Pep Tosar: “Voldria viure envoltat de persones com Lorca”

Federico García Lorca és el poeta espanyol més llegit de la història. Ara, un any abans del 80è aniversari de la seva mort, Pep Tosar i Evelyn Arévalo ens porten Federico García al Festival Grec. Un espectacle de dansa, música, text i imatges que ens ofereix una mirada polièdrica del poeta, del dramaturg, de la persona. Aída Pallarès n’ha parlat amb ells a la Sala Hiroshima.

Aída Pallarès: Per què Lorca? Què us va dur a crear aquest espectacle?

Evelyn Arévalo: Lorca en si. La idea ve sobretot d’en Pep, que ja havia muntat uns quants espectacles sobre poetes catalans i ens vam preguntar per què no en fèiem un de Federico García Lorca. No només explicar la seva mort, que té un component tràgic inexplicable, també volíem resseguir una mica la seva trajectòria vital. Intentar copsar l’ànima del personatge, què la conforma, quins són els materials dels quals neix i com es configura el seu talent. Quin és el fang amb el qual es construeix la seva obra.

Pep Tosar: A l’hora de triar un poeta per biografiar prioritzes algú la biografia del qual tingui una intensitat potent. Una cosa és biografiar Lorca i una altra Salvador Espriu o J.V Foix, que segurament deuen ser interessants també, però García Lorca va viure una vida breu però d’una intensitat brutal i plena de contrastos, de desafiaments. Per exemple: No només va ser un gran poeta, va ser un gran autor teatral. De fet, jo també tenia interès en sondejar el món teatral i teòric de Lorca. Sobretot en els dos mons teatrals molt diferenciats que hi ha en la seva obra, el que s’anomena el teatre impossible i el drama rural. Tot plegat, el fa particularment atractiu a l’hora d’emprendre un viatge biogràfic en ell.

Gregorio Prieto deia que “Lorca, convertido en mito, deja de ser Lorca”. Vosaltres opteu per posar l’accent més en l’home que en el mite. Per què?

Evelyn: Allunyar-se del mite i alhora no mitificar tant l’obra com la persona de Lorca és molt difícil. No volem desmitificar en el sentit de reduir el personatge. Volem donar-li textura, humanitzar sense treure-li valor. Volem desfolkloritzar Lorca. En tot, no només el folklore andalús o flamenco que ell mateix, abans d’anar a Nova York, va rebutjar perquè quasi se’l menjava. Si no la folklorització en relació el teatre o el mateix emblema de la homosexualitat de Lorca. És algú que va voler normalitzar la seva condició d’homosexual, però tampoc era un abanderat, no era un cartell de neó lluminós. No el volíem encasellar.

Pep: Buscar la persona humana més identificable que hi ha sota del mite, del geni.

Com a Esquena de ganivet utilitzeu música, dansa, text i imatges per aproximar-vos al poeta. En aquest cas, però, té molt de sentit ja que Lorca era moltes coses. Què us aporta cada una d’aquestes disciplines?

Pep: La maquinària narrativa és, efectivament, molt semblant a la que havia fet servir en altres espectacles. Per tant, abans d’escriure el guió ja sabíem que l’explicaríem amb aquests elements. És un vehicle narratiu amb el qual m’hi trobo molt a gust. El que sí hem aproximat a la figura del personatge és l’estil musical. Hem intentat passar pel seu perible musical existencial. Hem tocat el flamenco, la tradició, el jazz. Totes aquestes disciplines ens aporta la possibilitat d’enfocar el personatge des de prismes diferents. Igual que havíem fet amb Esquena de ganivet, que és probablement el muntatge que més s’assembla a Federico García, aquí enfoquem la identificació amb el personatge de Lorca en la figura del ballarí. I, per tant, tot va a parar cap a la dansa. El ballarí sintetitza tota la informació, sigui procedent del text, del documental, de la música… Sintetitza la mirada polièdrica.

Evelyn: A més, és un personatge que encaixa a la perfecció en aquest vehicle perquè era músic, poeta i fins i tot segur que devia ballar!

Federico García Lorca era vanguàrdia i tradició. De quin tipus de flamenco estem parlant?

Pep: Hi ha una mica de tot. És molt delicat posar etiquetes en el flamenco perquè no tothom està d’acord. Tota la música que hem seleccionat té ressonàncies flamenques perquè tots procedeixen d’aquests gèneres. Hi ha soleás, fandangos, bulerías, colombianas, però també jazz. I rumba catalana! El repertori és una mica eclèctic. No hi ha deu peces de flamenco pur perquè ens ha semblat que per recórrer la seva trajectòria vital havíem de fer ús de tot això.

Evelyn: Tenim, això sí, dos temes de Camarón de la Isla, de La leyenda del tiempo. En Jesús Carmona, de fet, va definir Federico García super bé: és un espectacle de flamenco però alhora suficientment amable perquè l’espectador no avesat al flamenco el rebi bé. No és “flamenquito”.

Pep: La música no és l’objectiu final, és el vehicle. Cada un dels temes són instruments per explicar o situar la mirada, el to o l’atmosfera de cada un d’aquests episodis vitals del poeta. Aquest és l’objectiu final. Si bé la majoria dels temes són poemes musicats, però l’espectador no ho rep igual que davant un concert de flamenco. La música et transporta el clima però sobretot la sintetització del que s’explica.

A Lorca y el sentido, Juan Carlos Rodríguez, el defineix com un poeta entre el silenci i el crit. Com es tradueix això a l’espectacle?

Evelyn: Estic molt d’acord amb la definició i l’espectacle, de fet, té aquesta naturalesa.

Pep: Crec que l’espectacle té aquests contrastos visibles en els diferents episodis. Quan expliques l’estança de Lorca a la residència d’estudiants de Madrid on tot li floria i va ser molt ben rebut amb el seu talent, la seva sensibilitat i la seva personalitat,-que tothom està d’acord que és la seva gran obra-, va trobar moltes maneres de créixer. No és el mateix, per tant, aquest moment solar i lluminós de l’espectacle que quan expliques l’arribada a Nova York. Hem de tenir en compte, per exemple, que hi va anar per fugir d’un desengany amorós, del petit enfrontament que havia tingut amb Dalí i Buñuel i és clar, va arribar-hi l’any 1929, en ple crac. I a la ciutat es vivien moments molt tremolosos. I aquí hi ha el contrast.

Evelyn: A l’espectacle, al primer i el tercer capítol, es fa referència sobre la seva conferència del cante jondo i el Romancero Gitano on ell parla d’aquesta pena negra. La pena negra gitana i també andalusa i la descriu com dius, no és melancolia. És passar del silenci al crit. I crec que està molt ben explicat a partir del mateix Romancero i la música triada:  El romance del amargo. No és una malaltia de l’ànima, forma part d’una cosa atàvica. Que calla i crida i necessita ser compromesa.

Sempre dius que no fas aquests espectacles per reinvindicar, tot i que biografiar algú ja implica, d’alguna manera, retre-li un homenatge no?

Pep: Jo faig l’espectacle perquè el teatre és el meu món professional i hi porto aquelles coses que signifiquen algunes coses per mi. No crec que sigui necessari reivindicar Lorca si bé és cert que l’any que ve farà 80 anys que va morir i estem mig convocats a presentar Federico García a Berlín i a Corea del Sud. I que nosaltres sapiguem aquí de moment no es farà res… Però posats a reivindicar, potser hauríem de reivindicar la decència. I reivindicar-la a través d’ell, però reinvidicar la figura, afortunadament, no és necessari.

Evelyn: Jo trobo que també s’ha de reinvidicar el discurs de García Lorca. El discurs intel·lectual i social. Era una persona molt compromesa. A pesar de ser una família benestant era absolutament conscient de les desigualtats socials.

No podia evitar el compromís social.

Pep: Exacte. És molt difícil d’entendre des del món d’avui, no hi havia lloc per un García Lorca.

Evelyn: I fins i tot aleshores. Allà a la residencia només hi anaven gent amb diners, potser hi havia algun becat però pocs. I aquesta facilitat de percebre la pobresa, els obrers…Potser és gràcies al contacte que va tenir amb les criades no podia evitar empatitzar. I altres, com Buñuel o Dalí, no ho tenien. No ho percebien. Aquesta sensibilitat social fa que la seva obra sigui tan completa.

Pep: Aquesta personalitat procedeix una mica del caràcter de la mare, que era una persona molt íntegre. Ell deia “decía siempre la verdad” i dir sempre la veritat és molt complicat i molt arriscat. Penso que és a través d’aquesta configuració personal que és capaç de comunicar-se amb el món real. Aquesta credibilitat que desperta a les classes més humils.

Muntar l’espectacle també és una manera de no oblidar els desapareguts del franquisme, no?

Pep: Sí. Ell és un dels desapareguts per excel·lència. De totes maneres, Federico García vol passar de passada per tot això. Si l’espectacle serveix de compromís amb la memòria història millor, però nosaltres només expliquem que el van assassinar. No fem cap especulació sobre les circumstàncies ni res. El cas és que ell no és i la pregunta és: Què és el que ens hem perdut? Si Lorca amb 34 anys és capaç d’escriure una peça tan radical com El Público, què hauria escrit en plena maduresa? Això és el que ens dóna la dimensió de la barbàrie. Quantes circumstàncies van arribar a confluir en aquesta bàrbarie. És una cosa que la cometen els humans i per tant l’hem d’entendre com una cosa humana però es fa incomprensible.

Quant de temps vau trigar a crear l’espectacle?

Evelyn: Uff, molt de temps. De Lorca hi ha molt de material biogràfic. Era quasi inabastable. Tothom diu coses realment interessants. Està molt analitzat i molt explicat i ell també va deixar moltes cartes.

Pep: El que més costa és renunciar. La quantitat de material és gegantina. He perdut la noció del temps. Portem com a mínim tres mesos amb una muntanya de llibres sobre Lorca damunt la taula.

I ja per acabar, què significa per a vosaltres Lorca?

Pep: Moltes coses però, a part de ser una referència poètia i literària, Lorca és una referència humana. Jo voldria viure envoltat de persones com Lorca. Amb aquella energia i aquella capacitat genial d’entendre i de captar les coses. Buñuel deia “jo em vaig anar transformant a poc a poc davant d’un món que Lorca m’ensenyava dia a dia”. És molt difícil avui en dia trobar una persona així. Com que no la trobes, la trobes a través d’un espectacle biogràfic que t’obliga a fer un repàs de la seva vida que sens dubte s’instal·la a la teva i aviat t’adones que després d’aquest espectacle seràs una persona una mica millor. Serveix d’això.

Evelyn: I la llibertat que tenia. Sense buscar-la, era una persona absolutament lliure. Era una persona que ho deia tot, era una persona veritable, oberta. I ni tan sols va lluitar per lo seu, ho va perseguir, però no parava de donar. Tothom coneix la seva obra, com a mínim alguns versos, però la pots llegir 300 vegades i cada vegada creix el que ha escrit.

Lorca mai te l’acabes.

Pep: Hi ha diferents categories dins la seva obra. Fins i tot aquestes peces de teatre que diu que escrivia per tenir el respecte del públic, la composició és absolutament perfecte i dóna la sensació que no corregia gaire. El ritme, la mètrica, la paraula, la tenia al cos per la formació. Per haver estat tan a prop del camp, de les criades, de la tradició oral. Ell pensava l’estructura i li sortia a raig, no crec que corregís molt. El ritme el tenia al cos. Tota la seva obra té això que diu l’Evelyn, una amplificació cada vegada que el revisites. I al fill de puta li sortia així. I aquesta cosa més popular que tenia, i les ganes d’inventar noms per les persones també tenia un component poètic.

Evelyn: Sí, devia ser una mica una persona molt absorbent.

Pep: Vicente Aleixandre deia que era “la simpatia elevada a fenómeno cósmico”.