El croat

El cavall avançava d’esma pel pedregar. L’home que duia a lloms, esmerçava les escasses energies disponibles a mantenir l’equilibri i el cap clar. Havia perdut el compte de jornades sense menjar. No era capaç de distingir els símbols gravats a les fites, la referència dels cims o els castells en la llunyania. A la nit confonia les constel·lacions. Al de dia era cegat pel sol que l’abrusava. Les lleganyes li havien soldat les parpelles. Era incapaç de saber quins eren els rius on assedegat s’amorrava.

Percebé que la bèstia ascendia un puig per la banda obaga i s’aturava al capdamunt. Provà d’incorporar-se, tot i el martiri que patia per les llagues infectades que fregaven amb el corretjam de la cuirassa. Alçà la visera de l’elm. A baix, al pla, veié una corrua de gent sota el bat de sol. Se sentia un lleu murmuri i el dringam d’objectes metàl·lics. Pogué distingir que el grup l’encapçalava una creu, i va pensar que estava salvat, que allò era terra cristiana.

Cavalcà fins arribar vora la creu que enarborava l’escolà i se senyà. Un frare recitava lletanies. Un altre escolà brandava l’encenser. Darrere els seguien una munió d’homes i dones capcots i un parell de bous enjouats, junyits a un carro que transportava un taüt. En veure que no deturaven la marxa preguntà al bouer:

—Qui és el finat que avui enterreu?

Sense fer cap gest ni dirigir-li la mirada, el bouer respongué:

—Enterrem el nostre senyor, que Déu el tingui a la glòria eterna -i seguidament, pronuncià el seu nom.

L’home restà sorprès uns instants. Descendí de la cavalcadura i es desféu del casc.

—Jo sóc el vostre senyor. No em reconeixeu? El fidel cavaller al servei de Guillem de Cerdanya, amb qui he combatut coratjós l’infidel a Terra Santa. Sóc jo, el mateix que ara us parla.

Corregué fins al començament de la filera i es plantà al davant del frare, obligant a aturar la marxa de la comitiva.

—Atureu-vos! No pot ser! Sóc ben viu, no em veieu? Sóc el vostre senyor legítim. No he mort. Com m’heu pogut confondre per algú altre? Qui és, que dueu dins la caixa?

El frare restà impassible. L’esguardà amb commiseració.

—Sou mort i ben mort —digué—. Heu deixat vídua i tres fills. Mireu-los i digueu-me si no són aquells que segueixen el fèretre. Heu mort de forma digna i serena, al vostre jaç, acompanyat dels vostres éssers estimats, d’un mal que ningú no ha sabut guarir. Així ho ha volgut Nostre Senyor. No hi ha hagut res a fer.

—Però, com us expliqueu que ara us parli? —exclamà—. Mireu bé la meva cara.

El frare no s’immutà. Respongué amb la fermesa d’algú habituat al tracte amb la transcendència.

—No us preocupeu. Això que us passa possiblement siguin imatges de l’agonia, un producte del desvarieig final. Sou mort i no heu de patir per res. Proveu de despertar: no podreu.

Considerà que la conversa amb el frare era absurda i no menava enlloc. Restà dempeus, observant el tètric conjunt que desfilava davant dels ulls. Llavors confirmà que darrere el carro mortuori seguien la seva esposa i els tres fills. Alçà els braços, cridà els seus noms. Restà absort en veure la indiferència amb que responien al seu clam.

—Guillem! Arnau! Hug! Sóc jo! El pare! Per Déu, digueu-me alguna cosa!

Provà de fer-los una abraçada. De sobte, però, el món es fongué.

El frare ordenà aturar la processó. El bouer, ajudat per dos homes, descarregà el taüt del carro. Dipositaren a dins el cos del cavaller i el tornaren a carregar. Emprengueren de nou la marxa. En la llunyania, només es distingia un nuvolet de pols travessant la plana.