Pedrals polièdric, orgasme poètic

5.11.2018

Com si una serp hagués traçat el seu curs en el plànol, la sinuosa carretera que duu a Castellet era freqüentada, aquest passat diumenge, per turistes que aprofitaven el dia assolellat de novembre per visitar la fortalesa medieval que s’aixeca portentosa en un turó davant el Pantà de Foix, una instantània única. Era el cas d’una parella de mitjana edat, de Sabadell, que abillats amb dues càmeres professionals, fotografiaven des de la Plaça del Castell la gran varietat de fauna atreta per les aigües de l’embassament, essent els ocells els principals protagonistes. O el d’una agrupació de motoristes, que havien fet un estop de camí al bar La Cantera, a Bellvei, on s’atiparien a base de calçots.

El poeta Josep Pedrals i l’Orchestra Fireluche van protagonitzar el darrer recital de poesia del cicle ‘Viu el parc’ a Castellet. | Foto: Cristina Capdevila ©

Per a sorpresa d’alguns dels visitants, en la plaça municipal s’hi trobava el poeta barcelonès Josep Pedrals, que amb la interpel·lació “Com s’hi arriba al bon poema?” donava el tret de sortida al darrer recital familiar del programa cultural Viu el Parc, organitzat per la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona i la Institució de les LLetres Catalanes, Pedrals descrigué un camí difícil, ple d’entrebancs, per arribar a concloure que “al final… al final… al final… al final, no sé que hi ha”. En canvi, es va mostrar més clarivident a l’hora de respondre d’on ve la poesia: com si es tractés d’una salutació àrab, es va dur la mà al cor.

Ja des del primer moment, va practicar una poesia que feia ballar. Literalment, a més. La dona d’avançada edat de la segona fila i el càmera que s’encarregava d’enregistrar l’acte no podien evitar marcar el compàs dels versos amb el peu tot picant a terra amb la punta de la sabata. Això es devia al ritme raper dels poemes i l’àgil lectura que en feia, però també a l’acompanyament musical de l’Orchestra Fireluche, que va fer servir tota mena d’instruments de joguina, reciclats i propis d’altres cultures del món, per donar sonoritat i encara més veracitat als versos.

Així, van fer ús d’una serra tocada amb cullera i de la flauta travessera mentre Pedrals recitava el poema Els animals,o de la manxa d’una acordió petita, d’una bossa de cargols i del col·loquialment anomenat plàstic de bombolla per emular les onades del mar i la vida aquàtica a què es referia el rapsode en un altre dels seus poemes. Els enginyosos versos de Salvador Perarnau on comparava, per exemple, l’espinac amb la bleda van anar acompanyats d’un alegre ukelele, però també van sonar altres instruments més inusuals com un charango del Perú, unes tavelles de Sri Lanka, clofolles, llavors, o fins i tot unes avellanes.

El Pantà de Foix va actuar de teló de fons del recital poètic| Foto: Cristina Capdevila ©

A aquest virtuosisme musical s’hi sumava el del llenguatge elaborat i riquíssim de Pedrals que, com ja és habitual, es va mostrar captivador. Però també dolç. Com quan va simular la veu d’un nen que vol tornar al ventre de la seva mare. “La vida em fa mandra | sóc tot voluntat | però he d’agafar pes | he d’agafar cara”, recitava amb veu de barrufet. A la vegada, vam gaudir d’un Pedrals simpàtic i espontani. “Ara no és el moment fill”, li esclaria al seu primogènit quan anava a buscar el seu pare enmig del recital.

Va sorgir també un Pedrals empàtic amb els nens, que va cantar i ballar ‘El Poema de la vaca’ dues vegades i va amenaçar de repetir-lo una tercera ocasió. “El japonesos creuen que un bon recital és dir un mateix poema diverses vegades fins que quedi ben impregnat en la ment dels assistents”, s’escudava. Un altre gest vers els més menuts va ser la narració d’una versió escurçada del, per a ell, “llarg conte” de la Caputxeta, que resumia així: Un llop aborda una nena, l’enganya i se la berena.

La part més profunda de l’autor aparegué amb L’Apocalipsis segons Josep Pedrals, on relatava un somni propi en què s’acabava el món, i El Perla (pronunciat el Pel·la), on explicà la història d’un personatge del barri del Clot, a qui de nen havia admirat molt i que ara viu al centre penitenciari Quatre Camins. “Per por a represàlies, vaig canviar els noms propis de la gent del meu barri per pedres precioses, ja que el protagonista s’anomenava com una. No s’entén res, però s’entén tot”, avançava.

El Pedrals més intens va brollar prop de la una del migdia amb Postres, un poema sobre menjar en què va començar a cantar plats cada cop més deliciosos, amb un to de veu més elevat, entusiasta i vigorós a mesura que avançava. I mentre l’energia i el volum anaven in crescendo, el cap se li inclinava lleugerament cap enrere, mirant cap al cel, i els braços, amb les mans ben obertes, se li van estendre a banda i banda. Amb l’enumeració de les últimes postres va arribar al clímax. Pedrals es va recompondre, va ballar els últims compassos musicals de l’orquestra i, amb la felicitat post recital, els assistents es van aixecar per anar a dinar. L’orgasme poètic a què els va sotmetre Pedrals els havia fet venir gana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Pedrals i la Fireluche en versió mini, van fer una molt bona proposta, tendra, divertida, infantil, amb picades d’ullet als adults. D’orgasme poètic, si s’ha vist al poeta i rapsoda en d’altres ocasions, poc, més aviat dolces carícies , que de fet és el que corresponia tractant-se d’un espectacle familiar. I Castellet un escenari magnífic.

    Corregiu, sisplau, el nom del poeta, Salvador Perarnau https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Perarnau_i_Canal.

  2. Un recital fantàstic en un lloc esplèndid! El vam gaudir molt tota la família!
    Un article molt bonic que et fa reviure la jornada. El pel.la del barri del Clot, no d’Horta, però!