Per què els llibres són cada cop més curts?

18.06.2019

Els éssers humans no vam néixer per llegir. Un dels assoliments més importants de l’homo sapiens és l’alfabetització, tradicionalment lligada a la idea d’una lectura profunda. L’acte d’aprendre a llegir de forma concentrada i unidireccional ha dotat el nostre cervell de circuits neuronals que ens han allunyat d’altres espècies, sobretot perquè la manera com llegim repercuteix directament en la manera com pensem. Això és el que defensa la neurocientífica Maryanne Wolf al llibre Reader, come home (2019), on investiga com funciona el “cervell lector” en el món digital, sempre en relació al futur: “La qualitat de la nostra lectura no és només un índex de la qualitat del nostre pensament, és el millor camí que coneix la nostra espècie per desenvolupar noves vies d’evolució cerebral”.

Els llibres curts triomfen cada cop més a les llibreries | Foto: Arxiu

Evolució cerebral que probablement està passant ara mateix, no davant dels nostres ulls, sinó just darrere. Així ho han tractat diversos assagistes del perfil de Wolf, que a partir d’una situació personal han escrit sobre el comportament del cervell quan llegim. Un dels escriptors més reconeguts en aquest àmbit és Nicholas Carr, que el 2011 va ser finalista del Premi Pulitzer de no-ficció amb el seu exitós The Shallows: What the Internet Is Doing to Our Brains (2010). Com Carr, Wolf comença la seva obra fent referència a una pèrdua de la capacitat d’atenció que ha notat en la seva pròpia pell i que l’ha impulsat a investigar sobre el tema. Així doncs, aquí tenim una de les idees clau a l’hora de parlar de com llegim en el segle XXI: la pèrdua d’una atenció mínimament perdurable en el temps.

Tot el que recordem -i per tant absorbim cognitivament- ve determinat per l’atenció que hi posem. Els sistemes d’atenció del cervell funcionen d’una manera molt bàsica: si no estan activats, no tenen absolutament cap efecte. I precisament això és el que lamentava Carr ja fa nou anys: “Durant els últims anys he tingut la sensació incòmoda que algú, o alguna cosa, ha estat trastejant en el meu cervell, redissenyant el circuit neuronal, reprogramant la memòria […] No penso de la forma com solia pensar. Ho sento amb major força quan llegeixo […] Ara la meva concentració comença a dissipar-se després d’una pàgina o dues. Perdo la calma i el fil, començo a pensar quina altra cosa fer. Em sento com si estigués sempre arrossegant el meu cervell descentrat de tornada cap al text. La lectura profunda que solia venir naturalment s’ha convertit en un esforç”.

Moltes persones coincidiran amb aquesta sensació. Els aparells tecnològics i la connexió constant cap a la qual s’ha encaminat l’ésser humà, lligada també a uns límits cada cop més difuminats dels contextos socials i laborals, provoquen en les persones un “estat multitasca” que afecta i modula els diferents sistemes d’atenció que té el cervell. I això, a part d’augmentar l’ansietat i l’estrès, com apunten alguns científics -potser perquè ens trobem enmig d’un procés, a mig camí entre dues maneres de viure-, també afecta la manera com llegim. Més enllà dels pensaments alarmistes i distòpics que aquests canvis puguin suposar, sembla que les editorials han començat a respondre a aquest canvi d’hàbit en l’atenció de l’usuari lector.

Com relata El País, l’ISBN (l’agència que cataloga els llibres i que gestiona la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya) evidencia una tendència vinculada amb els hàbits de lectura: les editorials cada vegada produeixen llibres més curts. Els canvis són lleugers però tot fa pensar que augmentaran. El 2017, la mitjana de pàgines dels llibres publicats era de 243. Un nombre que ha anat a la baixa des de 2009, quan les obres de creació literària tenien una mitjana de 265 pàgines. A més, l’oferta breu ha crescut: el 50,8% dels llibres nous tenen menys de 200 pàgines, mentre que fa una dècada eren el 46,3%.

En el mercat editorial, els exemples són inacabables: sembla que les nouvelles estan en auge, per això l’editorial Viena ha presentat la col·lecció Petits PlaersMontse Serra tot just comença una col·lecció de plaquettes anomenada Vibop; Anagrama publica amb èxit assajos breus sota el nom Nous Quaderns Anagrama; les obres de Byung-Chul Han que publica Herder són una referència; el CCCB té una col·lecció de Breus; Quaderns Crema també explota les obres curtes, com les de Josep M. Esquirol o Pol Beckmann, Premi Llibreter 2019 -una altra nouvelle-; les editorials de poesia tendeixen a apostar per la concisió, i des de Núvol mateix editem ebooks de petit format.

Així com el llenguatge és una funció bàsica dels éssers humans, llegir no ho és. L’habilitat del cervell de crear nous circuits reciclats ens permet aprendre a fer tota mena d’activitats que genèticament no estem programats per dur a terme, tot i que com avisava Carr, el cap sempre escull els camins de menor resistència. D’aquestes activitats que no venen implícites amb el nostre cervell, Maryanne Wolf en diu “invencions culturals que involucren adquisicions corticals”. Estem parlant de la neuroplasticitat: de la manera com el cervell permet desenvolupar noves funcionalitats a partir de les seves estructures més bàsiques i ancestrals. Perquè el nostre cervell no és acumulatiu, sinó plàstic: creix dins dels seus propis límits. “Davant d’alguna cosa nova per aprendre, el cervell humà no només reordena les seves parts originals, sinó que també té la capacitat de fer encaixar alguns dels seus grups neuronals existents dins d’aquestes mateixes àrees per fer-hi cabre les necessitats particulars d’una nova funció”, relata Wolf.

Altres científics com el psiquiatre Norman Doidge, autor del llibre The Brain that Changes Itself (2007), han escrit sobre la neuroplasticitat i s’han esforçat per deixar clar que “plàstic” no és el mateix que “elàstic”. Doidge explica que una de les paradoxes de la flexibilitat mental és que pot dur-nos a “comportaments rígids”, perquè un cop hem creat un nou circuit en el nostre cervell, desitgem mantenir-lo actiu. És així com la nostra ment aconsegueix perfeccionar les seves operacions i ser cada cop més ràpid i eficient en les accions rutinàries. De la mateixa manera, i com reflecteix el títol de l’obra de Doidge, “si deixem d’exercir la nostra capacitat mental –per exemple, a l’hora de llegir en profunditat- el cervell no es limita a oblidar: l’espai que dedicava a les velles habilitats s’entrega a noves habilitats que es practiquen en el seu lloc”. Quines són aquestes habilitats? Això encara està per veure, però moltes estaran relacionades amb el desenvolupament d’una atenció fragmentada i complexa. El gran dubte és com aquesta aconseguirà crear ponts amb la memòria a llarg termini.

Això ens porta a una idea que hauria de servir per no quedar-nos encallats en la nostàlgia o en la por de si en un futur estarem intel·lectualment a l’alçada: precisament perquè el cervell és plàstic, no hi ha un circuit neuronal ideal per la lectura. Hem llegit fins ara i llegirem en un futur. Com ho farem, sembla que les editorials comencen a veure-ho, omplint cada cop més els prestatges de les llibreries amb obres breus; quines implicacions tindrà això en nosaltres, encara no ho sabem. El que és segur és que tant la lectura com l’escriptura requereixen una educació i una pràctica, una conformació deliberada del cervell respecte a la qual tots podem intentar actuar, a còpia de generar hàbits lectors que s’adaptin als nous contextos. En altres paraules, i parafrasejant la psiquiatra Lola Morón, “no és el seu lòbul occipital esquerre i l’espleni adjacent el que està llegint aquest article”. Ets tu.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Potser no cal posar-hi raons científiques a coses que tenen un raonament econòmic o bé social. Sempre ens han dit que les coses curtes son millors pel que fa a la lectura. I per això els llibres son curts. només cal veure que és difícil de mantenir l’atenció en més de 200 pàgines

  2. És molt possible que, per qüestions d’edat, no tinc cap més remei que nedar contra corrent. En el meu cas, acabo de publicar el meu llibre més llarg. Fa 478 pàgines. I, en realitat, m’han arribat ben poques notícies que hagin arribat al final els que s’han atrevit a començar-lo…

  3. No tinc clar que els Neandertal no tinguessin pensament abstracte i poguessin pintar o dibuixar les siluetes d’unes mans sobre la pedra. El dibuix com a primer pas de l’escriptura. Potser els humans som tan “cutres” i tan poca cosa que en realitat no tenim res nostre i tot es heretat. Potser d’ací aquesta dinàmica d’anar avançant i, en certa mesura, anar separant-se uns dels altres. Per un cop, ésser especials.
    Per altre banda tinc un dubte sobre la lectura. Si un llibre físic jugués amb les mateixes armes que “internet” o els “smartphones”, ¿existiria el mateix problema d’atenció? ¿Si cada paraula fos amb un tipus de cos, un color diferent, un fons diferent, un moviment diferent, si cada mot fos un món, més enllà de la metàfora, com a cosa real, palpable i observable, llavors també ens avorriríem amb la lectura? ¿O potser és que la idea de la literatura feixuga, pesada, lenta, etc… ens fa gràcia perquè, en cert sentit, ens dona unes respostes ja assumides? La cultura de l’esforç, el suar i suar, i el, en el fons, convertir la lectura amb quelcom no tan diferent a un gimnàs. Un art que necessita una disciplina fèrria.

  4. D’acord a mitges. Veig més una reacció a les modes. Recordo això, Sant Jordis amb gent que no compra llibres sinó, el dia assenyalat (dic comprar, no llegir); llibres dic, de més de 600 pàgines. Com per fer veure que compran un “totxo” compensa la manca de lectura.
    Els països endarrerits copien dels avançat tot el que sigui tecnologia, ginys i tal. Llegir no s’ha llegit mai. Sempre he tingut el complexe de “estrany”.
    Catalunya i l’estat espanyol llegeixen poc i els que llegim, copensem les enquestes. Hi ha un fet diferencial: premsa esportiva. Es pot veure en l’EGM.
    D’altra banda, l’extensió del llibre ve marcada per la temàtica, per exemple: novel·la negra. Difícilment una novel·la negra passi de 250 pàgines.
    Hi ha de tot, fa un parell d’anys una llibreria de Poble Nou va organitzar una lectura d’Ulyses.
    Moda?

  5. A mi se m’ha fet llarg aquest mateix article.
    Parlant seriosament, jo no sóc gaire partidari dels llibres llargs (o gruixuts) per raons pràctiques. D’una banda, perquè solc portar el llibre que llegeixo arreu, i quant més pesant o voluminós és, més incòmode. I de l’altra, perquè he “patit” molts llibres llargs no per la seva longitud, sinó per la seva manca de concisió. Per mi un llibre no és llarg, es fa llarg. Que no és llegeix és un evidència que constato a diari a l’autobús, i no en un trajecte curt, sinó de 45 minuts. Sóc l’únic que hi puja amb un llibre a les mans, i la gent no sols no llegeix, sinó que m’impedeixen de llegir, perquè sovint amb trobo amb el passatger de torn que parla pel telèfon com si estigués sol al menjador de casa. M’he queixat a la companyia, però n’han fet cas omís perquè l’anormal sóc jo, és clar.
    El que és diu en aquest article és ben cert, jo també he comprovat que el meu cervell es destarota quan llegeixo els titulars dels diaris per internet.

  6. Estic molt d’acord amb l’article, molt. Tot i això, també hi afegiria una explicació purament literària. A hores d’ara, amb una cultura tan visual, no fa cap sentit un text molt extens, altament descriptiu i que ens expliqui fil per randa com és un paisatge exòtic (per posar un exemple). Això feia falta quan no sabíem com era el paisatge exòtic. Ara l’hem vist al cine, a la tele o hi hem viatjat. Resulta superflu. I com això moltes altres coses. Certs corrents literaris (sobretot a partir drl segle XIX) es complaïen en la descripció detalladíssima de l’entorn. Era la manera d’aconseguir la seva fita. Després de la postmodernitat, les novel·les llarguíssimes rarament són necessàries. Hi ha altres maneres d’escriure, és un pur gust i estil literi epocal i epistemològic. Però no oblidem que els relats, els contes, la narrativa breu, es troba a la base de tots la literatura.

    • Estic d’acord amb tu i em passa igual, els bons llibres o els llibres que t’agraden, tant si val que siguin curts o llargs, i fins i tot millor que siguin llargs. Si gaudeixes d’un bon llibre, t’agradaria que no acabés mai, malgrat que moltes vegades vols arribar ràpidament al final.

  7. Crec que la tecnologia, de moment, ens control.la i ens provoca un augment d’ansietat. Aquesta ansietat és la que no ens permet concentrar-nos i ja no sabem valorar com abans les dosis de bona literatura.
    Estem esclaus de les notícies, volem informació dels fets en el mateix moment que passen.
    Hem de posar-hi remei, desconnectar-nos sovint dels mitjans, recuperar la concentració i anar reduint l’ansietat.