Mia Couto farà el pregó de Sant Jordi d’enguany

El pregó de Sant Jordi de Barcelona d’enguany anirà a càrrec de Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955), un dels autors més reputats en llengua portuguesa. Edicions del Periscopi va publicar el novembre passat Terra somnàmbula, la seva novel·la més aclamada; un exercici de prosa poètica que sembla obra de bruixeria: és plena de jocs de paraules endimoniats.

“És molt probable que qui comenci a llegir Terra somnàmbula sense referències prèvies sobre l’autor i la seva obra quedi una mica xocat, ja que una de les moltes dimensions essencials de la literatura de Mia Couto és la manipulació del llenguatge”, ens avisa Pere Comellas Casanova en la nota del traductor que precedeix el text d’aquesta novel·la, i és ben bé així: un cop superat l’estranyament de les primeres línies, la lectura de Terra somnàmbula (Edicions del Periscopi, 2018) es converteix en una experiència lingüística immersiva, en un exercici de pensament lateral continu que ens ensenya la dimensió més viva i creativa de la llengua, i que ens explica una història de cerca i supervivència que s’arrela profundament en la tradició oral d’un dels països africans més maltractats pel fantasma del colonialisme: Moçambic.

La manipulació del llenguatge que Couto posa en pràctica en la redacció de Terra somnàmbula, seguint citant la nota del traductor, “es podria resumir en un principi: agafo pel meu compte tots els recursos de creació morfosintàctica que m’ofereix la llengua i en faig el que vull”. El resultat és una exuberància de neologismes, expressions i proverbis inventats que fan indistingibles la prosa de la poesia, desafiant la lògica, exercitant la imaginació de qui llegeix. L’efecte que produeixen paraules com miratginacions, administraïdor o ratpenant, i expressions com de cop i solta, lluny de produir un efecte hermètic, el que fan és desautomatitzar el procés de lectura i, en última instància, la percepció de la realitat. El llenguatge de Couto, que gairebé podríem dir que es tracta d’un idiolecte, es mimetitza amb la visió animista del folklore africà, i d’aquesta manera, mentre llegim Terra somnàmbula podem sentir la presència dels xipocos, “fantasmes que s’acontenten amb els nostres sofriments”, podem espantar-nos amb la visió del mampfana, “l’au que mata els viatgers”, podem somniar en convertir-nos en un naparama, “guerrers tradicionals, beneïts pels bruixots, que lluitaven contra els qui fan la guerra”, o podem demanar consell a l’nganga, l’endeví.

El mateix títol ens ho indica: la trama transcorre en una terra somnàmbula que amenaça, amb el seu malson de fam i misèria, la vida de tots els seus habitants. La guerra civil de Moçambic (1977-1992) que va enfrontar el FRELIMO (Front d’Alliberament de Moçambic) amb la guerrilla de la RENAMO (Resistència Nacional de Moçambic) va provocar la mort d’almenys un milió de persones, i va deixar per a la posteritat un catàleg de crims contra la humanitat gairebé inexhaurible i un país absolutament arruïnat. Malgrat la mirada poètica i creativa dels narradors de Couto, i malgrat la forma de la trama, pròxima a l’èpica i a la llegenda, els horrors de la guerra no hi queden gens difuminats. Al contrari: precisament la mirada animista que fa indistingibles els vius dels morts, els objectes dels subjectes, el somni d’una realitat encantada de llegendes, profecies i supersticions, ens proporciona una perspectiva interna que ens permet veure la guerra amb uns ulls africans, aconseguint un efecte d’adequació que de cap manera s’hagués assolit amb un estil més “realista” i analític. De fet, dins de la novel·la és com si el present diegètic, la guerra, fos un anacronisme, una anomalia temporal que ha sobrevingut com una maledicció, transformant el somni de la independència de Moçambic en un malson de mort omnipresent. En aquest context de destrucció total, a dins d’un autocar calcinat ple de cadàvers, s’inicia l’acció de la novel·la, que alterna la història del jove Muidinga amb la d’en Kindzu, tots dos immersos en un viatge iniciàtic, a la recerca de la pròpia identitat.

Edicions del Periscopi aposta per la literatura lusòfona d’origen africà. L’estil i els motius de Terra somnàmbula estableixen correspondències amb La societat dels somniadors involuntaris, de José Eduardo Agualusa. Ara bé, al meu parer, l’obra de Couto és superior a la de l’escriptor angolès, ja que, per molta màgia que contingui, no proposa solucions màgiques ni explicacions maniquees sota l’escut d’un suposat «compromís» pamfletari; el seu valor estètic rau sobretot en la forma, en el treball literari de manipulació del llenguatge. Tots dos autors els tradueix Pere Comellas Casanova, i amb Terra somnàmbula ha fet una feina extraordinària. La nota del traductor anteposada a la novel·la és una decisió editorial plenament encertada. Se’ns dubte que Terra somnàmbula és un artefacte literari singularíssim que farà les delícies dels amants dels jocs de paraules, en conté unes quantes que tan de bo fossin incorporades al lèxic català.