però alguns dels poemes del qual a mi m’agraden més, fins i tot, que els de March. Potser sí que em podia despenjar amb un vers de Jordi de Sant Jordi: “Jus lo front port vostra bella semblança”, per exemple. És molt bonic, irrebatible, un vers d’amor magnífic, sí, però així, sense context (vull dir, desproveït del text, del poema), requereix una explicació, i la millor explicació, no cal dir-ho, és llegir la composició sencera. No em servia, per tant. ¿I si optava per un vers de March, que és la manera d’encertar-la segur (i sempre)? “Cor malastruc, enfastijat de viure”, per proposar-ne un, només un, que defineix, cruament i perfecta, el que hem sentit tantes vegades, sobretot quan ens fem grans i anem veient com el món es va limitant més i més, per la roïnesa de molts dels que ens envolten i la poca força que, en ocasions, tenen els bons sentiments i les obres primoteres de la sensibilitat humana. És, doncs, un vers que no perdrà mai vigència. Però potser era exagerat considerar aquest decasíl·lab marquià el millor de tots, el més digne de ser cisellat en marbre. ¿I si, aprofitant que és l’any Palau i Fabre, buscava alguna cosa de l’alquimista? “L’home no plora / pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol” (bo, ¿eh?!): aquí el problema està que no és un vers, sinó un vers i mig (o mig i un: i, en realitat, hauria d’haver transcrit l’hemistiqui sencer: “puix que l’home no plora…”). No em servia, tampoc. A banda que és un vers mascle, que no té en compte les dones…

¿Foix, potser? El de Sarrià és un poeta enlluernador que té molts versos estel·lars. Aquests dos, posem per cas, que a mi m’emocionen com cap altre de l’autor: “Vindré mudat, al costat de la dona, / Amb els vestits de quan ens vam casar”. Però són dos, no un. Segur que a Sol, i de dol en trobaria un gavadal. Com aquests: “Saber sofrir sense llanguir, i amar / Sense esperar”. Però, de bell nou, comptem dos versos, no pas un de sol. ¿En Blai Bonet? “Haver un got d’arbre al vel del paladar”: és molt ben dit, això, i resulta enormement suggeridor! Però el vers demana, també, context. Jo rumiava en totes aquestes coses, atropelladament, aquissat per la pressa del noi. I ell, l’alumne, que començava a despacientar-se, en volia només un. El millor! (¿“T’adoro fins l’esquelet”, de Vinyoli? No, té un puntet sensacionalista, i aquí es tracta de sancionar sobre el millor vers de tots els escrits mai en la nostra llengua!).

“El misteri pregon de la callada vida”, afirma un vers molt bell de la meva estimada Simona Gay, germana d’un altre poeta que aprecio molt, Josep-Sebastià Pons. Sembla una divisa del fet mateix d’escriure versos, ¿oi? Però d’aquí a reputar que aquest és el millor vers de tota la nostra poesia… ¿Villangómez, autor de versos memorables, tal vegada? “És l’hora de l’impossible somni, de l’estremida poesia”: llarg (en realitat, el que he copiat abraça dos versos). ¿Teresa d’Arenys, tan mística?: “Nua, si cal, em dono al fred més cru”. ¿El millor? ¿O Maragall, autor, sobretot, de poemes clàssics? Em ressonaven al cap els versos de “L’oda infinita”: “Un ressò de les cadences / de l’aucell d’ales immenses / que nia en l’eternitat”. Vaig estar a punt de demanar al meu alumne que em concedís la vènia que fossin dos o tres, els versos, i no pas un de sol. Però en aquell instant el noi va mirar el rellotge, el va tocar amb un dit, indicant que no podia esperar més, i que, en conseqüència, m’apressés o bé callés per sempre. I això, aquesta urgència, aquest neguit per entrar a l’aula, em van fer veure-hi clar (¿veure-hi clar?: “És quan dormo que hi veig clar”!: però no, això Foix ho pren de Shakespeare!), i em feu recordar el poema, i també el vers, no diré que millors, però sí, en la meva opinió, més fondament intensos de tota la història de la llengua catalana. El poema és “Desolació”, de Joan Alcover, que el mallorquí va escriure arran de la mort de la seva esposa i d’un parell de fills, si no vaig errat (se li’n van morir quatre, de fills!). És aquell poema esborronador, que comença dient: “Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir”, un vers que, ja d’entrada, podria optar al premi de millor vers de tota la història de la poesia catalana. I que acaba amb aquest altre, esplèndid, que, finalment, quan vaig badar boca per declamar-lo, no va servir de res, perquè l’alumne inquiet ja no era davant meu. El vers em va venir de seguida al pensament, com una oració apresa en la infantesa (mentre concloïa, emprenyat amb mi mateix: “¿Com és que fins ara no hi havies pensat, si sempre has dit que és el teu poema preferit i el teu vers predilecte”): “Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort”.

Sí, “Desolació” trobo que és un dels poemes més importants de tota la nostra tradició. (Importants, ja hi som! ¿Per què, important? Responc: perquè ens pot ser d’una utilitat innegable! Impressionant, si us estimeu més dir-ho així.) Però és que, a més a més, aquest vers final, posat cas que el retalléssim del marc del poema, continua fent —aïllat— un gran efecte, perquè sintetitza el so, si m’accepteu la metàfora, d’una de les cordes més polsades (i de més profunda ressonància) de la història immemorial no sols de la nostra poesia, sinó de la lírica occidental de tots els temps, d’ençà del planctus llatí: l’elegíaca.

Com que l’alumne ja era a classe i no em va sentir, i després ni ell ni jo no hi vam pensar més, he escrit aquest article per explicar-li la meva tria, amb algunes raons que demano que m’accepti i, si cal, em rebati. Quim, podem quedar un dia al bar Capital, a prop de casa meva i dels vostres conciliàbuls.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació