Lluís Claret: “El violoncel és la meva veu”

Lluís Claret, 1951, va néixer a Andorra en el si d’una família d’exiliats catalans i fou allà on començà a estudiar música de la mà d’un professor de poble que s’atrevia amb tots i cadascun dels instruments que li proposaven. El músic ho va tenir clar des del principi: el seu instrument era el violoncel. Aquest instrument l’aproparia encara més a la figura de Casals, que era amic de la família, l’obra del qual inspiraria part de la seva carrera. El germà, Enric Casals, esdevindria el seu mestre.

Lluís Claret ha estudiat violoncel amb figures com Radu Aldulescu, Bernhard Greenhouse i el penetrant György Sebök i ha demostrat ésser un gran ambaixador d’Andorra i Catalunya, tant dins com fora de casa, essent guanyador dels Concursos Internacionals de Bolonya (1975), Pau Casals de Barcelona (1976) i Rostropóvitch (1977), i solista convidat per diverses orquestres: National Symphony Orchestra, Filhamònica de de Moscou, English Chamber Orchestra o l’Hungaria Philharmonia, entre moltes d’altres, i Creu de Sant Jordi el 1996.

Compagina el paper d’intèrpret amb una tasca pedagògica admirable, ha estat professor dels conservatoris d’Andorra, de Barcelona, de Bolonya i de Toulouse, amb els quals manté encara una activa participació, així com en festivals de música com els de Vic o Banff, i a l’Academie Ravel.

L’any 2007 fundà el Berlin Trio juntament amb la violinista Christiane Edinger i el pianista Klaus Hellwig. Dilluns passat, 2 de juny, va fer un concert a la Konzerthaus de Berlín amb peces de Schumann, Blacher, Lazarof i Mendelssohn.

Arran de la seva estada a Berlín, vaig aprofitar per trobar-me amb ell, anar a sopar plegats i compartir unes hores de distesa conversa. Vaig poder conèixer aspectes de l’experiència i el món apassionant de Lluís Claret, vaig apropar-m’hi amb prudència i vaig prendre nota d’algunes reflexions que ara, ordenadament, em plau compartir amb vosaltres.

Lluís Claret – El meu pare va conèixer Pau Casals a l’exili i durant l’alliberament de França en Casals va començar a fer concerts per recollir diners per a les víctimes i els orfes de la guerra. El meu pare es va enamorar d’en Casals.

Martí Sancliment– Així començaria la teva història amb el violoncel?

LLC – Mai m’he plantejat que el meu instrument hagués pogut ser un altre, el violoncel és la meva veu. Evidentment en Casals hi va tenir quelcom a veure però des de petit recordo tenir clar que jo volia ser violoncel·lista.

MS – Enric Casals, però també Bernard Greenhouse i Gyorgy Sebök, entre d’altres, han estat mestres teus. Sebök tenia una personalitat molt peculiar, què vas aprendre d’ell?

LLC- Sebök era un filòsof, un savi. Les classes amb ell eren d’un altre planeta i tenia una aproximació a la música molt especial, el seu missatge era transversal però d’ell vaig aprendre a entendre la música a nivell interpretatiu i conceptual. Per a un músic aquests dos aspectes han d’anar junts. La concepció que l’instrumentista té de la música haurà de trobar la manera física d’expressar-la. Cal transcendir l’instrument. També és part de la meva tècnica com a violoncel·lista fer entendre a la gent com jo entenc una obra. El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música. És com si afinéssim el cos amb la música que hem de tocar. La música comença abans de tocar-la. És una comunió entre el físic i el que és metafísic.

MS – La música ens afina el cos?

LLC – La música no és només una expressió de l’ànima. Des d’un punt de vista personal, la música serveix per a conèixer-se millor un mateix. Jo sempre he dit que Bach és un mirall on cada músic voluntàriament s’hi pot mirar. Per això a vegades la música és tan difícil, perquè en ella t’hi veus i t’ajuda a conèixer-te millor. Si un fa el procés a través de la música, la música ajuda a ser millor persona, tant quan l’interpretem com quan l’escoltem.

MS – També és una disciplina i una ciència, què pot aportar com a tal a un infant?

LLC– Una cosa és estudiar la música com a llenguatge, escoltar com funciona… i una altra cosa és aprendre a tocar un instrument. És diferent, posar-te amb l’instrument és un pas més. I posar-te amb l’instrument i poder fer el que vols és la cultura de l’esforç i la voluntat d’arribar a uns objectius. En aquest sentit, la música, les activitats creatives o esportives modifiquen l’actitud dels infants davant el món. És una autodisciplina.

MS – La música afina les persones! I això es conrea a la nostra societat, a Catalunya?

LLC- A Catalunya hi ha un teixit cultural important, hi ha iniciativa i brots molt interessants, la situació econòmica no ajuda gens però si millora o canvien les prioritats aquestes idees que ara neixen es poden desenvolupar i poden engruixir la salut del teixit cultural.

La situació musical de fa cinc o sis anys comparada amb com era fa cinquanta anys havia evolucionat de forma innegable i increïble. Arran de la crisi, però, s’estan prioritzant certes coses que fan pensar que serà molt difícil agafar de nou una certa intensitat cultural. Segueixen funcionant els grans noms, però els joves que avui en dia acaben els estudis musicals han d’empescar-se nous camins. El que a Catalunya contribueix a dinamitzar la realitat musical, malgrat la crisi, són les noves orquestres joves que han nascut: Camera Musicae, l’Orquestra de Cambra del Penedès, la Jove Orquestra de Ponent de Lleida, la Giorquestra. Són orquestres professionals i de molt nivell, desgraciadament les condicions econòmiques són molt precàries…

Intueixo que en una Catalunya independent l’economia tard o d’hora milloraria, i així ho demostren diverses anàlisis, però pel que fa a la cultura, ni en temps de bonança econòmica els polítics no han demostrat pas un tracte preferent. I si de vegades han demostrat preferència per la cultura, ha estat per una cultura “catalaneta” que no representava el mosaic cultural català.

MS- Catalunya té grans compositors, Guinjoan n’és un dels més grans exemples. El coneixes des de fa molts anys, oi?

LLC- Des dels 16 o 17 anys vaig començar a fer amistat amb en Guinjoan. Aleshores venia a casa a fer-nos classes d’harmonia i al cap d’uns anys va crear el grup Diabolus in Musica que ell dirigia i amb el qual vam estrenar moltes obres de música atonal i allò va ser la meva entrada a la música contemporània.

MS – I t’hi has dedicat força, amb estrenes mundials, amb peces dedicades a agrupacions musicals a les quals pertanys. Què te la música contemporània?

LLC– Jo parteixo de la base que hi ha música bona i dolenta, i la música pot atreure’t per múltiples motius. La música contemporània, la música atonal però, no la podem escoltar igual, demana una altra atenció, pel seu color, el seu ritme, els seus xocs… El món on vivim cadascú el viu a la seva manera, si la música sempre ha pogut transmetre emocions i situacions, perquè no ho ha de poder fer la contemporània? Mentre el compositor sigui sincer pot escriure el que vulgui.

MS – Casals va vincular el músic amb el compromís social. Segueixes la seva pauta?

LLC– Parafrasejant les paraules de Casals, considero que el músic, abans de ser músic, és home, una persona, i jo intento, dins de les meves possibilitats, fer allò que estigui al meu abast per a millorar les coses.