Titaina, la conjunció Guimerà-Morera

26.01.2016

Dilluns es va presentar al Teatre Nacional de Catalunya Titaina, una òpera en un acte i dos quadres amb llibret d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera. La van interpretar els estudiants de cant de l’ESMUC, el conjunt instrumental de l’ESMUC i el cor de la mateixa escola.

Àngel Guimerà i Enric Morera

Àngel Guimerà i Enric Morera

Tal com van fer la temporada anterior amb Tirant lo Blach, enguany, el TNC organitza activitats en el marc de “l’epicentre Guimerà”, una iniciativa que aplega activitats com exposicions, publicacions, conferències, passis de pel·lícules, una ruta literària, els espectacles Maria Rosa i Vergonya eterna i la interpretació de Titaina, una òpera en un acte i dos quadres amb llibret d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera, a càrrec dels alumnes de l’ESMUC.

Enric Morera va acabar Titaina l’abril de 1909, just abans de la Setmana Tràgica, i la va estrenar al Teatre del Liceu el gener de 1912. La gestació de l’obra l’hem d’ubicar en l context del Modernisme, amb la seva voluntat de crear l’òpera nacional catalana, com en certa manera ho va ser Els Pirineus (1902), amb música de Felip Pedrell i llibret a partir d’un text de Víctor Balaguer.

La història se situa en les tensions socials i els personatges miserable característics del segle XX. La protagonista és una gitana, venedora ambulant i centre de diversió per als homes de la taverna, dominada per Nyerris, una mena de proxeneta que l’explota. Només l’hereu Eudald la defensa i la respecta, amb una actitud que deriva en un amor condemnat. El triangle amorós acaba amb un desenllaç fatal, com és habitual en Guimerà. “Titaina és Marta, és Maria Rosa i és Àgata. Però sobretot és una dona maltractada que es revela contra la injustícia”, podem llegir en el comentari a l’obra.

La música d’Enric Morera revela la petja postromàntica, amb picades d’ull a Bizet, elements clarament veristes i, en especial, cites a La Bohème de Puccini. És una música molt mediterrània, amb ritmes arrauxats i melodies càlides. La petja de la cultura popular catalana hi és de forma evident, amb insinuacions sardanístiques tant pel ritme, com per la melodia i la instrumentació. Un patrimoni que, val a dir, era imprescindible de recuperar pel què significa en la història de la música catalana.

Dilluns es va presentar amb la instrumentació de Joaquim Rabasseda, per tal d’adaptar-lo al grup de l’ESMUC. Cal recordar que, per valorar la interpretació, hem de considerar que es tracta d’alumnes de l’Escola. A més, l’acústica de la sala no no ho posava fàcil, amb el sostre tan alt. Per això els moments en què hi va faltar força o hi van haver alguns problemes d’afinació no ens preocupen, però sí que és cert, tanmateix, que amb alguns assajos més, Daniel Mestre, hagués pogut corregir cert desajustos.

Quant als solistes, el nivell mig que van exhibir va ser notable, encara que hi van haver desigualtats. El personatge de Titaina va estar encarnat per Maria Pujades, que va exhibir una veu de soprano lleugera de timbre net, amb coloratura i bons vibrats, acompanyada d’una afinació molt correcta, fet destacable, perquè la pàgina era difícil, gairebé com la de l’Eudald (Carles Prat), que col·laborava especialment en l’acte com a graduat de l’ESMUC. El tenor va saber sortejar les dificultats melòdiques i va fer gala d’una tècnica acurada amb el seu timbre agut i rodó. Una veu amb personalitat i energia, però mancada de potència. Néstor Pindado, en el paper d’Anton, va fer un molt bon paper. El baríton frassejava amb elegància, emetia un so que penetrava l’orquestra amb facilitat i el seu timbre era càlid i bell. Més justa va ser la interpretació del segon protagonista, Nyerris, un Albert Cabero que apunta maneres però encara està verd per assumir un paper d’aquesta envergadura. Correcta l’hostelera Mercè Bruguera i molt expressiu Andreu Martínez, en Tomàs de l’obra, un jove amb molt de futur com a solista. Aquests dos darrers van combinar els seus respectius papers amb la participació al cor.

Aquesta formació té moltes coses per polir: homogeneïtat, afinació, expressivitat. Però el seu punt feble van ser els tenors que, al costat d’uns barítons de qualitat, sonaven poc brillants i justos de volum. Les noies van cantar amb dignitat, tot i que no conformaven la massa sonora que es demanava.

Totes aquestes observacions s’han de posar entre parèntesi, perquè, com hem dit més amunt, es tracta de joves que encara s’estan formant. De fet, cal preuar la seva valentia i entrega a un repertori injustament desconegut. El públic va agrair molt les notes que se’ns van oferir, precisament, per aquesta reivindicació del Teatre Nacional de Catalunya envers una obra que sorgeix de la conjunció estelar d’un Morera i un Guimerà.