Per què el turisme ens fa ràbia (segons Heidegger)

26.07.2018

El turisme fa ràbia. Navegant entre les fotografies dels viatges que els nostres saludats pengen a Instagram, és més probable sentir rebuig que empatia. Com que mai havia tingut una teoria sobre això, sempre ho havia explicat per un odi al narcisisme que, a sobre, m’assenyalava com a hipòcrita: a qui li desagradi veure com els altres criden “sóc aquí i sóc especial, tinc una cosa a expressar que val la pena ser vista i escoltada”, que apagui les pantalles i s’esborri de les xarxes socials. Llegint Hiperculturalidad (Herder), el darrer llibre del filòsof de moda, Byung-Chul Han, se m’ha acudit un relat alternatiu per entendre l’odi al turista: el turista és un nostàlgic que no es reconeix com a tal.

Uns turistes fent-se una selfie a Tailàndia

Qualsevol que hagi vist la sèrie Mad Men recordarà el mític discurs en què Don Draper explica l’etimologia de nostàlgia: νόστος (nóstos, “tornar a casa”) + ἄλγος (álgos, “dolor, sofriment”). El nostàlgic pateix perquè anhela retornar a un moment passat en què tot estava bé, quan es trobava a casa. Draper, que és publicista, sap que aquest és un sentiment poderós per aconseguir vendre alguna cosa. La nostàlgia és una ferida oberta, i el producte que hi apel·la fa la funció de pedaç temporal que caldrà renovar una vegada i una altra, perquè el tall no es tancarà mai del tot. La pregunta és, doncs, quina ferida existencial vol guarir el turista amb els seus viatges a Tailàndia?

El llibre de Han argumenta que l’home contemporani ja no és fill d’una cultura, sinó un ésser hipercultural. El terme “hipercultura” fusiona la idea de cultura amb la d’hipertext “una eina amb estructura no seqüencial que permet crear, afegir, enllaçar i compartir informació de diverses fonts per mitjà d’enllaços associatius. L’hipertext és text que conté enllaços a altres textos”. Segons Ted Nelson, pare del concepte, “la hipertextualitat és la veritable estructura de les coses: tot està profundament entremesclat”, i, segons Han, la nostra identitat cultural avui en dia obeeix a aquesta lògica, que cal anomenar hipercultural. Mentre que abans teníem una cultura del llibre, o de l’arbre, és a dir, una estructura amb sentit cronològic que es projectava des del passat cap al futur, ara obeim a la dinàmica del bit, del punt o del rizoma: “multiplicitats descentrades que no se sotmeten a un ordre general”. Interpretant un dels primers eslògans de Microsoft,”Where do you want to go today?”, com a símptoma, Han creu que ens relacionem amb la cultura com turistes vestits amb camises hawaianes, tastaolletes alegres que col·leccionen interpretacions del món en un àlbum multicolor.

Per a Han, és important que la hiperculturalitat no es confongui amb la McDonaldització del planeta. Contràriament al que diu el tòpic, la globalització no produiria una única cultura homogènia que substituiria les especificitats locals, sinó que multiplicaria les diferències exponencialment, magnificant la clau individual. La cuina-fusió com a paradigma: desitjosos de nous gustos i experiències, cadascun de nosaltres es llança diàriament a l’hipertext del món a buscar una mica de tot i aquesta llibertat radical fa que cada individu es converteixi en un univers absolutament particular. Dos globalistes són més diferents entre ells que dos massais.

Han és un nostàlgic que critica la modernitat, de manera que la seva descripció del present desprèn, intencionadament, una barreja d’alarma i de sentiment de pèrdua. És, en altres paraules, un heideggerià. El projecte filosòfic de Martin Heidegger es pot definir com un intent de “refactualitzar el Dasein”, això vol dir, fer que l’ésser humà recuperi la sensació de dependència i de gratitud respecte del món. Segons Heidegger, el problema d’occident ha estat un excés fàustic de voluntat de poder que ha portat a l’home a l’alienació: sense una àncora de la qual no puguem dubtar, la llibertat radical per fer el que vulguem, acompanyada de la desaparició dels límits que permet la tecnologia, es transforma en angoixa.

Per a Heidegger, un filòsof que va fugir de la ciutat per escriure des dels boscos de la Selva Negra, la terra ferma enmig d’aquest oceà caòtic és el lloc. Malgrat que Déu ha mort, el lloc encara roman, i del sol fèrtil del lloc en pot néixer una comunitat amb la seva cultura, la seva tradició, la seva història. Passejar pel bosc i sentir-se part d’un lloc és el remei heideggerià contra l’angoixa. Però, esclar, la materialitat del lloc que buscava Heidegger contrasta avui amb la immaterialitat de la xarxa, el no-lloc per excel·lència. Quina cultura es pot produir des de l’hiperespai deslocalitzat d’Internet? La hipercultura eclèctica i descontextualitzada que descriu Han seria un malson per a Heidegger que, apropiant-nos del seu llenguatge poètic, diria que la xarxa et confon i t’atrapa entre els seus nusos, mentre que en un arbre d’arrels profundes t’hi pots recolzar.

I aquí tornem a l’aversió cap al turista. El turista és un producte de la hiperculturalitat que sent nostàlgia del lloc. Per a ell, que s’ha criat en un món líquid sense referents últims, viatjar suposa una oportunitat d’anar a aquell lloc mític que no ha conegut mai, on la gent és fruit d’un substrat orgànic i d’una història ordenada com cal. A diferència del turista, angoixat per la manca de referents i obligat a clicar d’un enllaç de la Viquipèdia a l’altre sense acabar mai, el local sap qui és i perquè fa el que fa. En definitiva, el local és com una planta o com un animaló, un ésser determinat per la seva facticitat, en què la seva essència i la seva existència es troben en harmonia, no com en nosaltres, pobres individus postmoderns, on tot és vertigen per l’excés de llibertat. I què voleu que us digui: a mi, aquest paternalisme i aquesta nostàlgia, igual que la dels textos de Han o Heidegger, a vegades em fan molta ràbia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Dèu n’hi do quina anada d’olla!! A la filosofia em sembla a mi que fa temps que li cal una bona sacsejada. Jo viatjo per viure, per veure, per descobrir, per conèixer… i no hi ha més!
    Més viatjar i menys filosofar, que són quatre dies!!