Contra la postveritat, lucidesa

29.03.2019

O és un encert momentani o és un do natural. Així és com entenem la lucidesa, i així és com no l’hauríem d’entendre. Albert Lladó reivindica aquest atribut com una actitud permanent en el breu assaig La mirada lúcida (Anagrama, 2019, traduït al català per Tina Vallès), on busca alleugerir els mals del periodisme a partir de quatre conceptes que manlleva de l’escriptor i filòsof Albert Camus: la lucidesa, la desobediència, la ironia i l’obstinació. Que els déus de les fake news l’escoltin. O els dimonis.

El periodista Tim Sebastian del canal Deutsche Welle i el ministre d’Assumptes Exteriors d’Espanya, Josep Borrell, en una polèmica entrevista en què Borrel va abandonar el plató

Escriure des del convenciment no és el mateix que escriure per convèncer. Ni tan sols s’utilitza el mateix llenguatge o estil. Davant l’angoixa de veure com un tipus molt concret d’agressivitat coercitiva guanya el pols mediàtic, assajos com La mirada lúcida ens remeten més a la figura d’un adult pensant tranquil·lament amb les mans entrecreuades a l’esquena que no pas al ring televisiu d’un comunicador alfa. El llenguatge periodístic reposat sembla un oasi enmig d’un desert, i aquest cop l’aigua l’hem trobat a Anagrama.

El llibre en qüestió no parla sobre com ha de ser el periodisme des d’una perspectiva general, encara que pugui fer-ne la impressió. Lladó sap que un ens ve dictaminat pels elements que el conformen. L’assagista parla, sobretot, de les úniques parts responsables de fer avançar o aturar la crisi de credibilitat de la disciplina: els periodistes. Però no els periodistes entesos com a màquines, dispositius de fact checking, lloros del discurs de l’amo, subtítols al servei de la imatge, sinó tot el contrari; els periodistes entesos com a éssers creatius que treballen sobre un material intangible d’un valor prou elevat: les interpretacions d’uns fets que tot just s’acaben de produir ara. I ara. I ara.

“Ni la precarietat laboral creixent ni la transformació que ha suposat l’entorn digital haurien de servir com a excusa per resignar-se a la mercantilització de la que és una feina creativa”, escriu Lladó, que especifica que no només parla dels redactors base: “També convé ajudar al tecnòleg a emancipar-se. O el reivindiquem com un professional creatiu, que ajudi a la reconstrucció del calidoscopi que és un diari, o patirà la seva pròpia robotització”. Una feina creativa que no només ve donada per l’elecció del to, el ritme o el llenguatge, sinó per la importància del punt de vista de qui comunica.

La mirada lúcida comença citant Albert Camus i els quatre conceptes que el francès creia necessaris per a un bon periodisme, és a dir, per a un bon periodista: la lucidesa, la desobediència, la ironia i l’obstinació. La primera, llegim a l’assaig, és important perquè posa el focus allà on la mirada domèstica només hi veu opacitat: “Aquesta mirada lúcida és la que ens interessa per a un periodisme que no s’acontenta amb la repetició de paraules que neixen mortes”, i també permet “que s’ampliï el pla i no es caigui en l’autocompassió”.

Davant del poder d’agenda setting dels mitjans, Lladó defensa que una mirada lúcida possibilita una caixa d’eines per construir una agenda pròpia. Per posar un exemple concret, el diumenge 17 d’abril Lídia Heredia feia autocrítica a Salvados i deia el següent: “El Procés ha fet malament les preguntes concretes. Faré això, val, però com, de quina manera, amb quin reconeixement, amb quina força. Crec que hem sigut tots massa tolerants”. Un periodista no només necessita informació per rebatre les falsedats o inconcrecions que puguin aparèixer en l’actualitat, sinó que també necessita lucidesa per tal de no caure en l’arma de doble tall de la literalitat.

Lladó té raó quan parla de lucidesa, un concepte que ens porta a parlar de la importància del context. El periodista s’equivoca quan cau en la trampa d’entendre els objectes informatius per separat i s’oblida de vincular-los a les seves causes i conseqüències. Ho ha evidenciat el periodista Tim Sebastian del canal Deutsche Welle quan ha intentat entrevistar el ministre d’Assumptes Exteriors d’Espanya, Josep Borrell, i ho deia Joan Burdeus a Núvol, també en la reflexió sobre Salvados: els fets no són menys importants que el relat que doni una persona en un moment concret. Cal tenir clars tots els fets per tal de no deixar-se entabanar per unes paraules que, per molt segures que es pronunciïn, poden ser falses.

Albert Lladó al CCCB | Foto: CCCB

Un periodista no només ha de comunicar bé, també –i això no es dona tant- cal que tingui un alt grau de distància i preparació respecte als antecedents i precedents del que explica. Especialment avui, ser periodista és molt difícil, i les persones que ho fan bé haurien de merèixer el màxim respecte. La responsabilitat és enorme. L’Albert Lladó, de tot això, en diu lucidesa: “La lucidesa no és el resultat d’una ocurrència, sinó un diàleg, tens i viu, amb un passat que sol·licita estar present per acabar d’unir les peces del trencaclosques de l’actualitat. Es tracta d’obrir línies de lectura, capes d’interpretació”. El que l’assagista proposa és transformar un fet en un esdeveniment problemàtic i problematitzador que transcendeixi l’eventualitat.

Cal tenir en compte que, tot i que el que diu Lladó ho hauria de firmar qualsevol professional de la informació, el periodisme es divideix en moltes disciplines, i malgrat que els professionals de totes elles poden aplicar-se els conceptes de lucidesa, desobediència, ironia i obstinació, el més important és sobretot que hi hagi espais per compensar i fer conviure tota mena d’informació. Els minuts a minuts han de publicar-se en paral·lel a les anàlisis en profunditat. I l’audiència mateix no hauria d’acontentar-se només en veure un tipus d’informació. Simplement, com recalcàvem abans, la feina lúcida dels periodistes d’última hora s’ha de poder compaginar amb el context d’allò que es relata.

“Més que objectivitat, el que se’ns reclama és honestedat”, recorda el també periodista; “Mentre que el pacte del lector amb el novel·lista es basa en la versemblança, el pacte del lector amb el periodista es fonamenta en la promesa que no hi haurà fabulació”. La famosa postveritat ha trencat amb aquesta idea, però no vol dir que s’hagi de tirar la tovallola. Cal seguir exigint als periodistes un compromís amb la veritat, fins i tot si això els porta a equivocar-se: “El periodisme no és un gènere de ficció, però tampoc és una ciència imbatible. Cal deixar de tenir por d’equivocar-se i aprendre a rectificar”.

El problema no és l’error, sinó la mentida conscient. “Les fake news no solen ser resultat d’un simple error. Però no solament els grans interessos ocults fabriquen aquesta manera de continguts. Tots ens exposem al risc de produir o reproduir textos que beuen de l’exageració, o directament de la mentida. La lucidesa consisteix, també, a descobrir fins a quin punt som un cúmul d’eslògans, lemes i tòpics”, llegim a La mirada lúcida. Qui vulgui, trobarà desenvolupats a l’assaig la resta de conceptes: la desobediència, la ironia i l’obstinació.

Aacabarem l’article recalcant alguns noms de periodistes que Lladó cita al llarg de tota l’obra, per tal d’evidenciar que sí que és possible fer la feina ben feta, tot i que Albert Lladó advoca per un tipus de periodisme molt literari i els seus referents es mouen més aviat en aquest àmbit: Manuel Chaves Nogales, John Steinbeck, Joseph Kessel, Gay Talese, Elena Poniatowska, Svetlana Aleksiévitx, Juan VilloroLeila Guerriero i tants altres. Contra la postveritat, lucidesa.