Postil·la a ‘Bèlgica’

Per entendre el veritable sentit de ‘Bèlgica’, el poema de Carner que ara circula per les xarxes, i en el qual els lectors han vist una certa similitud amb els fets històrics que vivim, s’hauria d’explicar que el poema va ser escrit per un noi de dinou anys, el 1903 (se’n conserva un autògraf), i que va ser publicat l’any següent a Llibre dels Poetas, el seu primer volum de poesies.

El poema expressa el desig de poder viure en un país tranquil, culte i civilitzat, on tothom fa el que li toca fer i on els soldats són de joguina «(com els soldats de plom)». En aquest país en pau, el poeta seria un més, sense cap significació especial: «el senyor de cada dia» (i aquesta idea és molt present a la seva poesia).

Vegeu el text d’aquest poema primitiu de Llibre dels Poetas (editat a Josep Carner, Llibres de poesia 1904-1924. Barcelona: Edicions 62, 2016).

M’agradaría ferme vell en un pahís
hont hi hagués herbas en caixons
en els balcons
y garsas per carrers y carrerons,
y selvas impenetrables
de roba blanca en els terrats,
y anessin pels carrers infants extasïats,
seguits de la mare
rossa y riallera,
inclinantse ab ayres afables,
y el pare solemne –ab las mans
a las butxacas insondables.

Ferme molt vell en un pahís ahont
hi haguessin monuments voltats d’acacias
a catedrátichs
(savis pregons),
botánichs, filosophs y matemátichs;
y se sentís el gran fresseig de las catifas
que pican las cambreras als balcons;
que hi haguessin soldats xiquets y boniquets
(com els soldats de plom);
que hi hagués un riu
ab voras tristas
hont se tiressin els estudiants
enamorats de las modistas;
que hi hagués un quintet de músichs cegos
que toqués tremolant música antiga,
y treyentse els casquets me saludessin
els marxants a la porta
de la botiga.

Y hi hauría uns jardins plens de frescor
y en els jardins un surtidor,
y l’aygua tremolosa
salpicada de peixos d’or.
Jo hi aniría
y els infants me dirían, ab mollas a la má:
–Es el senyor de cada día.

La poesia, escrita amb bon humor i amb ironia, únicament volia expressar, com hem vist, el desig de formar part d’una comunitat civilitzada i de ser «guspira anònima de llum». Però mig segle després, en ple procés de revisió de la seva poesia, Carner s’adona que aquell poema innocent i alegre, aquell poema sense títol (entre altres coses perquè el títol era obvi: el «pahís» era el país de cada dia), havia pres una nova dimensió, una dimensió tràgica, amb la fi de la guerra civil i amb l’exili de tants i tants anònims servidors de la República.

El poema antic es converteix en l’embrió d’un poema nou, que relata, sense amargor, amb bonhomia, el destí terrible, el de l’exili. (Carner és el poeta de l’acontentament, sempre mira de viure feliç en les situacions més adverses.) I ara, el vell poeta esmena forçosament la plana al poeta jove. Anteposa un títol, ‘Bèlgica’, al poema anterior, que no en tenia. I anteposa també un vers decisiu a «M’agradaría ferme vell en un pahís», un vers que omple de sentit tots els que vindran després: «Si fossin el meu fat les terres estrangeres». Aquest condicional revela l’ànsia de posar fi a una realitat desastrosa, amb un punt d’ironia, i revela que, de moment, el lloc desitjat és molt lluny del lloc real, un lloc no previst a la profecia de la jovenesa:

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats– oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
–És el senyor de cada dia.

Carner publica ‘Bèlgica’ a Llunyania (Santiago de Xile, 1952). I aquest text admirable, ple de saviesa i de màgia verbal, s’incorpora a la secció »Absència« de Poesia (Barcelona, 1957). Precisament al pròleg de Llunyania, i per referir-se al procés de revisió dels seus versos antics, Carner utilitza l’expressió «les dues edats»: els versos vells ara revisats. I, en aquest poema, les dues edats del poeta es presenten de la manera més potent i descarnada: si en la primera forma el poeta adolescent desitja fer-se gran en pau i en el seu país, en la segona el poeta vell descriu, sempre en condicional, el seu futur immediat, «de molt, desert, de molt, dejú». I aquest futur, no desitjat, realitzable només sota certes condicions (si no s’esdevé la fi de la dictadura), el pinta amb una força verbal i amb una humilitat humana excepcional. L’atzar, el fat, modifica les vides i convida a reescriure la paraula escrita.