Animals lectors, animals perduts

Tinc diversos amics editors i no tots es mostren entusiastes amb el negoci del llibre electrònic, a causa de la pirateria —que a Espanya arriba a xifres escandaloses— i del canvi profund que representa aquest nou suport en els hàbits de consum cultural. Més enllà dels seus legítims interessos, els editors tradicionals expressen un malestar general que, d’una manera o d’una altra, tenim tots els qui vivim de les paraules davant d’unes transformacions que ens desconcerten i ens descol·loquen. Hi ha massa conceptes que, avui dia, estan posats en qüestió a causa de la velocitat amb què les indústries de la cultura i la comunicació ofereixen novetats tecnològiques al públic.

Trobo a Dietari de 1973, de Josep M. Castellet, una referència que em fa gràcia per la seva actualitat i pel seu anacronisme, tot a la vegada, «un col·loqui sobre la professionalitat de l’escriptor i la comercialització del llibre». Parlem de professionalitat. En aquests moments, tinc exalumnes de periodisme que treballen de franc en algunes publicacions electròniques del país que es presenten sense manies com a mitjans «de prestigi», la qual cosa em sembla una perversió i una evident regressió laboral i professional. Sobretot si les esmentades publicacions pretenen, a més, esdevenir capçaleres de referència sobre cultura o sobre política. Són símptomes que no permeten fer pronòstics alegres. El meu resum provisional —a partir d’observar el que m’envolta— és que la substitució progressiva del paper pel suport digital va coincidint amb una precarització dels professionals de l’escriptura, amb l’excepció de les grans firmes més conegudes, que —en tota cultura literària— sempre és una minoria que es mou dins uns paràmetres molt particulars. L’any 1973 es parlava de la comercialització del llibre i avui comencem a parlar de quina cosa és o no és un llibre.

Quan s’analitza la biografia de molts literats catalans d’abans de la guerra civil, es comprova que la seva voluntat de professionalització era un ideal gairebé impossible a causa de les condicions, les lògiques i les inèrcies d’uns negocis que tenien poc respecte per la figura del creador. Per exemple, Joan Puig i Ferreter, dramaturg i novel·lista que va assolir un èxit considerable, va haver de malviure molts anys gràcies a diverses feines periodístiques anònimes i mal retribuïdes, tot i ser una figura premiada i reconeguda pel públic i per la crítica. Avui, el periodisme, la televisió i la docència permeten que molts escriptors puguin viure de les lletres mentre van fent la seva obra literària, tot i que això significa una dedicació parcial a la creació. Són comptats els casos d’autors catalans als quals el mercat del llibre permet avui una professionalització més o menys estable. En aquest cas, la vida no ha canviat gaire: el que podia passar l’any 1914 i el que passa enguany s’assemblen força.

La paradoxa prové del fet que mai abans en la història humana no hi havia hagut tanta gent amb capacitat lectora i tant de material escrit en circulació i a l’abast de tothom. S’escriu i s’edita com mai, en tota mena de suports i canals, de franc i de pagament, productes de masses i productes d’alta cultura, d’entreteniment i de formació, etcètera. També és relativament fàcil esdevenir autor i esdevenir editor; fins i tot hi ha autors que assumeixen el paper d’editor de les seves obres per arribar al públic sense intermediaris, gràcies a la xarxa. Vivim envoltats de paraules impreses en paper o en suport digital mentre que el llibre ha deixat de ser aquell objecte mític que resumia l’ideal d’emancipació personal que la il·lustració havia inoculat a les societats que havien adoptat la bandera del progrés.

Davant d’aquest nou quadre, em demano fins a quin punt encara som animals lectors. Puc fer la pregunta d’una altra manera: Què és llegir a començament del segle XXI? La lectura era, per a les persones dels segles XIX i XX, la clau del coneixement i l’eina que permetia construir una autonomia personal plena. Llegir alliberava i facilitava l’adquisició d’una consciència, convertia l’individu en un subjecte capaç de reflexionar críticament sobre ell mateix i el seu entorn. Encara és així? La meva pregunta no vol ser retòrica ni vol amagar una mirada apocalíptica o elitista. El que em crida l’atenció —i el que em mou a pensar en aquestes coses en veu alta— és el perill que es pot donar en una societat en què la lectura s’ha convertit en una tasca tan fàcil i accessible —pots tenir tots els llibres del món i pots tenir-los gairebé de franc— que el llibre s’ha desproveït del seu valor intrínsec. D’altra banda, la possibilitat de llegir-ho tot ens pot saturar i ens pot desmotivar, un efecte pervers de l’abundància cultural que jo observo en algun jovent, que ja no té cap pressa de conèixer allò que sap que sempre tindrà a l’abast. La lectura pot ser una ocupació eternament ajornada, un hàbit que es pot rovellar per un excés de confiança en la tecnologia que tot ho preserva i tot ho recorda, un plaer antic substituït per noves formes que tenen més a veure amb una atenció fragmentària i fugaç que amb una concentració continuada. Llegir és una activitat que reclama una actitud activa, un cert esforç, mentre que altres formes de consum cultural es fonamenten en la passivitat. Ray Bradbury no va preveure aquest fenomen quan va escriure Fahrenheit 451, la novel·la sobre un món on els llibres són prohibits per l’Estat i la lectura és considerada un delicte greu.

Som animals lectors i podem acabar sent animals perduts. Elements perduts en un laberint que no veiem. Si us plau, no prengueu les meves expressions com un lament nostàlgic d’algú que, criat en la cultura del paper, té por del present. Res més lluny de la meva intenció. Jo també he incorporat a la meva existència les noves meravelles de la tècnica i no me’n queixo pas, llibre electrònic inclòs, sense deixar de visitar la llibreria del meu barri. La meva modesta reflexió només vol cridar-vos l’atenció sobre la falsa felicitat que l’opulència regala i sobre les diverses trampes ocultes d’un mercat cultural on ens fan creure que les obres són com fruites que podem agafar dels arbres. Som animals lectors, no ens deixem portar cap als nous escorxadors.

Article publicat a Serra d’Or, abril de 2014