Dalí al Pompidou

Joan M. Minguet Batllori ha participat en el catàleg de l’exposició que el Centre Pompidou de París dedica a la figura de Salvador Dalí. Minguet ha fet una visita privada a l’exposició i n’ha deixat constància al seu blog, Pensacions. 

Es pot visitar fins al 25 de març al Centre Pompidou de París, l’exposició que el museu francès dedica a l’artista —pintor, escriptor, cineasta, performer, publicista…—català. Vaig tenir l’ocasió de treballar en el catàleg de la mostra, amb un text sobre la teatralitat de Dalí, mentre s’estava preparant i, recentment, he tingut l’oportunitat de veure l’exposició en unes condicions especials, deambulant el meu fill i jo sols per les sales del Pompidou (un privilegi inesperat gràcies a un dels comissaris de l’exposició). Tot plegat, m’ha portat a unes lleugeres reflexions sobre aquesta exhibició, sobre el seu recorregut i la seva itinerància, i, més enllà, sobre unes particularitats de l’obra de l’empordanès que, al meu entendre, compliquen la seva musealització, o museabilitat.

En primer lloc, constatar que estem davant d’una gran exposició, d’una inversió econòmica i intel.lectual de primer ordre per entendre l’obra de Dalí i per fer-la arribar al major nombre de persones. Un producte cultural que es veurà a Madrid (al Museu Reina Sofía) i que no es veurà a Catalunya. Alguns diran que, tenint en compte les penúries del sistema cultural català és millor que els diners es gastin en les funcions bàsiques que en els grans fastos, com una exposició d’aquest calibre. El problema és que, ni fastos ni fonaments, els diners no aniran cap a la cultura i tampoc no veurem Dalí, o no el veurem com aquesta exposició proposa. Ni que sigui des de la tangent és interessant preguntar-se, si la situació hagués estat una altra, on s’hagués pogut allotjar una exposició com aquesta a Barcelona, tenint en compte la dislocació esquizoide dels nostres museus, el MNAC i el MACBA, l’un per l’altre, i algunes coses de la preservació i la divulgació de l’art català sense resoldre.

Tota exposició és la hibridació entre una ruta intel·lectual i una ruta visual. Les bones exhibicions són, molt probablement, aquelles que saben harmonitzar aquests dos traçats, les idees i l’estricta visualització o cosificació d’aquestes idees. En aquest sentit, l’exposició de París explica molt bé que Dalí, de vegades, és un artista difícil de mostrar. Una cosa és subratllar la capacitat camaleònica de Dalí, aquest transformisme constant que mostra la seva singladura, partint de la seva condició de pintor, però anant constantment a d’altres territoris, a d’altres llenguatges, ocupant d’altres espais de la cultura que la majoria d’artistes consagrats rebutjava. Això es pot explicar en un text, en un discurs ben travat, però com es mostra en un recorregut visual i vivencial? La visita a una exhibició no deixa de ser un acte performatiu i, en aquest supòsit, hi ha aspectes de l’obra de Dalí que són difícil de comprendre en un trajecte expositiu.

La mostra del Pompidou parteix d’una estructura diàfana, sembla que Dalí, l’any 1979, quan va fer-se la seva primera gran retrospectiva (encara avui, l’exposició més visitada de la història del centre Beaubourg) va expressar el seu desig de suprimir parets interiors. Això provoca que, d’una banda, et trobis en el perímetre exterior tot un seguit d’obres pictòriques, esplèndides moltes de les que el pintor va fer entre els anys vint i trenta. I més esplèndid, encara, el diàleg que se suscita entre elles. Així com amb els dibuixos o obres petites que s’insereixen en unes estructures, com petits quioscs, que et vas trobant en el recorregut. Aquesta és la raó de ser de les exposicions: el posar en contrast obres que, d’altrament, veuries aïllades (en directe o reproduïdes), tot perdent les possibilitats enriquidores que permet, precisament, el contrast. Ben aviat, però, en aquest diàleg, en aquest contrast entre peces s’hi incorporen aspectes de l’obra daliniana que, en el seu moment, no jugaven a la carta de l’alta cultura, sinó que participaven d’aquella vocació camaleònica o transformista del personatge.

Com fer veure que el Dalí personatge i el Dalí creador no sempre es van moure en un territori sincrònic? És evident que l’exposició té la voluntat de mostrar aquestes dues cares, i ho aconsegueix sempre que ja tinguis una informació prèvia sobre allò que jo he anomenat la “màscara” Dalí, la seva condició de “pallasso” postmodern. Tinc la sensació, però, que molts visitants es quedaran amb l’anècdota, amb una visió pejorativa del pallasso quan, al meu entendre, cal interpretar-ho just al contrari. Contemplar les seves grans peces sorgides des del mètode paranoico crític mentre veus de cual d’ull i/o escoltes les seves “divagacions” en performances o en programes de televisió situa en un mateix pla aspectes que, per bé que van sortir de la mateixa vàlvula creadora, tenien uns destinataris diferents.

Són els riscos de fer exposicions sobre artistes que es van proposar una existència al marge de les fronteres canòniques de la cultura. (Dalí també va viure en els marges de l’ortodòxia política, va passar de jove trotskista a franquista i, més tard, a monàrquic, però seria temerari voler parlar-ne en aquest post.) Hi ha exposicions que funcionen a la perfecció amb el diàleg que generen unes pintures penjades a les parets. N’hi ha d’altres, com aquesta de Dalí, que, tot i la seva excel·lència, ens porten cap a preguntar-nos coses sobre la pròpia manera de concebre l’exposició. I, més enllà, a interrogar-nos de nou sobre l’artista, la qual cosa no està gens malament.