Soul-searching

18.02.2013

No fa gaire Empúries publicava dins la col·lecció Narrativa una novel·la extraordinària de Daniel Pennac, titulada Diari d’un cos. I era ben bé això, un dietari en què un personatge consignava totes les secrecions, batecs, moviments, expulsions, arrugues, etc. del seu cos durant anys, dècades. Ara Esteve Miralles publica dins la mateix col·lecció de Narrativa d’Empúries un dietari molt personal que podria ser llegit com la novel·la de la seva ànima. Es tracta d’un autoretrat que abasta un any de la seva vida, a cavall dels anys 2009 i 2012. De fet, des de les primeres pàgines ens confessa que ha perdut la seva ànima, de manera que ens podem prendre la lectura com una recerca gairebé detectivesca: “M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint”. El terme ‘retrobar’ aquí és exacte i podria ser substituït per infinitius afins, com ‘reconstruir’, ‘recuperar’, però en cap cas l’infinitiu ‘reinventar’. No, Miralles no es proposa d’emprendre amb la seva ànima, sinó de reflotar-la per recentrar-s’hi.

 

Esteve Miralles

 

“No cal definir què és l’ànima”, diu Miralles en una de les 101 tesis sobre l’ànima que desplega a la tercera part del volum, al llarg de la qual proposa, de fet, tot alliberat de l’obligació de fer cap definició, descripcions de l’ànima que són ben específiques i interessants.  “L’ànima és autobiografia”. A aquesta biografia s’hi arriba a través del relat verbal que som capaços de construir sobre nosaltres mateixos, però també a partir del que ens pasa i que no sempre controlem. És en la col·lisió entre el relat verbal (el nostre monòleg interior, el que som) i el relat imposat per les nostres cirsumstàncies (tot el que ens passa, amb el dolor que comporta) que hem de negociar el relat moral de la nostra vida. Perquè l’ànima no és una instància pura de coneixement sinó que està també travessada pel dolor. La vida ens estira constantment entre el que som i el que ens passa, i l’ànima seria el camp de batalla d’aquesta negociació.

Esteve Miralles comença a escriure un dietari l’agost de 2009 amb una certa voluntat de construir un relat sobre l’ànima, però sense saber encara en quin moment tocarà l’os. Ens explica un viatge a la Toscana, un altre a Lanzarote, però el veritable viatge és interior i el viurà sense moure’s de Barcelona, a partir del moment que s’assabenta de la mort de David Vilaseca, company dels anys d’universitat amb qui havia compartit una amistat complicada. A partir de la mort accidental de l’amic David, la relació amb el qual havia caigut en un cert estranyament, Miralles troba en el company desaparegut una altra ànima a retrobar i, en certa manera a salvar. I ho fa sense caure en l’elogi desmesurat, des de l’admiració, sí, però amb totes les ombres del personatge. Podríem dir que Retrobar l’ànima és un dietari que parteix d’una recerca personal al voltant del concepte d’ànima, però la veritable ànima del relat és aquest episodi tràgic que concentra tot el dolor del llibre.

Mentre escric aquestes ratlles, de matinada, bressolo pel passadís de casa una nena de sis dies que no vol dormir i que em mira amb uns ulls intensos i alhora desproveïts de cap indici de dolor ni d’alegria. I ves a saber a partir de quina edat començarà a somniar! Té ànima? Segur, però no sabria dir què hi té. I per més que m’esforci a afaiçaonar-li l’ànima amb carícies, segur que només són les primeres ditades del destí.