Perifèries Urbanes, on la ciutat perdia el nom (Barcelona, 1974-1985)

El Saló del Tinell de la Plaça del Rei del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) acull fins el proper 3 de novembre l’exposició “Perifèries Urbanes, on la ciutat perdia el nom (Barcelona, 1974-1985)”. Jordi Artigas l’ha visitada i ens ho explica.

La transformació dels barris de Barcelona és el tema central de l’exposició, que es presenta com una instal·lació ascètica que ens endinsa en la projecció constant d’imatges de la metamorfosi urbanística de Barcelona, abastant des dels anys 40 de la postguerra franquista fins al preolimpisme del 1985.

Fotografies de gran valor artístic i documental que narren la història de la nostra ciutat, que avui té ja una fesomia diferent. Autors com Pilar Aymerich, Juli Azcunce, Francesc Català-Roca, Ginés Cuesta, Pep Cunties, Pepe Encinas, J.M. Huertas Clavería, Manolo Laguillo, Jacques Léonard, Kim Manresa, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Custodia Moreno, Marta Povo, Pérez de Rozas, Humberto Rivas o Mariano Velasco signen les fotografies. Mirades pioneres que van retratar amb les seves càmeres el batec d’una Barcelona fugissera. D’una perifèria en blanc i negre, d’una Barcelona de duresa altiva.

El MUBHA ha comptat amb la col.laboració de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB),  el Col.legi d’Arquitectes de Catalunya i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Barcelona, ciutat de suburbis i barraques

Alguns potser recordareu aquell eslògan tan triomfalista de l’època de l’alcalde Porcioles de “Barcelona, ciudad de ferias y congresos” que volia ensenyar la cara bonica de la ciutat, mentre amagava la pobresa vergonyosa dels suburbis i barraques, que poblava quasi tot Montjuïc.

Els seus protagonistes i víctimes foren els milers d’immigrants d’Andalusia, d’Extremadura, de Castella i d’Aragó, que fugint de la fam i del malviure s’establiren al cap i casal i també per tot Catalunya, amb especial intensitat en les dècades dels anys ’50 i ’60 del segle XX. La nostra indústria necessitava braços, hi havia treball per tothom i aquí vingueren famílies senceres que habitaven a les perifèries, suburbis i ravals de la gran ciutat.

Eren llocs inhòspits, sense comunicacions, faltats de serveis i sense escoles a prop. En condicions molt precàries, aquestes famílies es feien la casa a estones perdudes i si no hi havia més remei arreplegaven quatre llaunes i uralites i s’instal·laven en la misèria de les barraques.

Encara recordo haver vist una de les darreres poblacions de barraquistes, la de la Perona, entre el pont del Treball i la Verneda, i que habitada per gitanos desaparegué poc abans del màgic any olímpic de 1992. Per cert que durant anys i panys l’entrada a Barcelona des de la frontera francesa en ferrocarril era saludada  per la brossa que els habitants de la Perona llançaven a la rasa de les vies. Està clar que no hi havia servei de recollida de la brossa, en aquells temps.

De la Guineueta al Camp de la Bota

Poc a poc aquells nous veïns anaren aclimatant-se i progressant amb molts esforços, fins i tot s’asabentaren que es parlava una altra llengua, el català. Aprengueren les primeres paraules: “plegar”, “engegar”, “paleta”, mestressa”… Adquiriren les primeres gavardines i els primers rellotges de polsera.

Hagueren d’aguantar els primers insults: “Xarnegos!”, i en tornar a Andalusia de vacances els parlaven de com de diferent es vivia a Catalunya, ¡ya llegan los catalanes!, deien els seus antics companys, mentre els rebien a la seva terra natal.

Ja eren, en fi, una mica d’aquí i una mica d’allà. Poc a poc els camps i les masies es veieren envoltats per gratacels i habitatges construïts a tota marxa. Sorgiren les primeres reivindicacions obreres i els moviments reivindicatius veïnals: “Volem un barri per viure-hi!”.

Imatges com la d’en Paco Candel visitant unes barraques a Montjuïc, una vista del “Bar las Delícias del Carmelo”, uns immensos menjadors de treballadors d’una fàbrica, els magatzems de la SEAT, els treballadors de la Pirelli, el gasòmetre del Poble Nou, el pas a nivell  de la Mina, la policia (els grisos) durant la vaga de Motor Ibérica, les Cases Barates de Baró de Viver, la vaga del metall a Can Girona, l’alcalde Massó al Camp de la Bota, un masover al Poble Nou, les cases de Roquetes, el polígono Canyelles…

El paisatge i els ciutadans de fa 50 i 60 anys, tots ells formen part de la nostra història, de la nostra manera de viure, i tots ells, parlin català o castellà formen part ja del nostre país, tots ells són ja catalans.