Escriptura i natura

Aquest mes de juny el cicle Poesia als Parcs, que organitzen la Diputació de Barcelona i la Institució de les Lletres Catalanes, s’ha traslladat al Pirineu. Els dies 17 i 18 de juny el Centre d’Art i Natura de Farrera (CAN) va acollir una passejada i un recital poètics. Dolors Miquel, veu; Meritxell Gené, veu i guitarra, i Anna Crowe, veu en anglès i veu en català. Més el toc de gràcia de l’artista plàstica Kyra Clegg, que va teixir mans amb pedres llises i suaus de riu i també amb petits rocs més aspres del camí.

Tres poetes, tres veus ben diferenciades. Tres dones. La poesia enginyosa, juganera i provocadora, vigorosa, de Dolors Miquel. La veu musical, que fa vibrar les fibres del cor, de Meritxell Gené. La poesia contemplativa i amorosa, senzilla, naturalista i plena de tonalitats d’Anna Crowe. Un recital esplèndid. Els poemes de les tres artistes s’anaven intercalant i es trenaven en l’aire fred i elèctric de finals de primavera. Totes les poesies portaven la càrrega d’electricitat que, segons l’Anna Crowe, li cal a un poema per ser poema. Les poesies que van recitar complien amb aquest requisit, esborronaven, sacsejaven els pensaments i convidaven a l’èxtasi de la contemplació de la bellesa.

És fantàstic que la poesia l’escoltin les muntanyes d’Espot i de la Bonaigua, que els pics dels Encantats obrin les orelles cap a Farrera, que és un dels balcons amb més bones vistes del Pallars Sobirà. És fantàstic pujar dos dies al Parc Natural de l’Alt Pirineu i escoltar poesia. És un luxe que em recorda les bondats de llegir i escoltar poesia cada dia, a tot arreu. Perquè la poesia ens transforma i ens apropa als déus.

Estic molt agraïda a la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona que promou el projecte Poesia als parcs, al CAN de Farrera que acull l’acte i les artistes, amb les quals he passat estones màgiques. Gràcies a totes elles! I un agraïment especial a l’Anna Crowe, la poeta escocesa que he descobert en aquest recital de Farrera i que m’ha enamorat amb els seus poemes.

Un dels temes que m’interessen com a escriptora, perquè ja és un tret de la meva escriptura i vull aprofundir-hi més encara, és la relació de l’escriptura amb la natura. La natura forma part dels meus textos de mode natural, perquè m’he criat a la muntanya, i els arbres i els rius, els prats i els horts i les muntanyes formem part del meu paisatge mental primari. Però quan vaig escoltar l’Anna Crowe em va semblar que li sortien herbes de les butxaques i flors del clatell, els braços i les mans. Els llavis davant del micròfon i un llibret i uns quants folis a les mans, amb un posat que encaixava amb els arbres i la muntanya, em va semblar una mena de Sant Francesc d’Assís. Aquesta senyora deixa créixer les flors i les papallones als seus poemes i els concedeix, com a mínim, tanta importància com al jo de la poeta, que gairebé no traspua.

Algunes paraules caçades al vol per la meva orella:

La borda es queda sense teulada,
els murs esfondrats,
i les gerderes creixen a l’habitació humida.
Aquí la gent amb els seus ramats passaven llargs estius
i ara els marxívols es deixen anar com gossos fantasmals.

(…)

La camamilla de muntanya romanceja
i l’herba de la fam alça el seu rostre sulfurós
entre les pedres.

Un altre pessic de paraules atrapades en directe:

(…)

Allargo una mà
per tapar la lluentor del sol, però la llum
se m’esmuny entre els dits, i mostra
carn i ossos en el perfil borrós de la sang.

De sobte fa fred,
faig mitja volta i segueixo el sol
muntanya avall.

Els poemes d’Anna Crowe són ideals per treballar-los al taller “Escriptura i natura” que faig al Centre d’Art i Natura de Farrera quan l’estiu comença a retirar-se i la tardor es prepara per esclatar (aquest any, 17-18 de setembre). La manera d’incloure la natura al text poètic, el punt de vista del poema respecte a la natura, el poema que és natura, tot això que m’arriba de la poesia d’Anna Crowe i que m’entusiasma. Parlant amb ella em sembla haver-ho comprès una mica. Em va explicar que de petita sortia a passejar amb la seva àvia, que li ensenyava els noms de les flors i d’altres éssers vius, animals i vegetals, però sobretot de les flors. Va ser escoltant els noms de les flors i pensant com canviaven d’un lloc a un altre, com recollien l’esperit de generacions i de la terra, que va començar a escriure poemes. A ella la seva àvia li va regalar paraules i es va fer poeta, a mi la meva padrina em va regalar contes i m’he fet narradora.

(Alguns dels poemes d’Anna Crowe els podem trobar en versió bilingüe a L’ànima del teixidor. Seminari de traducció poètica de Farrera I, Editorial Proa, 2000.)

Dolors Miquel va començar explicant-nos que ho havia perdut tot, excepte l’ànima, perquè la tenia amagada als sostens, igual que l’àvia hi guardava els calerons. La poeta estava molt refredada però només li va caldre uns minuts per recitar amb l’energia que la caracteritza. Ens va estampar les Homilies dels cretins, entre altres poemes, com el d’”Esgaldinc de la meva veïna Fina”, “Aquella que va amb la bata/blau cel teixit boata/I que duu al peu sabata”/(…).

La Meritxell Gené va cantar acompanyant-se de la guitarra poemes de Vinyoli, Blai Bonet, Pedrolo, Maria Mercè Marçal i Concepció G. Maluquer. També en va recitar de propis, com Mare, del que vaig esgarrapar algunes paraules del principi i del final: “Mare, em regalima la solitud al ventre“/(…)/”Em regalima la mel al ventre“.