El compromís. Una reflexió literària.

Els existencialistes, amb Sartre al capdavant, van posar en circulació la idea del compromís de l’intel·lectual, de l’escriptor engagé amb la realitat, amb la justícia social. I això fins al punt de considerar que la literatura no significava res en un món on hi ha infants que moren de gana o en guerres d’adults que, sovint, els utilitzen com a carn de canó. Uns altres, com ara George Orwell, opinaven que una cosa era l’escriptura i una altra el compromís personal, com a ciutadà, de l’ésser humà que escriu, i que només amb l’absoluta llibertat de no haver de seguir cap ortodòxia es podia escriure res digne de ser recordat.

El primer dels casos —el realisme soviètic n’és l’exemple més clar— va donar lloc a afiliacions d’intel·lectuals del món occidental al partit comunista en uns temps en què els països anomenats socialistes eren dictadures pures i dures. I també, de vegades, a una literatura més aviat simplista que pretenia alliçonar el proletariat perquè prengués consciència de la lluita de classes, sense adonar-se que escriure, com va dir Barthes, és un verb intransitiu; és a dir, que la literatura que es posa al servei d’uns ideals —i això no vol dir que la literatura estiga fora de l’abast de la ideologia, ans al contrari!—, la literatura amb cognoms, deixa justament de ser literatura.

I era d’això del que Orwell, l’autor dels relats més lúcids sobre les revolucions que esdevenen estats totalitaris (no només a Animal Farm, sinó també, i especialment, a Homage to Catalonia), es queixava quan li reclamaven compromisos literaris. Orwell, però, també va escriure sobre els estats totalitaris ja establerts una obra mestra de la literatura universal que es titula Nineteen Eighty-Four, la qual és la demostració que la proposta orwelliana d’un compromís polític com a ciutadà i un altre d’estètic com a escriptor només es fa realitat, paradoxalment, amb la literatura digna d’aquest nom.

De fet, a Nineteen Eighty-Four es fa evident com en poques altres novel·les aquella frase d’Orwell sobre la guerra d’Espanya: la primera víctima de les guerres és la veritat. I els fets de maig del 37, la demonització del POUM i el segrest i assassinat d’Andreu Nin pels serveis secrets soviètics són una mostra macabra i perfecta del risc que corre la gent que creu més en la llibertat que en el poder. En la seua novel·la més famosa, Orwell planteja uns macroestats en guerra perpètua amb aliances inestables que sovint canvien de signe, però la situació és sempre la mateixa: la guerra mai no acaba i els diaris i les pantalles bombardegen amb articles i imatges que van fent variar la realitat —tot destruint o modificant els relats informatius anteriors— segons la situació present que més convé a les autoritats que promouen la guerra. I això és així fins al punt que s’ha creat una nova manera de parlar; no un nou idioma, sinó una neoparla, el Newspeak —WAR IS PEACE n’és una de les consignes; AJUST ÉS FUTUR, n´és a hores d’ara la versió espanyola— ensems amb un Goodthinking, de manera que aquell estat repressor en què les pantalles no només emeten sinó que vigilen, com els veïns, com els propis fills, és capaç fins i tot de perseguir el Thoughtcrime, els delictes de pensa, el pensament alternatiu. Així doncs, segons aquesta novel·la d’Orwell, serien precisament la memòria i la capacitat de reflexió dels individus sobre els seus actes i sobre els aliens —que és el que impedeixen i prohibeixen les autoritats— el que els faria autènticament lliures.

I tot això, us podeu preguntar, què té a veure amb la literatura? Doncs que nosaltres, com els ciutadans d’Oceania, només podem accedir a la realitat mitjançant la ficció, mitjançant el llenguatge esdevingut relat, que no serà mai gratuït ni intranscendent. Per tant, conèixer la realitat, els fets, serà sempre reflexionar-hi. I els llibres o en general els textos que ens fan conscients d’això, els que alhora que ens expliquen coses ens mostren el funcionament del llenguatge i dels relats, els que hi reflexionen, són els que ens fan més lliures, més lúcids i menys resignats, com Nineteen Eighty-Four (a propòsit, entès així el compromís, Josep Palàcios i Miquel de Palol, entre els vius, i Joan Fuster i Miquel Bauçà, entre els morts, serien a casa nostra quatre dels autors contemporanis més compromesos, si no els més).

Perquè el llenguatge, les paraules que conten, descriuen o argumenten, no són només un mitjà amb què accedim a unes coses, a unes veritats preexistents, sinó que són també el constituent bàsic de qualsevol veritat, de qualsevol coneixement de les coses, que en conseqüència no pot ser mai definitiu ni únic ni incontrovertible; ans al contrari: opinable, discutible, consensuable, millorable. No hi ha una manera d’entendre les coses, sinó moltes, i totes haurien de ser conscients que les coses són també, són sobretot, la manera d’entendre-les, de dir-les, perquè dir-les, com demostren els polítics i els bons poetes, és també la manera de crear-les.