Utopies desxifrades, utopies compartides?

Cinc veus. Cinc autors. Cinc móns utòpics que hem tingut la possibilitat de conèixer al recital celebrat dilluns al vespre a La Calders i que ha estat el tret de sortida de la Trobada del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional. A la taula d’Utopies desxifrades, utopies traduïdes s’hi han assegut —literal o simbòlicament— poetes absolutament diferents: José E. Muratti, porto-riqueny de versos èpics i càlids que ha llegit en espanyol; Mireia Calafell i Ramon Farrés com a representants de la poesia catalana; Marta Pera, deixant-nos entrar en l’univers interessantíssim de Charles Simic, poeta serbi que ha traduït al català i Simona Škrabec, que també ens ha permès l’entrada a un altre univers llunyà, el de Tomaž Šalamun, poeta eslovè que ha traduït a la nostra llengua. L’equació plantejada per Simona Škrabec organitzant aquest recital presentava incògnites ben difícils d’aïllar: de què està feta la poesia i fins a quin punt pot ser universal?

Conscients que no descobrirem ara una operació per desxifrar-la ni molt menys —potser perquè tampoc no existeix, potser perquè la poesia ja és això— a través d’aquesta lectura poètica hem volgut provar d’interpretar alguns dels llocs comuns d’aquest art. Podríem parlar de dos motius que qualsevol poeta, en algun moment de la seva trajectòria, segurament haurà volgut assajar. Els somnis i les incomprensions. Les utopies i les injustícies. El que volem construir i el que ens han destruït. Pot semblar paradoxal, però si feu la prova, si busqueu un llibre de poemes o penseu en el vostre autor predilecte, potser podreu fer la suma i obtenir aquest resultat. Muratti obria el recital amb el poema «Sueño a ras del sueño», un poema que concentra els somnis i les incomprensions alhora: «Sueño que somos otros; que nuestro reino / sí es de este mundo y juntos podemos / levantarlo de las cenizas de nuestros odios». Després, el mateix Muratti explica que podem ser «leño o madero», cremar o començar, construir o destruir, en un altre poema que resumeix al final: «Insisto, testarudo, en tender puentes / aunque en la otra orilla ardan los sueños.» I d’arbre a flor, escriu Ramon Farrés: «jo hauré exhaurit també / totes les meves forces / i moriré amb ella. / Però la flor, en caure, / escamparà tota una estesa / de rebrots.» Escrivim per donar vida als somnis, a les il·lusions, als records —que no necessàriament han de ser reals, sinó que són una altra forma d’imaginació. I de la mateixa manera, si la poesia és un espai per a la utopia, també escrivim sobre tot allò que no entenem i contra tot allò que lluitem. Continuant amb Ramon Farrés, el poeta reflexiona sobre l’existència: «Estimem, dormim, somiem / i la vida ens observa de lluny / o de prop, però sempre invisible, / inabastable, aliena / al nostre voler. / Per què som qui som / i fem el que fem»? O tornant a Muratti: «¿Cuándo / podremos coincidir en esto de construir con versos, / de destrozar barreras, de ser nuestros propios “nuestros”?» Pel que fa al que escrivim com a reflexió, com a denúncia, hi ha dos casos de poemes d’aquest recital poèticament excel·lents, però desgraciadament molt reals. El poema de Mireia Calafell que explica el conte d’un llop disfressat que posseeix per la força la casa d’una àvia. Un conte que, ai las, ja no és ficció: «Res d’això passa, / un conte i prou / –em repetíeu. / Però mai, / mai no us vaig creure. / I ara les notícies / em donen la raó.» I encara els versos amargs de Charles Simic en traducció de Marta Pera: «Sento els cops sords del seu bastó blanc / amunt i avall del passadís. / Espero que els veïns es queixin, però no. / La nena que plorava / quan el pare se li ha ficat al llit / ha callat.»

Hem repassat versos de poetes molt diferents i la pregunta que ens queda és: fins a quin punt és universal la poesia? Durant el col·loqui que tancava l’acte els cinc participants han estat d’acord que la poesia també és feta d’experiència i que cada lectura pot ser una reinterpretació diferent, com la serp que muda a la poesia de Mireia Calafell. És clar que cadascú té un bagatge diferent i això condiciona la nostra interpretació, però poc o molt entenem els autors de prop i de lluny. Gràcies a les traduccions de Marta Pera i Simona Škrabec hem pogut ser a prop de Charles Simic i Tomaž Šalamun, dos poetes que han marxat dels seus països, Sèrbia i Eslovènia respectivament, per anar a topar amb una realitat completament diferent, Amèrica, la qual cosa ha condicionat les seves obres. Tots dos immigrants, tot i que integrats, viuen fora del seu context i això els ha dut a la reflexió sobre les esperances i sobre la identitat. Simona Škrabec tancava el recital amb Tomaž Šalamun i amb un poema que es configura com una lluita entre el poeta i el lector: «Igual com tu, jo mateix / sóc un voyeur. I / jo també m’estremeixo si algú / em veu. Et miro als ulls. Tots dos coneixem / la pregunta. Qui mata? Qui queda? Qui s’ho / mira?» Amb una falsa etimologia, «Monstrum (llatí) del verb monstrare», resumeix molt bé aquest joc: el que mostra es converteix en un monstre, és a dir, quan la poesia diu allò que no volem sentir —Qui som? Existeixen les utopies? Quines són les injustícies del món?— el lector pot girar la cara per ignorar-la perquè fa mal. O no.