Felip Gumbau Morera defensa les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià

15.02.2014

Felip Gumbau Morera, professor de secundària de valencià a Benicarló, respon amb aquest contundent article a algunes reaccions publicades a Núvol arran de la publicació del Diccionari Normatiu de l’AVL. Gumbau sosté que els articles publicats a Núvol no aporten dades concretes sobre el diccionari en qüestió, i barregen qüestions polítiques i sentimentals amb aspectes pretesament científics. Finalment apunta que certs sectors estan sent injustos amb un diccionari que no han consultat. Si voleu llegir els articles que han suscitat aquesta resposta de Gumbau, els teniu als articles relacionats al final d’aquest article.

 

1. Introducció

Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari Normatiu Valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té.

Per a entendre per què era necessari que els valencians disposàrem d’un diccionari normatiu (i també d’una acadèmia), hem de ser conscients d’un fet social que és evident, encara que alguns sectors encara no ho accepten, i és que vivim –ens agrade o no– en una comunitat lingüística que té dos (inclús tres) sensibilitats identitàries: la valenciana i la catalana (i encara la balear). És per això que hem adoptat una normativa composta de modalitats. Encara que l’existència en una llengua de modalitats diferents no és la situació més idònia, ens adonem que en moltes llengües, fins i tot en les més importants demogràficament i socialment (com l’anglés i el castellà), la distribució d’una llengua en modalitats no només és un fet comú i assumit amb naturalitat pels parlants, sinó que és una resposta inevitable a la realitat social de la seua comunitat lingüística. I és que l’existència de més d’una modalitat normativa en una llengua és una alternativa a la unificació de criteris normatius quan hi han causes socials que la impedixen.

D’acord amb això, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha seguit fins ara dos criteris: el reconeixement de totes les formes de la llengua comuna i, alhora, la preferència per les peculiaritats autòctones. Eixa concepció, precisament, la va formular Pompeu Fabra mateix, que encomanava als valencians una obra de depuració i redreçament de la varietat pròpia en una de les converses filològiques i que cita Manel Sanchis Guarner a l’inici de la seua Gramàtica Valenciana:

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i, enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals».

 

2. Dades

Una de les actuacions normals que seguix el DNV és donar preferència a les solucions lingüístiques genuïnes per mitjà del criteri de simetria amb el DIEC i seguint el principi de composicionalitat i reciprocitat. Així, si en el DIEC espill remet a la forma preferent mirall, idènticament, en el DNV mirall remet a la forma preferent espill. Això afecta un grapat de diferències de preferència simètriques; heus ací les que afecten a les paraules que comencen per la lletra a, que són exactament vint-i-cinc.

     1. Diferències de preferència (DNV / DIEC)

Vocalisme: amarar / amerar, arrancar / arrencar.

Consonantisme: alfàbega / alfàbrega, algoritme / algorisme, ametla / ametlla, aniquilar / anihilar.

Morfologia: abastir / abastar.

Formació de paraules: aborronar / esborronar, abreviar / abreujar, agilitzar / agilitar, amortidor / esmorteïdor, amuntonar / amuntegar, arrapar / esgarrapar, arruixar / ruixar, atresorar / tresorejar, autentificar / autenticar.

Lèxic: acatxar / acotxar, agranar / escombrar, alacrà / escorpí, aladre / arada, aladroc / seitó, almesc / mesc, amprar / manllevar, arena / sorra, au / ocell.

Però les crítiques filològiques que ha rebut el DNV es deuen al fet que ha incorporat no poques entrades i accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC. Efectivament, el diccionari valencià incorre ací en una inquietant «anomalia» que vulnera el criteri de simetria i el principi de composicionalitat i reciprocitat. Ara bé, encara que eixa actuació no és desitjable, una part important d’eixes solucions exclusives no són directament atribuïbles al DNV, com vorem. D’eixes entrades o accepcions exclusives, una part són secundàries; de les que comencem per la lletra a, n’hi han vint-i-una.

     2. Entrades exclusives i secundàries del DNV

Lèxic comú: abanderat (banderer), abraç (abraçada), acreiximent (acreixement), afondar (afonar), agravi (greuge), agraviar (agreujar), agrura (agror), alborç (arboç), altària (alçària), apretar (estretir), arraïl (arrel), arrastrar (arrossegar), artiste (artista), atapir (atapeir), avear (avesar), avort (avortament).

Lèxic informal: acaminar (caminar), aixina (així), almorzar (esmorzar), assumpt (assumpte).

Lèxic antic: ab (amb).

Es critica del DNV que eixes entrades són innecessàries perquè multipliquen les variants de paraules que s’havien consolidat amb una forma comuna. Però resulta que eixes paraules tenen una llarga tradició (Ramon Llull escrivia creximent i Isabel de Villena, acaminar), són ben vives en la llengua actual (almorzar i abraç) i, en alguns casos, són d’ús general (apretar i avort), no debades apareixen reflectides totes (excepte assumpt) en el malaguanyat Diccionari català-valencià-balear (DCVB), tatxat sovint de «dialectal» en el sentit pejoratiu del terme. La incorporació d’eixes paraules, així, no només és necessària, sinó que, a més, té un doble benefici: d’una banda, dóna confiança als usuaris perquè veuen recollides en el diccionari paraules genuïnes i vives i, de l’altra, els orienta per a que sàpiguen quina és la paraula normativa que han de fer servir. Els recels a esta actuació del DNV, per tant, no són del tot fundats, i no són tampoc justos, ja que veiem que el DIEC actua de la mateixa manera amb paraules orientals que el DNV sí que arreplega, encara que serien igualment «innecessàries», com ara cargol (caragol) o cartró (cartó), entre altres.

Per un altre costat, una altra part de les entrades o accepcions que el DNV incorpora exclusivament tenen el caràcter de preferents. Així, el diccionari valencià, a més d’incorporar unilateralment variants o formes noves que no apareixen en el DIEC, els dóna preferència, de manera que, aquí sí, es crea una multiplicitat asimètrica de solucions lingüístiques entre els dos diccionaris; per exemple, en el DIEC apareix estómac, mentre que en el DNV la paraula estómac és secundària i remet a una forma nova que el DIEC no contempla: estómec. De les que comencen per la lletra a, n’hi han una quinzena (sense comptar l’accentuació de la e).

3. Entrades o accepcions exclusives i preferents del DNV

Vocalisme: albergina / albergínia, argilaga / argelaga, arredonir / arrodonir, arropir-se / arrupir-se, arrunsar / arronsar, arxipèleg / arxipèlag, atol·ló / atol, aturrullar / atorrollar.

Accentuació: alé / alè, anglés / anglès…

Formació de paraules: aconhortar / conhortar, adarga / darga, albarzer / esbarzer, altet / altell, anou / nou, autentificació / autenticació.

Lèxic: acarnissat / aferrissat, atifell / atuell.

Esta actuació no està exempta de polèmica. Es critica d’esta actuació que el diccionari valencià es guia només per la consigna de buscar i augmentar diferències amb el català. Però la veritat és que, excepte arxipèleg i atol·ló, eixes variants són recollides novament en el DCVB; el que fa el DNV és, simplement, donar-los caràcter oficial i prioritzar les formes generals valencianes (o, dit d’una altra manera, agranar cap a casa). Evidentment, aquesta no és la manera més sensata d’actuar i palesa una falta d’entesa entre els dos diccionaris i les dos institucions. Encara que més avant formularem una alternativa a esta problemàtica, potser una manera de desencallar una tal situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de variants, més d’acord amb la diversitat de la llengua, i els dos diccionaris optaren per un recurs que tant un com l’altre exploten poc, i són les entrades compostes, tal com pratica el DCVB: per exemple, argelaga o argilaga i adarga o darga. Tot és qüestió de voluntat i de seguir un mateix criteri.

Encara és més evident la necessitat de coordinació entre els dos diccionaris si ens adonem que el DIEC també incorpora un seguit de solucions lingüístiques exclusives, les quals no apareixen en el DNV i són secundàries. El fet que les entrades o accepcions exclusives del DIEC siguen mínimes no es deu tant a un mèrit del diccionari català, sinó que és més un mèrit del diccionari valencià, molt més receptiu a les diverses variants de la llengua. Esta actuació del DNV, la d’incorporar totes les solucions del DIEC, és una manera indirecta d’afirmar la unitat de la llengua molt més important que la mateixa definició del terme valencià.

4. Entrades o accepcions exclusives i secundàries del DIEC

àedre (-aedre), colistre (calostre), imbecil (imbècil), motllo (motlle).

            L’expressió màxima de la descoordinació entre el DNV i el DIEC es dóna en catorze entrades o accepcions que anomenem dissimilades, ja que un mateix concepte és expressat d’una manera en el diccionari valencià i d’una altra manera en el diccionari català. Cap d’elles comença per la lletra a, però són dignes de comentar per adonar-nos que la necessitat d’entesa entre les dos institucions normativitzadores és vital.

5. Entrades o accepcions dissimilades

Ortogràfiques: malhumor / mal humor, quetxup / quètxup, rata penada / ratapenada, tòs / tos.

Morfològiques: bastant / bastant -a, coent -a / coent, lluent -a / lluent, pudent -a / pudent, revolut -uda / revolut -a.

Lèxiques: arrop i talladetes / arrop, atovó / tovot, peple / pèplum, posagots / rodal, xoriç / xoriço.

Sintàctiques: batre l’ala / batre d’ales.

Finalment, una altra de les novetats que trobem en el Diccionari Valencià Normatiu és que incorpora bona cosa d’entrades o accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC i que fan referència a neologismes (com baguet o pàdel) o a lèxic genuí (escarbar o bragues). Este fet és, de bon tros, el més positiu del diccionari, ja que no entra en contradicció amb el DIEC, sinó que amplia i enriquix el vocabulari normatiu. I és que manta vegada els professionals de la llengua han denunciat l’actitud poc oberta del DIEC respecte a la incorporació de paraules noves i de termes de tots els dialectes.

Pel que fa al tractament dels dialectes, l’any 2007, quan l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC), el diccionari català va perdre una oportunitat immillorable per a donar resposta a les necessitats de la societat valenciana i, incomprensiblement, va deixar d’incorporar paraules tan poc susceptibles de polèmica com alboraier, blaver, bragues, detindre, escarbar, mentira o muixeranga, entre altres. Potser eixa actuació tan poc integradora del DIEC és la que justifica l’existència del Diccionari Normatiu Valencià i li dóna encara més sentit. Sent que la identificació de la societat amb la normativa és essencial per al manteniment de la llengua, els valencians no podem permetre’ns el luxe de deixar paraules vives i constrastadament genuïnes fora de la normativa, sinó que han de tindre cabuda indiscutiblement en el diccionari normatiu. Heus ací el lèxic genuí que hem trobat en les paraules començades per a.

6. Entrades o accepcions exclusives del DNV (lèxic genuí)

Lèxic comú: acatxonar (acatxorrar), acoconar, afaram, ahí, aïna, aixa (interj.), animalot, ansiar, apocat, apreci, apremiar, armatost, arredossar, atalbar, atibacar, atovó, atracar (‘acostar’), atrotinat (‘tribulí’), aüssar.

Lèxic informal: acollonador, acollonant, aixana, apoquinar.

Locucions i frases fetes: en l’actualitat, alma mater, tindre algú en un altar, ser de l’ametla amarga, anar a més, per anticipat, d’arrapa-i-fuig, arrugar-se el melic, etc.

Gentilicis: adorer, agoster, agullentí, aielí, etc.

D’altra banda, moltes de les incorporacions que fa el diccionari valencià, com ara baguet, flexo, leotards, pàdel, quiniela o voràgine, donen per fi resposta a una demanda llargament desatesa i omplin un buit que manta vegada els professionals de la llengua han criticat del DIEC, que ha sigut massa refractari a la incorporació de conceptes i termes nous d’ús general. Moltes d’eixes paraules ja apareixien en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC); d’altres, com ara abrillantador, adossat o àrea (d’un camp d’esports), són incorporades valentament pel DNV, atés que es corresponen al vocabulari de la gran majoria dels usuaris de la llengua. El diccionari valencià, per tant, atén per fi la petició que feia l’any 1998 Lluís López del Castillo en el seu Diccionari complementari del català normatiu, que conté, tal com diu l’autor, «un repertori útil i imprescindible amb les paraules i les accepcions que, malgrat ser usuals i vàlides, encara no figuren en els diccionaris normatius». El criteri del diccionari valencià, per tant, és doblement positiu, per tal com dóna resposta a les necessitats actuals de la societat i aconseguix una major identificació dels usuaris amb el model de llengua, cosa que, de retruc, dóna confiança als parlants.

7. Entrades o accepcions exclusives del DNV (neologismes)

abdominals, abrillantador, acabar (‘posar fi’), acústica, adossat, aikido, airbag, Altíssim, anotar (esport), antidopatge, àrea (esport), ariet (futbol), armari de paret, armariet, art dramàtic, sèptim art, assaig (rugbi), assentada (protesta), assilvestrat, auspiciar, autogol, auxili (interj.), avantmatx, avanttítol, avassallar, aventurisme, avortar (v. tr.).

 

3. conclusió

Al llarg de l’article hem comentat uns quants aspectes del Diccionari Normatiu Valencià. El primer dels aspectes no aporta gran cosa en relació al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó una simple priorització de les variants valencianes, com encisam (o enciam), nadar (o nedar) i melic (o llombrígol), entre altres. Però el fet d’incorporar tot el cabal lèxic consolidat pel DIEC és tota una declaració de principis, ja que garantix la simetria, la composicionalitat i la reciprocitat entre ambdós diccionaris i, en definitiva, és el millor al·legat en favor de la unitat de la llengua.

Ara bé: per l’altre costat, el Diccionari Normatiu Valencià incorpora bona cosa d’accepcions i entrades exclusives que no apareixen en el DIEC. Eixa actuació és, sens dubte, polèmica i criticable, ja que comporta un trencament dels principis de simetria, composicionalitat i recipocitat. Tanmateix, si fem una anàlisi d’eixes paraules exclusives que incorpora unilateralment el diccionari valencià, ens adonem que una gran part d’elles no entren en contradicció amb les del DIEC, sinó que, contràriament, amplien i enriquixen el cabal lèxic del diccionari normatiu català i omplin un buit important i, en molts casos, incomprensible, més encara en una llengua que necessita guanyar-se dia a dia la identificació dels parlants amb la normativa. D’eixa manera, l’anomalia metodològica en què incorre el DNV, tot i ser reprovable, és una resposta peremptòria a les necessitats comunicatives dels valencians, que sovint s’han vist encorsetats per un diccionari normatiu (el de l’IEC) no prou representatiu. Per posar un exemple, si haguérem de fer cas estrictament al DIEC, la nostrada paraula muixeranga encara ara no seria normativa, i com eixa moltes altres. És per això que les crítiques que rep el Diccionari Normatiu Valencià per l’adopció de solucions lingüístiques exclusives són, en gran part, injustes, ja que el fet que no apareguen en el DIEC no és demèrit seu, ans al contrari. Ens atrevim a afirmar, de fet, que tres de cada quatre entrades o accepcions exclusives, aproximadament, constituïxen les grans aportacions que fa el diccionari valencià, que resumim en cinc punts.

a)     Atén les necessitats de la societat actual amb la incorporació de moltes paraules de nova creació, contemplades majoritàriament en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i llargament reivindicades, com bolo, cel·lo, dòberman, opa, quiròfan o xilena, entre altres.

b)    Recull uns quants préstecs d’ús general que no apareixen en el DIEC, com mojito (castellà), catering (anglés), partenaire (francés), cello (italià) i jacuzzi (japonés), entre altres.

c)     Dóna resposta a la demanda de la societat valenciana de reconéixer oficialment paraules i expressions genuïnes contemplades en el Diccionari català-valencià-balear, i que d’una altra manera no apareixerien en cap diccionari normatiu, com apreci, batistot, clòtxina, comboi, despedir, de repent, rosquilleta, trompellot o tufar-se, entre altres.

d)    Incorpora, amb la respectiva marca [col·loq.], paraules vives del llenguatge col·loquial que són generals de tota la llengua i que afavorixen una major expressivitat i una major identificació dels usuaris amb el diccionari, com ara acollonant, apoquinar, bovo, carinyo, emparrat, espitós, mono, trage o tonto, entre altres.

e)     Arreplega una gran riquesa d’expressions vives que, altrament, no apareixerien en cap diccionari normatiu: locucions (com a rastrons o en porreta), frases fetes (com fer cosa o no dir ni xufa) i refranys (com qui de Déu fuig, debades corre, o el popular estira més un pèl de figa que una maroma de barco).

De les entrades i accepcions exclusives del DNV, n’hi ha un percentatge no molt elevat però important que, malgrat ser paraules genuïnes i rebre el caràcter de preferents, entren en competència directa amb les solucions del DIEC. Això passa, per exemple, en doblets com febra / febre, galleta / galeta o monyica / canell, en què el diccionari valencià prioritza variants (febra, galleta i monyica) que el diccionari català no recull. Es produïx, per tant, un conflicte d’interessos indesitjable. Per un costat, el diccionari valencià, amb la legítima voluntat de «prioritzar i recuperar solucions lingüístiques genuïnes», sanciona amb el rang de normatives variants que no formaven part de la llengua comuna, però que el DCVB contemplava contrastadament; per l’altre costat, el diccionari català es manté impassiu davant de les aspiracions normatives del diccionari valencià i no conté les noves variants que recupera i prioritza. Lluny de llançar-se retrets per l’atreviment d’un diccionari o per la impassivitat de l’altre, aquest conflicte d’interessos necessita una solució assenyada basada en el debat i en el reconeixement mutu. Com apuntàvem més amunt, una manera de desencallar la situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de les variants (i també dels molts encerts) que proposa el DNV, de manera que s’aconseguiria restablir els principis de simetria, composicionalitat i reciprocitat. Per l’altra banda, el DNV, a més de renunciar a variants poc productives i contrastades com arxipèleg o xupló (xumet), hauria de fer un pas arrere i arribar a un acord (entre molts altres) amb el DIEC per tal de practicar un recurs intel·ligent com el d’oferir entrades compostes, de l’estil de «mentida o mentira», o «orde o ordre».

Un capítol a part mereixen les entrades dissimilades, com ara quetxup / quètxup, que no trauen trellat i demostren la importància que té que els diccionaris estiguen estrictament coordinats. Podem sumar ací una divergència gràfica (i fònica) absurda, al nostre parer, que incorpora el Diccionari Normatiu Valencià, que és la variant bacallar, que és preferida a la ja consolidada bacallà. Tenim el ple convenciment que estos pocs «errors de sistema», que no beneficien gens a la llengua comuna –ans al contrari, fan sentir una mica de vergonya– seran resolts pròximament per les dos institucions normatives, de les quals s’espera, no cal dir-ho, que estiguen a l’altura de les circumstàncies.

Per a acabar l’article, vull referir-me a l’alternativa que vaig proposar en l’article «Una diòcesi amb dos modalitats. Entre la normalitat i l’anomalia», publicat en el llibre Terres de cruïlla. Estudis sobre les comarques de la diòcesi de Tortosa (Onada Edicions, 2013). Allí plantejava la necessitat que les dos entitats normatives arribaren a un acord valent i transcendent en relació a les entrades o accepcions que presenten variacions dialectals, i proposava la incorporació en els diccionaris de marques de modalitat: or. (oriental), occ. (occidental), val. (valencià) i bal. (balear). Així, per exemple, l’entrada nàixer del DIEC, que remet a néixer, hauria d’anar acompanyada de les marques val. i occ., mentre que l’entrada néixer del DNV, que remet a nàixer, hauria d’anar acompanyada de les marques or. i bal. Encara més: les entrades preferents haurien d’incloure sempre la informació del geosinònim entre claudàtors.

DIEC

DNV

nàixer  (val. i occ.) néixer

néixer  [o nàixer (val. i occ.)]  1Venir al món…néixer  (or. i bal.) nàixer

nàixer  [o néixer (or. i bal.)]  1Vindre al món…

Contat i debatut, amb les dades i els arguments que hem aportat, som en condicions d’afirmar que les crítiques que ha rebut i seguirà rebent el Diccionari Normatiu Valencià són, en gran part, infundades i immerescudes. Com ja hem vist, el DNV ompli molts buits que té el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans pel que fa al lèxic de nova creació, al lèxic genuí i al lèxic més expressiu, i afavorix la necessària identificació dels valencians amb el model de llengua proposat, cosa que ens autoritza a declarar que les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià són majoritàriament positives. Tot i això, l’adopció de solucions unilaterals per part del diccionari valencià crea conflictes d’interessos amb el diccionari català, i s’haurien de superar en els pròxims anys amb bona voluntat, coordinació i debat entre l’Acadèmia i l’Institut per tal de no augmentar i de corregir les asimetries que ara hi han entre sengles corpus normativitzadors.

 

Felip Gumbau Morera

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

30 Comentaris
  1. Filològicament, hi puc estar d’acord en algunes coses —ja us ho fareu, els filòlegs! El problema, però, continua intacte, benvolgut Gumbau. Perquè, amb tota la teua bona voluntat i tots els teus coneixements, fas un fardellet i et plantes davant el Consell Jurídic i tota la gentola de la Generalitat. Els desplegues el fardellet i n’esperes la reacció. Llavors parlem. El problema de l’AVL no són els “no-filòlegs” que acull —perquè a l’AVL hi ha gent molt preparada filològicament, però també gent que, vergonyosament, no en té ni idea. El problema de l’AVL és que no té poder. Mira, Gumbau, la societat valenciana que s’estima el valencià fa molts anys que sobreviu sense cap consell acadèmic. Com? Llegint, Gumbau, llegint: llegint bona literatura, d’ací i d’enllà. ¿Al senyor Mira li cal l’AVL per a escriure “El tramvia groc”? ¿Has llegit “La cinquena planta” de Manuel Baixauli? Llegiu, llegiu, acadèmics! El que cal és promoure més la bona literatura i deixar de banda les collonades. És trist que alguns us enutgeu davant l’esperit crític —encertat o no— de qui ens estimem aquesta llengua i que, en canvi, calleu davant qui l’està destruint. És trist que alguns “protofilòlegs” com el senyor Leonardo (que des del “Levante” pontifica com un muetzí de campanar) emfasitzen les falles de l’IEC, per exemple, i no vulguen denunciar públicament qui són els que impedeixen la normalització lingüística al País Valencià. Alguns fan de fills de puta, i d’altres fan de puteta. Menys filologia de campanar i més dignitat política!

  2. L’anàlisi del senyor Gumbau assenyalant la necessitat que el Diccionari de l’IEC arreplegue molt més que fins ara la variant valenciana em sembla molt assenyada i també la crida al diàleg i a una relació estable perquè la doble normativitat no derive en un desgavell, cadascú per la seua banda remarcant i acceptuant, dialectalment, les seues pròpies variants regionalistes i genuïnismes fins a trencar la llengua, que d’això es tracta, inventar-se una llengua distinta del català, que no tinga cap relaci´´o ni institucional ni no institucional, etc. perquè una llengua fragmentada en lapao, ‘valencia’, alguerés, mallorquím menorquí, lleidetà, barceloní, formenterenc, crevillentí, etc sens dunte és molt més solida perquè esdevinga una roïna excremental… tot i que no ha assenyalat que s’ha acceptat, posem per cas, “gasto” que és un castelllanisme, o gavinet per ganivet que és un vulgarisme; ara bé, llegesc a l’amic Ramon Ramon i no puc estar també més d’acord… Ni les excel·lents, exelces i exhaustives apreciacions del senyor Gumbau, des del punt de vista filològic, ni tots els sabers lexicològics de la gent que en sap a l’AVL, ni la tradició acumulada de Moll, Alvover, Ferrer Pastor, Coromines, Fabra, Josep Giner, etc. amb que han format el DNV, als polítics de l PP de la Generalitat Valenciana, els importa un colló de mico… Als que manen a Govern Valencià, ,entre tanquen tots els mitjans de comunicació en valencià-català-balear, als que taquen les línies en valencià quan prèviament han fet les dobles línies per marginar, arraconar, minorar, invisibilitzar i exterminar el valencià a l’educació i a la societat valenciana, és molt indigne que, com remarca Ramon, hi haja genteta que critique l’IEC com a culpables de la situació política del PP i no critique les polítiques lingüístiques de la Generalitat, en mans del PSOE primer i després en mans del PP, que nomes han insistir en continuar quasi les polítiques genocides de la dictadura; només han fet creure que feien alguna cosa per a no fer res i després, cínicament, parlen de poca identificació dels parlants i d’altres collonades que han fabricat… Perquè els qui critiquen que el Diccionari de l’IEC no arrepplega prou la variant valenciana, i jo estic d’acord que cal recollir-la molt més, no critiquen les bombes contra Joan Fuster i Sanchis Guarner perquè no es posara que el valencià era una variant del català? i no denucien la violència terrorista d’estat del govern de la UDC, del pacte Abril Martorell-Alfonso Guerra per decidir-ho des de Madrid el nomd e la llengua, la senyera, el nom del país, etc. i les nul·les polítiques lingüístiques destinades a exterminar els valencianoparlants? El que, al meu parer, no poden fer els filòlegs, per dignitat, és acatxar el cap davant les ordres dels Cesars de torn i justificar tots els desagavells lingüístics que ens porten al suïcidi lingüístic, tot i que es pretexte amb remarcar les genuïnitats i el dialectalisme, “pour excellence”! Els filòlegs han de saber que a més de fer Diccionaris han de denunciar la destrucció total que perpetren, diàriament i sistematica, els polítics del Govern del PP que es comporten, pel que fa al català del País Valencià, com autèntics killers dobermans. Per tapar les seues pròpies corrupcions i perquè si sempre parlen en castellà i consideren que parlar valencià és un “defecte”, és evident que la seua llengua és l’espanyol i no el valencià-català.

    • La descripció apocalíptica de la societat valenciana la sabem tots massa bé, per desgràcia. I la patim amb el mateix sentiment d’impotència, certament. Però el que toca no és traure a relluir les misèries, sinó proposar una alternativa seriosa de govern. Hem de construir i no llançar pedres a l’aire. Compartim la mateixa aversió per les polítiques antivalencianistes, però és hora de sumar. Com deia algú en Núvol, els enemics som nosaltres mateixos. I sense una identificació d’una part important dels valencians, oblideu-vos de qualsevol alternativa de govern. Cal convéncer la gent que el valencianisme és l’alternativa. Amb derrotisme ens fem mal a nosaltres mateixos. Hem de transmetre confiança, i no pessimisme. Imagineu-vos que sou entrenadors del Vila-real i els esteu dient sempre als jugadors que no guanyaran mai la lliga i que van perdre aquell partit i l’altre i l’altre. La lliga, amics, la podem guanyar. L’hem de guanyar! Avant les atxes!

      • Si he llegit bé els fragments del dietari (un dietari que ja fa molt bona olor) de Salvador Company, quan parlava que els enemics són a casa no es referia als “qui estimem” la nostra llengua. Jo crec que els enemics de què parlava són aquells que interrompen un ple de l’AVL i desautoritzen els presents, aquells que ara mateix estan pressionant perquè les “virtuts” del teu estimat diccionari no quallen. Sumar? Des del 1988 milite (sense ganes) en un partit que ha volgut sumar les diverses sensibilitats “nacionalistes” de la societat valenciana, i els resultats són els que són. Però hi ha gent que, sota el mantell “filològic”, no vol sumar, sinó llançar dards enverinats per a satisfer un ressentiment de fa molts anys. Hi ha mediocres amb trones i poltrones que volen marcar directrius “filològiques” per justificar els seus anhels o interessos polítics. Jo no he estat mai “derrotista” però no sóc tan ingenu com aquells que pensen que, si tanquem l’accent de “València”, tot València s’abocarà a parlar valencià. D’altra banda, senyor Gumbau, m’haurà de reconèixer que a l’AVL hi ha gent que no es mereix el seient. Ho dic amb molta tristesa, perquè hi ha d’altres que sí que se’l mereixen a bastament, com ara Hauf i Ferrando, dels quals vaig aprendre molt quan els vaig tenir de professors. Respon-me, si vols, a aquest dubte. Jo crec (amb convenciment, perquè he llegit els seus treballs) que un dels lingüistes més preparats de l’AVL és Pérez-Saldanya. Doncs bé, per què no va triomfar la seua candidatura quan es va presentar a la presidència de l’AVL? De veritat creus que estem parlant de filologia? Disculpa el to del meu comentari anterior, però estic massa fart dels qui volen donar lliçons sense donar mai la cara, dels covards que, a més a més, insulten i menyspreen la gent que més ha treballat per la llengua d’aquest país.

          • La qüestió, per a mi, és com combatre l’enemic. I l’Acadèmia sí que té poder per combatre’l, per plantar-li cara, no jo, que no sóc ningú. D’altra banda, l’enemic tampoc no és la gent que durant molts anys ha defensat i usat la llengua al País Valencià. L’enemic no és l’IEC, ni els catalanistes, ni els escriptors que fan bona literatura amb la llengua. L’enemic no és qui opta per “mirall” en comptes d'”espill”, m’entens, no? Tu no ho dius, això, ja ho sé, però sí que ho diu (o ho insinua) Leonardo al “Levante” o algun protofilòleg que, obsessionat per acostar la llengua al poble, no sap distingir els enemics.

        • Per al·lusions: sí, en aqueixa línia anava el que deia, Ramon. I gràcies per les teues amables paraules sobre el dietari!

    • Què vols dir, Pere Pau? Que la llengua de l’AVL no conté “ideologia”? Recordem Aristòtil, quan diu que l’home és un animal polític? Vols dir que Francesc Esteve no ha fet una anàlisi assenyada —ràpida, si tu vols— del Diccionari? Vols dir que “seny” és allò que li convé a l’Acadèmia o a la Taula Valenciana de Filologia? Rellegim Ferrater Mora? Comença definint-me “seny” i després parlem-ne. De tota manera, Pere Pau, per què no li dius a Quim Monzó que, amb els seus arguments, vaja i convença els incultes que governen la Generalitat Valenciana?

        • És més senzill encara: l’enemic no sóc jo, ni els qui discrepem com jo. De tota manera, et diré que no m’has aclarit el dubte: per què, en les eleccions per a president a l’Acadèmia, no guanya la candidatura del més competent en filologia? Què n’opines, dels estirabots del senyor Leonardo al “Levante”? Creus que amb el seu ressentiment es pot fer un país? Jo no tinc columnes, benvolgut Gumbau, ni en vull tenir. Només vull que les trones i poltrones estiguen en mans dels més competents: és això, entre altres moltes coses, el que vaig aprendre del meu estimat mestre Albert Hauf.

          • Dissortadament, Ramon, la política valenciana -com moltes altres- no està regida per criteris de competència. Per cert, els més competents han sigut mestres meus a la universitat. T’animo a llegir l’escrit del 2013 que esmento en l’article, on tracto el tema de la composició de l’Acadèmia amb prou franquesa.
            D’altra banda, no llijo els estirabots que anomenes, de manera que no en puc opinar.

      • Vull dir que fins ara no havia vist una crítica tan raonada, sense uns clars prejudicis en un sentit o en un altre, com la del senyor Gumbau. Aquí mateix he llegit un article que deia no sé què d’un “dinsionari”, cosa que no trobo molt encertada si el que es vol és parlar raonadament sobre aquest diccionari de l’AVL.

  3. Com a lector entusiasta de diccionaris, he de dir que el DNV em sembla un gran diccionari. Fa una gran atenció a la fraseologia, la llengua viva, els col·loquialismes, etc. Gran part dels materials que incorpora i que no apareixen al DIEC ja els tenia recollits de lectures de reculls de Reig i altres, però gràcies al DNV ara els tinc en un diccionari.

    Agraeixo al DNV les marques d’origen, registre, etc., del DNV, sempre tan útils. Però com que res no és perfecte, he de retreure un error al DNV: ‘jacuzzi’ no és una paraula d’origen japonès, sinó que és d’origen italià, l’empresa que els va començar a fabricar pertanyia a la família Jacuzzi, immigrants italians als Estats Units.

    Fora d’això, llarga vida al DNV i que l’esperit d’entesa promogut per Gumbau en el seu article entre l’Acadèmia Valenciana i l’IEC, i que es reflectís en els diccionaris respectius, fos una realitat.

    El DNV ha posat de relleu l’immobilisme del DIEC.

    • Bon comentari, Enric. Per cert, has escrit a l’Acadèmia per a que esmene l’error. En la pàgina del diccionari, hi ha un apartat de propostes que podem fer servir. Jo n’he fet alguna.

  4. Una pregunta “innocent”: una gran part de la tasca que Gumbau, amb paciència i coneixement, valora del Diccionari de l’AVL, no l’havia feta ja el DCVB, àlies l’Alcover-Moll? Ho dic perquè és el diccionari (El diccionari) que jo i molta gent que conec i que escrivim fem servir cada dia. Iniciatives enriquidores i descentralitzadores en tots els sentits com aquella crec que són la direcció que calia seguir, i no la de dividir-nos la llengua amb l’excusa (o amb la bona i erudita millor voluntat, que de tot n’hi ha) de recollir la nostra idiosincràsia més nostrada…

    • Efectivament, Lev, darrere de la problemàtica actual hi ha una concepció diferent dels dos diccionaris que arranca ja de principis de segle, quan Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover van manifestar les seues desavinences seguint dos models de diccionari diferents.

  5. Darreres anotacions sobre (o contra) l’AVL d’un “individuo asilvestrado”.

    Els qui tan convençudament i enardidament pactaren amb el PP la “pau lingüística”, i alhora l’AVL, crec que ja hauran après la lliçó de realisme polític que els explicàvem, sense èxit, alguns “individuos asilvestrados”, com ens denomina Josep Torrent, director regional d’El País, periòdic de referència del jacobinisme espanyol a tota ultrança. La lliçó, que encara són a temps d’aprendre i interioritzar (si volen), és la que diu que pactar amb el PP és llavar-li el cap a un tinyós. Fi del primer cap.

    Ara en mamprenc un altre, del mateix embolic de cordes, però. L’altre dia vaig llegir que l’actor José Luis Gómez ha estat elegit nou acadèmic de la RAE. Segons que tinc entès, en aqueixa acadèmia hi ha, a més d’actors, científics, lingüistes, periodistes i fins i tot escriptors. Llavors he pensat en la composició de l’AVL i m’he preguntat quants n’hi ha que siguen actors, científics, cantants, periodistes, fins i tot escriptors.

    No n’hi trobareu gaires. Ni molts tampoc. No hem d’oblidar que la majoria dels escollits hi accediren al càrrec no pels seus mèrits en la matèria de la qual havien de ser autoritat, sinó pel seu perfil polític. Jo, “individuo asilvestrado”, que diu aquell periodista “del régimen”, recorde –n’he fet esment en un apunt anterior– que durant les converses prèvies a “la pau lingüística” i a l’AVL, el “consell de notables” que sumava afectes al pacte va cridar a consultes a tota mena d’associacions. Tanmateix, va bandejar-ne una de prou significativa, si més no al meu entendre, sobretot si es tractava de firmar la pau amb la creació d’una (altra) entitat normativitzadora per a la llengua dels valencians: l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual eren socis una part important dels creadors literaris del País Valencià. Si aquell consell de notables va escoltar l’opinió de l’AELC va ser perquè s’hi va presentar sense ser convidada. Més i tot, posteriorment, ja constituïda l’AVL, l’únic escriptor de novel·les que en forma part, el vicepresident Josep Palomero, militant del PSOE, de la mateixa manera que qui va ser la primera presidenta de l’AVL era militant del PP, va intentar cabdellar alguns escriptors de l’AELC perquè abandonaren l’entitat per afegir-se a una altra de nova creació, tanmateix “bilingüe”, segons que m’explicaren alguns dels “temptats” per Palomero, i que havia de rebre substancioses subvencions públiques per a la realització d’activitats literàries. L’intent “secessionista” no va quallar.

    Vull dir amb això que l’AVL va nàixer menyspreant la literatura del País Valencià. El baix perfil cultural de bona part dels acadèmics contrasta amb el definit perfil polític que va ser determinant per a la seua elecció. Per això l’AVL no compta amb creadors de llengua, amb creadors de cultura, només amb baratadors de paraules: tu m’aproves “artista” i jo t’aprove “artiste”, i tu i jo “artistassos”.

    Amb tot, malgrat el baix perfil cultural de la majoria dels membres de l’AVL, finalment ha estat acollida i beneïda per la majoria d’entitats associatives i polítiques valencianes que diuen defensar “la nostra llengua”. Més i tot després de l’atac furibund del PP. Com si l’exida de solc del corrupte partit de Zaplana, Camps, Fabra, Gürtel i companyia haguera concedit un crèdit especial als membres i a l’entitat “agredida”.

    I una reflexió final: els valencians serem que allò ara defensem. L’abast de les nostres aspiracions determinarà la qualitat cultural del nostre país en el futur. Estic convençut que amb l’AVL la cultura dels valencians assolirà els més alts cims de la mediocritat. Però, és clar, aquesta és l’opinió, sens dubte avinagrada, d’un escriptor valencià en llengua catalana, de més a més, o potser per això, “individuo asilvestrado”.

    • Efectivament, Toni, no tenim el país que volem i, potser, no tenim l’acadèmia que voldríem. Davant d’eixe panorama, podem fer dos coses: lamentar-nos i convidar el personal a abandonar el barco amb paraules amargues de resignació, o bé mantindre’ns ferms i esperonar els valencians a reconduir el nostre propi futur amb paraules constructives i esperançadores, que bona falta fan. Dissortadament, la postura que més triomfa és la primera, i és comprensible veient l’estat d’excepció en què es troba el país (ara mateix, veig que la pàgina de l’AVL està fora de servici des de migdia i tinc el record recent de RTVV). Però, certament, no és la postura que més ens convé, ni pensar-ho. No vull paréixer un càndid voltairià, però, malgrat totes les barrabassades que patim des de fa temps i malgrat anar sempre a contravent, hem de mirar el futur amb optimisme, simplement perquè és l’únic camí que tenim de perpetuar-nos com a poble. I en això hem d’anar junts tots els que perseguim eixe fi, que no som pocs. Emmirallem-nos no en derrotes (Victus), sinó en victòries (Invictus). Deixem-nos guiar per les paraules d’Ovidi: “Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient
      el va com va, pensa que sols diré fins que més no podré:
      va com vull, com volem”.

  6. A vegades m’imagine l’Emili Casanova fent mans i mànigues per incloure al diccionari “valencianismes” com ara: “arrastrar”, “guilopo”, “ahí”, “muntó”, “bovo”, “guapo”, “bellota”… En acabat em vénen unes ganes de perbocar inequívoques. Jo, d’això, en dic filòlegs de pa sucat amb oli.

    • És vergonyós que critiques a un filòleg de la talla d’Emili Casanova amb amb uns arguments tan pobres. La filologia s’ha de fer des del rigor professional, no des de l’emocional.

  7. Senyor Gumbau, afirma que no vol semblar un “Càndid volterià”, i em sembla un bon propòsit… Jo també estic d’acord , genèricament, en l’afirmació: “Hem de ser optimistes” perquè diuen els metges i els psicòlegs que és bona cosa per a la salut, i davant la cruïlla i el dilema de ser optimistes o pessimistes, millor triar la primera opció, com deia Pascal en les seues meditacions per a les demostracions emocionals per tractar de provar l’existència de Déu… en venir a dir no perdem res eesent optimistes en compte de “pessimistes” i “derrotistes”. Com a estigma dels vençuts!!!

    No obstant, hi ha un problema en l’insistència matxucona que sigam ‘optimistes’ a la força, que em recorda a l’Orwell d'”Animals a la granja”; si no l’he entés malament, hem de ser optinismes, però ‘no ingènus’… El que passa és que “ésser optimistes”, quan ens tanquen RTVV, tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua, l’autonomia i la presidència de la Generalitat sembla una mena de “subdelegació” del Govern central, el DNV per una banda defineix correctament el mot ‘valencià’, però és assaltat per les forces vives del Govern del PP, mentre, com analitza Alfons i Francesc Esteve s’aplica un diccionari una mica “xipiritiflàutic” (accepten-ho tot!), que en la pràctica, sense relacions estables amb l’IEC, IIFV, les universitats de tot el domini lingüístic esdevé una remarca de diferenciació de la “llengua valenciana” extraordinària, que es vigoritza, s’afirma i reafirma ‘al marge’ de la resta del domini lingüístic… i que genera algunes (o moltes!) incerteses i riscos mentre la llengua recula a l’escola, perquè tanquen línies en valencià, tanquen els mitjans, hi ha una pèrdua vertiginosa de valencianoparlants a les grans i mitjanes ciutans, se’ns continua impedint relacionar-nos als parlants de tot el domini, en un retorn a la dictadura, etc. Aquestes coses cal dir-les i denunciar-les.

    Diu hem de ser optimistes com si es tractara d’un partit de futbol del Vila-real… mire, des dels 14 anys a finals de la dictadura que he estat quasi 30 anys implicat en partit polítics (UPV, EUPV, El Verds del PV…) i competir socialment i electoralment amb els partits hegemònics és tractar de competir, moli ingènuament, disposant d’una bicicleta rovellada i punxada amb un Ferrari en perfecte estat… Ells, els partits hegemònics i espanyolistes, porten un Ferrari, amb tota la benzina que volen (per tot el que han robat en el cas Gürtel, de finançament il·legal, etc.) i nosaltres una bici sense cadena, amb les rodes punxades i trencades… sense cap finançament i molts pocs mitjans. Voluntarisme de la voluntat contra el realisme del capital a cabassos.

    La Constitució del 78 i les anteriors dictadures i constitucions, van prioritzar el supremacisme espanyolista i ens van inferioritzar lingüística i culturalment fins a hui dia. Vosté pot repetir: “Hem de ser optimistes”, com un mantra, però quan ens estan exterminant, no pots dir-los a les víctimes en estat d’exterminació que siguen alegres, joioses i rialleres… si es queixen, si protesten, si s’indignen, és el més lògic; el que no ho és és dir-los ‘pessimistes’ o ‘derrotistes’ perquè s’enutgen i protesten i no es riuen com els altres voldrien que rigueren. Perquè en tals circumstàncies, encabronar-se i protestar, és ser molt més realista i estar molt més pel canvi i la transformació que els qui s’auto-enganyen per a ser ‘optimistes’ falaçment i il·lusòria. Fantàsticament.
    Al meu parer, ingènuament. Es pot ser optimista perquè sense perdre el sentit de la realitat i la que hi ha al País Valencià, a hores d’ara, és ruïnosa i desastrosa en molts àmbits.

    Ho dic per la publicació del DNV? No, ho dic pel context polític i social valencià, fragmentador en que apareix el DNV; ho dic per un context que només podria començar a canviar (una mica o prou) si el PP no guanya les pròximes eleccions i els del PSPV, Compromís i EUPV s’atreveixen a fer unes polítiques diferents a tots els àmbits que trenque amb un espanyolisme letal; i ho dic també, concretament, pel que fa a l’AVL, ja que està mig intervenguda, amb l’espasa de Dàmocles a sobre per a tancar-la si generen massa ‘conflictes’, igual com el CVC, el Síndic de Greuges o el Síndic Econòmic si fiscaliza més del que toca… El País Valencià és una autonomia amenaçada i intervinguda des de Madrid… i és l’única amb llengua pròpia que no té mitjans de comunicació propis. No ens pot dir que sigam optimistes; no entenc de futbol ni m’agrada perquè es destinen molts recursos que s’haurien de dedicar a coses més importants,, però és com si el Vila-real jugara contra el Barça i l’entrenador exitara els jugadors a ser “tan optimistes” que els diguera que van a guanyar el partit i no cal ni ensinistrar-se en un mes abans del partit contra el Barça perquè aquest equip no val res.

    Ens cal realisme i més realisme i pensar les maneres de jugar i canviar les coses que van tan malament, però no podem deixar de pensar-les… analitzar-les no vol dir ser pessimista, sinó tenir-les en compte per a superar-les. Davant d’un problema, múltiples solucions; sense enganys i sense autoenganys… Perquè si no s’observen els problemes, no es pot canviar res de res. Tenir l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó que, com deia Gramsci, ens indica que les coses no són una meravella i que cal capgirar-les.

    • Certament, m’ha agradat la metàfora de la bicicleta i el Ferrari. I la veritat és que tinc eixa impressió de frustració moltes vegades -més ara que vénen Falles. Però, ah amics, de més verdes en maduren, diuen. El canvi no ha de vindre des de dalt, sinó des de baix. I ara ho tenim més bé que mai. Només ens cal organitzar-nos bé, donar bones alternatives i saber-les vendre. I pareix que les respostes que em doneu, que no tenen res a veure amb les aportacions del Diccionari normatiu valencià, no donen cap alternativa. Tot està malament i, per tant, bona nit i tapa’t. No, amics: de més verdes en maduren!

      • El problema és l’AVL i la diferenciació entre valencià i català: tant portarem el canteret a la font que a darreries romprà. El problema és no haver continuat el diccionari Alcover-Moll (Gran Diccionari de la Llengua Catalana) i aprofitar-lo per haver fet, tot seguit, un Diccionari Normatiu de la Llengua Catalana que incloguera el lèxic més usual de tot el territori catalanoparlant. S’ha fet un diccionari parcial on tot li cap. Potser haurem d’aplaudir l’aparició del Diccionari Normatiu Menorquí, el Diccionari Normatiu Mallorquí, el Diccionari Normatiu Tortosí, el Diccionari Normatiu del Català d’Aragó (altrament dir Lapao)… Això que dèiem temps arrere: una casa de putes sense ama.

        • El problema es confundir las diferentes ramas del mismo árbol (latín vulgar). A estas alturas de la película ya todo el mundo que se ha acercado a estudiar un poco el tema sabe que valenciano y catalán son ramas diferentes. ¿Porqué no ser honestos con la historia y plantear claramente a los valencianos las dos opciones? Opción A) Nos quedamos en nuestra propia rama ; Opción B) nos pasamos a la rama del catalán con ese sucedáneo que es el valenciano normalizado. La opción A) nos ofrece la fidelidad a nuestros antepasados y la opción B) nos ofrece un sucedáneo pero más fuerte al ser más. Que la gente elija pero por favor sin más tergiversaciones históricas, exponiendo las cosas claras.

  8. Surrealista los comentarios de la simetria, siguiendo con la suplantación catalanista del valenciano y lo valenciano. Si se estudiara un poco más la historia y si se tuviera criterio propio en vez de impuesto…

  9. Enhorabona Felip per l’ànalisi neutral de les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià. Desgraciadament, la filologia valenciana tradicional es caracteritza per ser més fabrista que Fabra, i ha contribuït de manera incomprensible incrementar la crispació lingüistica, la desconfiança i a frenar la normalització en el País Valencià. Cal una filologia més professional, com la que presentes, apartada de motivacions polítiques i sensacionalistes que contribuïsca a sumar esforços i invite a la reflexió, estudi i coordinació institucional. Queda molt de camí per recorrer però marques amb claredat la senda a seguir.