Quan l’estat d’excepció és la regla

Estat d’excepció i genealogia del poder és el títol d’una de les conferències que Giorgio Agamben va pronunciar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l’any 2005, en el marc del debat Arxípelags d’excepcions, que protagonitzà juntament amb Zygmunt Baumann. Estat d’excepció i genealogia del poder és una de les peces de la col·lecció Breus del CCCB, un recull de les veus que han anat passant pel centre cultural barceloní en els últims anys, refererents pel pensament contemporani.

L’any 2005, Agamben encetava la seva conferència amb una sentència contundent: “l’estat d’excepció, concebut en el passat com una mesura essencialment temporal, s’ha convertit avui en una tendència normal de govern”. Un presagi o una constatació?

Segons Agamben, avui en dia l’estat d’excepció, malauradament, en té poc, d’excepcional: ha deixat de ser una excepció per convertir-se en regla. Les democràcies contemporànies s’han transformat en estats d’excepció permanents sota la cuirassa de presumptes estats de dret.

Per definició, davant d’una situació anòmala, la funció de l’estat d’excepció hauria de ser la de restaurar la normalitat, com ens recorda Agamben reprenent l’argumentació del jurista de principis del segle XX, Carl Schmitt. I, per fer-ho, el fi justifica els mitjans: se suspenen les lleis i els drets per tal de preservar la Llei (en majúscules) i l’ordre. La finalitat de l’estat d’excepció no hauria de ser altra que la de protegir-nos, en tant que éssers vulnerables. I, de fet, no és aquesta la mateixa lògica de la democràcia?

Agamben, reprenent alguns fils argumentals de Walter Benjamin i de Michel Foucault, ens adverteix del perill de perpetuació i legitimació d’aquests estats transitoris, aquests “estats de tensió” o “guerra permanent” dels quals parlava Foucault. Segons Agamben, les democràcies actuals són, per se, estats d’excepció legitimats i encoberts. Estats d’excepció perpetus o perpetuats.

Les excepcions, a vegades, acaben esdevenint la norma: l’excepció esdevé normalitat o la normalitat esdevé excepcional. Una contradictorietat molt propera al que, des de fa gairebé un mes, s’ha convertit en el nostre dia a dia: el rum-rum dels helicòpters planant pel cel de Barcelona, les cassolades de cada vespre o les manifestacions setmanals. En paraules d’Agamben, els estats d’excepció són el llindar entre la llei i la seva absència, entre la normalitat i l’excepció. Són un stand by, un llimb.

Amb el trontoll de les bastides de l’estat de dret i la democràcia espanyola després de les càrregues policials durant el referèndum i les detencions viscudes a Catalunya el passat 20 de setembre i d’aquest dilluns, les paraules d’Agamben ens toquen de prop i cobren encara més sentit. Tanmateix, que potser és quelcom nou el que estem vivint aquests dies? Van ser un presagi les paraules d’Agamben, ara fa set anys al CCCB? O potser no érem, encara, prou conscients del que ens envoltava aquí i arreu?

Sembla talment com si la situació excepcional que estem vivim aquests dies hagi fet emergir els draps bruts que romanien amagats sota l’estora. Són les càrregues policials o les detencions forçades una excepció en la democràcia espanyola? Quantes situacions properes a un estat d’excepció s’han viscut al llarg dels gairebé quaranta anys de democràcia? Les detencions i agressions arbitràries de les GAL, amb el pretext de la lluita contra el terrorisme, per exemple. O les agressions i repressions durant les concentracions del 15M l’any 2011, tant a Barcelona com a Madrid, o durant el desallotjament de Can Vies l’any 2014. No són, també, les habituals càrregues policials a persones migrades, els desnonaments o els desallotjaments formes de violència legitimades, pròpies d’un estat d’excepció entès en termes d’Agamben?

El filòsof italià entén les democràcies occidentals com estats d’excepció permanents. Per què? Segons Agamben, perquè són formes polítiques caduques, hereves de la teologia cristiana que han perdut credibilitat i legitimitat. La democràcia no deixa de ser una modernització de la teocràcia, una redistribució de poders. El rerefons, però, és el mateix: un sistema articulat per dos poders o, emprant les seves paraules, providències.

Agamben defineix la democràcia com una màquina, els engranatges de la qual estan desgastats i encaixen amb dificultat: si falla alguna peça, tota la maquinària trontolla. I ho fa sovint. Tal i com l’entenem i la vivim avui, la democràcia oscil·la constantment entre les dues formes de poder hereves del cristianisme: un poder general, universal, abstracte i un altre de particular i individual. Els dos poders moderns: el de la Llei (en majúscules) i el del “management” (encarregat de l’administració i l’ordre, emprant les paraules del filòsof italià), és a dir el responsable del control, la vigilància i la repressió, encarnat per la figura de la policia. La llei i la força, els dos braços del govern. Un govern que, segons Agamben, neix de la fissura del dos poders, del seu desencaix.

Segons Agamben, tot govern està, sempre, allunyat del que governa. Per què? Perquè les accions de tot govern apunten cap a la Llei, aquesta llei abstracta i, fins i tot, idolatrada. Accions que apunten sempre cap a la universalitat i obliden o obvien les repercussions a petita escala. Per al filòsof italià, les accions de tot govern, en dirigir-se cap a aquest “fi primari general”, acaben comportant colateral damages. Ras i curt: passi el que passi, peti qui peti, la llei per damunt de tot. I la resta? Efectes col·laterals.

Al 2005, anys abans de l’agitació social i el naixement de nous moviments socials post 15M, Giorgio Agamben ja clamava, optimista i esperençador, la necessitat de teixir nous espais d’on pogués brotar “la política que encara no existeix”.

Estat d’exepció i geneaologia del poder és un dels gairebé vuitanta títols de la Col·lecció Breus del CCCB. . Entre els títols de capçalera de la col·lecció sobresurten noms com el de Judith Butler, Marina Garcés, Mia Couto, Peter Burke, Roger Bartra, Dipesh Chakrabarty, Jorge Semprún, Eric Hobsbawm, Orhan Pamuk, Terry Eagleton, o Tzvetan Todorov. Les veus del pensament modern en una edició de butxaca (i per a totes les butxaques).

Podeu trobar els títols de la Col·lecció Breus a la mateixa botiga del CCCB, per internet o a la llibreria de la Diputació de Barcelona.