El Maig del 68 vist per un mil·lennista

Per la generació nascuda a Catalunya després de la caiguda del mur de Berlín –com jo mateix– el Maig del 68 és un referent estètic en el millor dels casos i antipàtic en la resta. L’anglès és la lingua franca de la xarxa amb la qual hem crescut, i això fa que Nova York ens quedi infinitament més a prop que París.

La nostra imatge revolucionària dels 60, construïda a còpia de sèries i pel·lícules americanes, reconeix el festival de Woodstock, la Guerra del Vietnam i l’assassinat de Martin Luther King, mentre que Daniel Cohn-Bendit a la Sorbona, els articles de Jean-Paul Sartre o les vagues d’obrers de la Citroën ens sonen a arqueologia. A això cal afegir-hi la nostra relació amb els hereus locals de la revolució francesa, l’esquerra caviar, als quals veiem com el tap generacional per antonomàsia, responsables de la precarietat que patim i que tant s’apressen a denunciar en esplendoroses exposicions, articles d’opinió i tuti quanta performance –tot això generosament subvencionat amb els mateixos diners que tan bé ens anirien als mil·lennistes per mitigar els problemes que ells, precisament, cobren per teoritzar. Als ex-maoistes d’aquella dècada que encara colonitzen les institucions, els ha passat el mateix que al camarada Mao a la Xina d’avui: per trobar-los, cal buscar en els bitllets.

I no obstant això, si parem l’orella, sentirem que el malestar ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. La insatisfacció amb la realitat del 68 és el mateix estat d’ànim que lliga la revolució bolxevic amb els Black Panthers, els cantautors amb el punk, el 15-M amb l’1-O. En tots aquests casos, els ciutadans analitzen la societat fins que detecten un desajust entre com rutllen les coses i com haurien de rutllar i, quan l’error només es pot explicar per culpa d’una contradicció en la lògica profunda del sistema, s’obre la finestra a la revolució. I tal com expliquen els llibres d’història, les revolucions sempre van seguides de contrarevolucions que, a la manera hegeliana , condueixen a la síntesi dels oposats que acaba sublimant les dues postures i fent que la història avanci cap a un major grau de llibertat i coneixement. Qui pot negar els triomfs dels soixante-huitards, com ara l’alliberament sexual, la disrupció de jerarquies o l’empoderament de la dona? Tan cert és que la principal ambició del 68, acabar amb el capitalisme, va fracassar estrepitosament, com que gaudim dels avenços culturals que ells van guanyar. Com és, doncs, que el malestar persisteix?

El 2018 vivim una paradoxa: les desigualtats econòmiques han retrocedit fins a les mateixes xifres que els pitjors anys del segle XX –ens ho diu el best seller del Nobel d’economia Thomas Piketty– i, en canvi, al segle XXI ningú creu en les utopies revolucionàries que alimentaven als estudiants quan, precisament, els joves francesos gaudien d’una afluència econòmica i d’una sensació de creixentment continuat sense precedents a la història, oposada a l’experiència de degradació que tenim els mil·lenistes. Avui, tots som el que el crític cultural Slavoj Zizek anomena fukuyamaistes, en referència a la controvertida tesi del teòric polític conservador Francis Fukuyama, que va manllevar la teoria –de nou, hegeliana– sobre el final de la història. Segons Fukuyama, després de la implosió de la URSS, la confrontació ideològica s’ha acabat per sempre: el capitalisme combinat amb la democràcia liberal ha passat a ser l’únic –i el millor– sistema politicoeconòmic possible, i el debat polític es redueix a notes a peu de pàgina en forma de petites reformes i millores. En paraules de Zizek: “avui ens és molt més fàcil imaginar la destrucció del món per culpa d’una catàstrofe ecològica provocada per nosaltres mateixos que un canvi substancial en el sistema econòmic que la previngui”.

Si la lluita ideològica ha mort i el capitalisme segueix entre nosaltres, queda clar que el llegat més viu del 68 és l’individualisme. Pujats en la França estricta del general de Gaulle, els joves estudiants –igual que els californians, els alemanys, els txecs i tants d’altres aquell llarg i global 68–, van créixer sentint que un estat paternalista els oprimia. A ells no els mancava progrés material, sinó llibertat personal, i és per això que el component juvenil de la revolució no va acabar d’encaixar mai amb el projecte de l’esquerra clàssica que es vehiculava a través de partits i sindicats. Els estudiants van solidaritzar-se amb els treballadors de les fàbriques, però la bretxa entre els dos marcs mentals es va acabar imposant. I així, l’energia revolucionària dels joves va acabar canalitzant-se cap a l’esfera personal, aconseguint el dret a escoltar la música que volguessin, parlar com volguessin i follar amb qui volguessin. Però la cosa d’apropiar-se dels mitjans de producció i acabar amb la propietat privada mai va motivar-los de la mateixa manera: si veiem la distància entre els discursos marxistes i la realitat dels fets del 68, hem de sentenciar amb el poeta polonès Jerzy Peterkiewicz que “la revolució és l’opi dels intel·lectuals”.

Tenim dues alternatives: escoltar el que va dir Nicolas Sarkozy i “liquidar l’herència del 68″ o treure’n el millor i esmenar-ne els errors. Des de la perspectiva dels mil·lenistes que, a diferència dels joves del maig francès, vivim en condicions pitjors que les dels nostres pares, l’error dels soixante-huitards és clar: volien fer fora l’estat de les consciències individuals, i ho van aconseguir. Però no van saber veure que les estructures de poder seguirien creixent al marge i adquiririen l’autonomia que exhibeixen avui, en un paradigma neoliberal en què cap poble controla els designis del poder econòmic global. La saviesa de Joan Fuster recordant-nos que “la política, o la fas o te la fan” explica perfectament les conseqüències d’aquest individualisme parit als 60. A parer meu, hi ha una síntesi possible: el desengany revolucionari va acabar expulsant l’estat del “jo”, però, en realitat, la motivació inicial no era desempallegar-se de l’estat, sinó treure-se’l de sobre per posar-lo a sota; superar les dinàmiques tiràniques però retenir la política com una eina al servei de tots els individus. Els joves del 2018 som irremeiablement individualistes i no volem renunciar a les llibertats guanyades fa 50 anys, sinó tornar a polititzar-les: retornar a la participació política no per substituir una tirania per una altra, sinó per assolir una llibertat tant negativa com positiva, que blindi els drets i l’esfera personal però que no oblidi les responsabilitats que cada individu té amb el col·lectiu. I sempre tenir present Walter Benjamin quan deia que “darrere de tot feixisme, hi ha una revolució fracassada”.