Cites. Es pot estimar i ser un escèptic?

L’episodi d’ahir ens va descobrir el personatge de l’Albert (Julio Manrique) amb uns matisos que no va mostrar al primer capítol. Julio Manrique dóna vida a un personatge amb la difícil tasca en la qual Laia Costa va brillar a la temporada passada: irritar a l’espectador per les raons adequades. L’art de causar urticària és molt més complex del que sembla. Quan no suportem un personatge de ficció, la rabieta que ens desperta és tan gran que costa identificar si la font del nostre odi és una mala interpretació o, al contrari, som davant l’escenificació excel·lent d’un caràcter detestable. Manrique aconsegueix la segona opció i, en el procés, ens posa davant d’un mirall desagradable. Perquè l’Albert representa el fracàs de la nostra darrera arma contra el dolor de les relacions: la ironia.

No sabem si la direcció cap a la qual anem és millor o pitjor, però sí que podem dir que l’augment de la complexitat és un fet. Tot i que alguns dirien que tot és un etern retorn del mateix i que fer judicis de valor sobre èpoques obeeix a un biaix estúpid -penseu en la síndrome de l’edat d’or dels personatges de Midnight in Paris-, és impossible negar que la quantitat d’informació de què disposem no té precedents a la història. Constantment rebem impactes que ens ofereixen explicacions sobre el món que, paradoxalment, són plausibles per separat alhora que contradictòries entre elles. Aquest increment de la complexitat fa difícil solidificar una visió del món. En lloc d’identificar-nos amb una certesa sobre les coses, l’abundància de diferents veritats ens fa escèptics. El problema és que l’escepticisme i la ironia són maneres de posar distància, mentre que el romanticisme obeeix la lògica de la màxima proximitat.

L’Olga (Núria Gago) i l’Albert (Julio Manrique) gaudien d’una relació on els graus de proximitat i de distància havien aguantat un equilibri durant molts anys. Fins que, amb la irrupció del Guillermo (Alfonso Bassave), es va fer evident que la racionalitat i el pragmatisme havien ocupat més espai del que l’Olga estava disposada a tolerar. L’argument “Vaig sentir coses que feia anys que no sentia” es va contraposar amb “Ja no tenim vint anys. És això en el que es converteix”. El punt de vista assossegat de l’Àlex ens irrita perquè té raó i ens aterra perquè veiem que tenir raó no serveix per a res. De fet, l’Olga demostra que reconèixer contradiccions genera més empatia que tota la coherència del món. L’amor demana llançar-se, mentre que la ironia exigeix mantenir la distància. El moment més trist de la història és quan el sexe de reconciliació tampoc funciona. La passió s’ha acabat i ni tota la intel·ligència emocional del món serveix per donar la volta a un fet objectivament trist. Cal dir que, si bé la ironia de l’Albert no l’ajuda a corregir la realitat, sí que li permet veure la situació amb prou claredat per a definir-la: “Això és una puta merda”. Em fa pensar en l’aforisme d’un dels pessimistes més grans que mai he llegit, E.M. Cioran: “La lucidesa és l’únic vici que ens fa lliures. Lliures en un desert”.

L’altra trobada del capítol exemplifica la voluntat d’aquesta temporada de Cites expressada pels seus creadors d’abordar situacions més enllà de les estrictament romàntiques. El còctel letal entre el Martín (Isak Férriz), la Blanca (Bea Segura), la Laura (Anna Casas) i la Noa funciona pels dilemes familiars que planteja, però necessita desesperadament que la relació entre el Martin i la Blanca es reforci. Els conflictes sobre com criar als nens són visibles, els motius pels quals la pija i el tatuador s’atrauen tant, no. A diferència de l’Olga i l’Àlex, el Martin i la Blanca són dos personatges romàntics clàssics que reinterpreten el mite de la dama i el vagabund, que és potser una de les estructures narratives més consolidades al nostre imaginari col·lectiu. Crec que el problema amb aquesta parella -almenys el meu- rau en l’escepticisme que hi ha a la nostra mirada d’espectadors. L’argument universal preferit de Disney ha calat, però per a uns ulls descreguts com els nostres grinyola una mica massa.

Fa temps vaig fixar-me un reportatge de The Economist que explicava com les aplicacions per trobar parella estaven demolint a poc a poc la funció redistributiva de la riquesa que havia tingut l’amor. La idea que sociòlegs i psicòlegs havien sostingut tota la vida i que només els contes de fades desmentien és que l’igual atrau l’igual, i que la teoria que defensa que els extrems es complementen seria un tòpic tan estès com poc fonamentat. El fet és que la compatibilitat i la semblança entre els membres d’una parella són els indicadors més fiables a l’hora de predir si una relació durarà. Doncs bé, el reportatge explicava que internet ha permès aplicar criteris racionals com mai abans al fet de trobar parella. L’executiva amb un sou de sis xifres ja no deixa a l’atzar de la barra de bar les qualitats de la seva propera cita. Tenim poc temps i cal optimitzar-lo, i això deixa menys espai per als miracles. Gràcies a internet, els rics, cultes i exitosos ho tenen més fàcil que mai per trobar a altres rics, cultes i exitosos. En definitiva, cada cop hi ha menys Guillermos que es fixen en Olgues, i menys Blanques que es fixin en Martins. Potser per això el conte ven més que mai. Però als que som escèptics com l’Albert, aquesta història no ens acaba de convèncer.