Pol Beckmann: “Estem condemnats a ser nosaltres mateixos”

17.06.2019

Pol Beckmann ha guanyat el premi Llibreter amb la seva òpera prima, Novel·la (Quaderns Crema). Com han fet en els darrers anys, els llibreters aposten per premiar un novel·lista debutant. Amb l’empenta d’aquest reconeixement situen, any rere any, nous valors al mapa de la literatura catalana. Núvol dedica una revista en paper al Premi Llibreter. La trobareu encartada amb el diari ARA, el divendres 21 de juny, amb articles com aquesta entrevista de Gerard E. Mur al premiat d’enguany.

Pol Beckmann. | Foto: Ester Roig

Què vas pensar quan et van dir que havies guanyat el premi Llibreter?

Ni sabia que es donava per aquestes dates. Ni hi havia pensat, de fet. M’ho va dir la meva editora, la Sandra Ollo. Va ser una satisfacció molt gran, però també ho he viscut amb un punt d’incredulitat. Tenia la sensació que ja no havia de passar gran cosa més amb el llibre.

Què és el que ha passat fins ara? Quina valoració fas del recorregut del llibre?

Si m’ho preguntes abans que em comuniquin la concessió del premi, potser t’hauria dit –sense tenir dades exactes– que la valoració és correcta i prou. El llibre ha tingut un cert ressò, l’editorial on s’ha publicat és potent, ha tingut bones crítiques, alguna també de no tan bona; però el recorregut, tenint en compte que és un debut, no ha diferit gaire de les expectatives realistes que havia tingut abans de publicar la novel·la.

Trobo que la il·lustració de Leonard Beard per a la coberta, amb aquest homenet que cau per l’escletxa del llom d’un llibre, explica molt bé l’espai intersticial on es troba el protagonista, que es perd per un forat que queda entre la realitat i la ficció. Un espai que no acaba de ser el món real. I tampoc ell –en Bekman– acaba de tenir una vida real en el món fictici. Em sembla la descripció d’un brot psicòtic.

Sí, té un punt de bogeria. De fet, arriba un moment en què el protagonista es veu totalment dominat per aquest desig de formar part d’una realitat més amable i bonica. De mica en mica, aquesta ànsia de voler sortir del seu món per accedir a un altre que és fictici augmenta. Des del principi, de fet, ja és un personatge amb certs comportaments patològics. A mesura que avança la trama aquesta bogeria es va fent més evident i més intensa.

M’interessa especialment la voluntat –teva i del protagonista– de dominar els personatges. De vegades, per bé; d’altres, per mal. Això m’ha recordat la recent novel·la de l’Anna MonrealTristany– i el desig de l’autora de voler castigar algú inventat. La literatura permet fer-ho sense conseqüències. És un bàlsam, de fet.

Sí, l’autor es converteix en una mena de Déu. Té certa gràcia maltractar els personatges més enllà del que caldria. Fins i tot el protagonista, que també és autor, sent la necessitat de crear una realitat alternativa i guiar al mil·límetre tots els seus personatges, sempre en funció dels seus desitjos. És això el que el fa ser addicte a aquesta ficció que ell mateix ha inventat.

Hi ha un moment en què escrius: «A pocs quilòmetres d’allà el lector malda per avançar entre la vegetació, cau, s’aixeca, torna a caure, no sap on va, potser cap a una història que transcorre en una platja desèrtica…». És com si parlessis del lector de la novel·la que escriu el protagonista.

Jo diria que és una referència al lector de la meva novel·la. Cal contextualitzar, però. És un llibre ple d’elements metaliteraris. El lector és una part important de tot aquest procés i també m’agradava tenir-lo en compte i convertir-lo en un personatge més. En aquest capítol, per exemple, vol fugir de la història perquè intueix que no acabarà tan bé com havia anat tot plegat fins aquell moment.

La sensació és que en Bekman és un personatge amb un punt solipsista. És incapaç de veure l’altre, de llegir l’altre. Per això les dones són intercanviables. Tant està bé amb la Laura com amb la Sofia. No sé si pot ser un bon novel·lista. Si no sap llegir l’altre, és molt difícil que construeixi personatges que vagin més enllà d’ell mateix. Pot ser un bon novel·lista en Bekman?

Aquí ja estaríem especulant sobre un personatge que jo mateix he creat. Potser sí que sap llegir l’altre, però a partir d’un cert punt ja no li interessa fer-ho. No sé si és un gran constructor de personatges. Hauríem de veure com escriu.

És un personatge que viu la seva vida reflectida en si mateix: es mira molt sovint al mirall, té converses amb la Laura i altres personatges quan, en realitat, les té amb ell mateix, sol.

Els altres sempre t’afegiran elements imprevisibles. Et faran anar per algun lloc que no vols transitar. En canvi, si tu controles tant el que dius tu com el que diu el teu interlocutor fictici et sents molt més còmode. En aquest sentit, és un personatge egoista, profundament egoista. Per ell, la felicitat és que tot s’adapti a les seves necessitats.

Però, fins i tot quan això es produeix, no en té prou. Arriba un moment en què això tampoc el satisfà. Està saciat.

El fet que tot plegat sigui tan perfecte i que aquesta perfecció sigui obra seva el fa adonar que és una perfecció artificial i això el fa sentir tant o més buit que la realitat a la qual no s’ha sabut adaptar.

Una de les coses que pateix el personatge és que no té ningú que li posi límits. Tothom és complaent amb els seus desitjos i això el desorienta.

Aquesta és la causa que fa que ell sigui un egoista. Confon el que hauria de ser amb el que desitja. El resum del personatge seria aquest. Per Bekman, tot hauria d’ajustar-se al que ell espera.

La novel·la és conseqüència d’un relat teu previ on ja jugaves amb aquest domini entre l’autor i els seus personatges.

Sí, el conte en qüestió formava part d’un grup de relats que compartien la metaliteratura com a temàtica. Sempre m’ha interessat la relació amb els personatges, el domini, fer-los anar per on vols i com els personatges, al seu torn, tot i ser ficticis, poden arribar a sentir coses que van més enllà del que l’autor els havia adjudicat. Tenia una sèrie de relats que podríem considerar pirandel·lians que orbitaven al voltant d’aquest tema. Més tard, vaig tenir la idea d’escriure una novel·la i vaig rescatar un d’aquests contes, un sobre un escriptor que s’enamora d’un dels seus personatges.

Pol Beckmann. | Foto: Ester Roig

El joc entre el nom de l’autor del llibre i el personatge –Beckmann /  Bekman– és com un joc amb el miratge interior que presenta la novel·la.

L’opció de Bekman va ser –al principi de tot– una solució per la falta de nom del personatge. Així evitava haver de deixar espais en blanc sistemàticament mentre escrivia. Una solució provisional que, de mica en mica, ha anat guanyant pes. Es pot aplicar aquesta lectura del joc de miratges. Fins i tot, el nom –una deformació del meu cognom– pot donar a entendre que el personatge és una deformació grotesca de mi, d’alguns aspectes de la meva personalitat. També és una manera de completar aquest joc amb el lector, que es pregunti, que sospiti. Vaig pensar, fins i tot, de dedicar el llibre al personatge de la Sofia, però ho vaig deixar estar.

Així, en algun moment, has hagut de retenir aquest recargolament metaliterari.

De vegades tenia la sensació que era massa tortuós. He procurat no portar-ho a l’extrem. Suposo, però, que això anirà a gustos: hi haurà qui ho ha trobat massa enfarfegat i complex i hi haurà qui no. Des d’un principi vaig tenir clar quin seria l’esquelet de l’obra i mentre l’escrivia anava incloent algun capítol nou que accedís a una nova dimensió. Sempre des d’una certa cautela. Vaig gaudir bastant el procés d’escriptura.

A la casa on publiques hi ha una tradició particular. En Jaume Vallcorba tenia un gust molt personal. Li agradava la literatura amb un cert humor, la ironia. Li agradava l’Escola de Sabadell, l’humor d’en Trabal. Si hagués pogut fer en Calders, segur que l’hauria publicat; no es va donar l’ocasió, però. L’atreia l’humor que bascula entre el candor i la condescendència. Tot això es troba aquí. La paròdia, en definitiva, de «l’home dibuixat». No hi ha la voluntat de psicologitzar els personatges excessivament.

Sempre dic que l’únic personatge de la novel·la és en Bekman. Tota la resta són gairebé comparses. Personatges dibuixats amb quatre traços. Bekman porta tot el pes narratiu i psicològic de l’obra. Pel que fa als autors que comentaves, Calders és sens dubte una de les meves lectures més importants. És la meva entrada a literatura d’adults durant l’adolescència. Va ser una sorpresa molt agradable llegir-lo en aquella època. Amb ell vaig acabar amb la noció equivocada que els llibres per adults no podien incloure fantasia i humor.

Si féssim una mica de pla arquitectònic de la novel·la hi hauria el pla de realitat en què ell es relaciona amb la Sofia primer i després amb la Laura; el pla de realitat en què en Bekman conversa amb persones que no existeixen, com podrien ser en Dresden o la Sofia i la Laura quan no està amb elles; o el pla en què està amb la Sofia i en realitat està amb la Laura i a la inversa. I hi ha també el pla de realitat de la novel·la. Hi hauria algun altre pla de realitat?

Hi ha un possible pla –segons com s’interpreti el final– en què fins i tot Bekman pugui ser part d’una ficció molt més gran. Ara bé, es poden interpretar diverses coses. Una pot ser que ell forma part d’una novel·la escrita per un autor superior. També pot ser que sigui un nou brot psicòtic; o que ell fos real fins que per un atzar quàntic hagi passat a ser personatge.

Pol Beckmann. Foto: Ester Roig

El Melcior Comes va ser tutor teu al curs de novel·la de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonés. Quina relació vas tenir amb ell i com va anar la tutoria?

Bé, són dos cursos i en el primer ell no hi era. Durant aquest primer curs has de dissenyar tota la novel·la; ho vaig fer però, finalment, no vaig escriure la història projectada. Quan portàvem tres mesos del segon curs –on ja hi havia el Melcior– vaig fer el canvi de projecte. A mitjan curs, però, vaig desaparèixer uns dies perquè no tenia material suficient. Al final, vam acabar treballant durant set sessions en què jo vaig presentar-li tot el que tenia escrit. Em va ajudar, sobretot, a saber com gestionar la informació, a mantenir certs enigmes fins més endavant.

Quins són els teus referents literaris?

Per temàtica em sento proper a Pirandello, Kafka, Onetti… Això no vol dir que el que jo escric s’assembli al que han fet ells. M’atrau aquest concepte de jugar amb l’absurd.

Jo hi veig molt Kafka. És un llibre sobre la culpa, el gran tema de Kafka. El protagonista, en certa manera, va d’una dona a una altra tenallat per la culpa que sent i no tant per la pulsió sexual. La culpa d’haver traït l’altre, de no haver-li prestat prou atenció.

Kafka és un autor que he llegit i que, en certa mesura, m’ha influït pel que fa a temàtiques concretes i creació d’atmosferes.

Durant tota la novel·la hi ha una preocupació permanent per la veritat i les diverses subjectivitats a què està condemnada.

La preocupació per la veritat i la realitat crec que és una inquietud meva des de fa molts anys. Quasi des que vaig estudiar filosofia a Batxillerat. És una de les coses que més es reflecteix en aquest llibre i en altres relats que he escrit.

La novel·la és un bon retrat d’una adolescència prolongada. Podríem dir que és un llibre sobre la postadolescència?

Sí, en part. És un personatge que encara està explotant els últims vestigis de l’adolescència. Aquest terror que té pel món real potser és també un terror per la vida adulta. La infància al final t’ha procurat un context que de vegades és fictici. Potser això té una certa relació amb l’edat del personatge. Ja fa anys que ha deixat de ser adolescent però tampoc s’atreveix a ser adult.

Creus que el protagonista d’una novel·la ha d’experimentar sempre un canvi? En aquest cas és una novel·la força circular. En certa manera, Bekman acaba situat al mateix punt d’on ha sortit.

Depèn de la novel·la. Hi ha novel·les que voldran retratar aquest canvi i n’hi haurà que no. Al final canviem relativament. Tots tenim les nostres tares i dimonis interiors. Sempre es podrà fer una evolució cap a bé, però estem condemnats a ser nosaltres mateixos.