Si no t’hagués conegut. Un trencaclosques o una història d’amor?

La qualitat d’una obra de ciència-ficció no depèn de les particularitats de la realitat alternativa que proposa, sinó de la manera com aquestes posen a prova la humanitat dels personatges. Conscient d’això, Si no t’hagués conegut, la nova sèrie de TV3 creada per Sergi Belbel, va invertir la primera mitja hora de vida en una tasca d’identificació entre l’espectador i l’Eduard (Pablo Derqui), que haurà de servir de centre de gravetat sentimental per a la resta de la història. Dècades d’anuncis macabres de la DGT han construït un imaginari col·lectiu sobre la tragèdia viària amb el qual s’hauria pogut accelerar el procés d’empatia fàcilment, però els creadors van decidir fer zoom a la ferida i narrar la genealogia del trauma amb parsimònia. Dos objectius: recordar-li a espectadors de tot tipus que la cosa va més d’emocions universals que de puzles metafísics, i deixar clar que els impulsos suïcides del protagonista estan justificats.

I aleshores arriba Mercedes Sampietro. La irrupció providencial del personatge de Lisbeth Everest ens avisa que abandonem la realitat coneguda i ens endinsem en un món on els perruquers són el pitjor enemic de les científiques boges. O de les bruixes de Hogwarts, perquè Sampietro juga als dos jocs alhora. I és que hi ha dues maneres de representar el punt en què l’univers d’una ficció audiovisual es diferencia del nostre: apostant per la versemblança sociològica i tecnològica, com ho fan la sèrie Black Mirror, o pactant amb l’espectador que aquest no és el punt més important, com a la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind. El que vam veure al primer episodi de Si no t’hagués conegut competeix a la segona lliga: en comptes de corporacions multinacionals, bates blanques i col·lisionadors d’hadrons; un soterrani de mala mort a Barcelona que condueix a un no-lloc guarnit amb cortines futuristes a joc amb la melena de Sampietro i un divan interdimensional de l’any de la picor.

Cal remarcar “el que vam veure al primer episodi”. Des de la seqüència inicial en què l’Eduard atropella una dona misteriosa que després s’esfuma, Si no t’hagués conegut està jugant amb la nostra percepció de la realitat. La il·luminació i els enquadraments amb què se’ns mostra una vida familiar suspectament idealitzada ho cobreixen tot amb un vel presumptament oníric, accentuat pels plans detalls del clauer amb un dau que trenquen la continuïtat per dir-nos alguna cosa que encara no sabem què és. El contrast es fa palès quan l’Eduard salta a una altra dimensió i apareix al vagó del tren: a partir d’aquell moment, la realització canvia cap a un realisme més brut. En altres paraules, el joc entre què és veritat i què és imaginat, què és present i què és passat, i altres nivells de realitat imaginables –somnis induïts tipus Inception, realitats virtuals à la Matrix, esquizofrènies tipus Fight Club-, està present des del primer moment i forma part de les convencions del gènere. Abraçar o rebutjar aquest tipus de propostes divideix a les audiències però servidor, que seguirà la sèrie capítol a capítol, us convida a delectar-vos amb la tensió entre els dos pols, sospitant a la vegada que ens deixem encantar per la història. Quan arribi un gir conceptual dels que fa caure de cul –del qual no en sé absolutament res, que quedi clar-, ja el jutjarem en els seus justos termes, però si sou dels que utilitzeu l’expressió “menjada d’olla”, us anticipo ara mateix que no quedareu satisfets.

Contradient el que he dit al principi, bona part de la història sí que girarà al voltant d’un trencaclosques metafísic/científic que condicionarà la recepció de tots els episodis i els farà dependents de la lectura retrospectiva que només podrem fer al final de la sèrie. El pilot de Si no t’hagués conegut havia de funcionar com la primera peça d’aquest mosaic i oferir una narrativa autònoma al mateix temps. Les virtuts i els defectes del capítol s’expliquen a partir d’aquesta doble condició: el millor, un misteri ben dosificat que excita la imaginació de l’espectador curiós i l’enganxa amb grans preguntes; el pitjor, un relat del trauma excessivament convencional amb poca cosa a oferir més enllà d’un excés de llàgrimes que semblen pensades per demanar perdó per la complexitat narrativa. Si no t’hagués conegut beu clarament de la sèrie The Leftovers, la joia imperdible de Damond Lindeloff, de la qual imita des de l’afectació i la imatge del protagonista fins a l’ús de leitmotivs musicals d’alt voltatge sentimental. The Leftovers va demostrar que estirar les costures del nostre món pot fer que una història explori llocs que el realisme no pot explorar però que, en última instància, una sèrie serà tan bona com ho siguin els seus personatges. Si no t’hagués conegut se la jugarà aquí mateix i, com sempre, a Núvol en parlarem cada setmana.

P.D. De la diferència d’edat entre Pablo Derqui i Andrea Ros en parlarem més d’hora que tard, no patiu.