L’enemic som nosaltres mateixos

Salvador Company ha publicat al darrer número de la revista L’Espill fragment d’un dietari en què l’autor de Lawn tennis fa un diagnòstic d’una certa malaise valenciana. Recollim aquí dues entrades que són un bon comentari a l’sepaker’s d’avui. 

1-4-05

“Cada dia, en silenci, els valencians ens hem estat dient a nosaltres mateixos que hi ha un enemic exterior que vol acabar amb nosaltres i que s’ha infiltrat en les nostres fileres. Tanmateix, aquest mite històric i absurd, que va refulgir amb grandiosa ignomínia a la Batalla de València, gairebé encerta el diagnòstic del que s’està acomplint als nostres dies, cada dia, en silenci. Perquè no s’hi ha infiltrat ningú, no ens ha traït ningú: l’enemic som nosaltres mateixos i la derrota, per tant, és segura. I ni tan sols podrem dir, en ser vençuts com a poble per nosaltres mateixos, que ens ha fet perdre un colp de sort de l’enemic, fruit d’una rauxa improvisada i atzarosa. Llavors haurem d’admetre que, com ja ens havien avisat, un fracàs no s’improvisa, per molt que puga admirar-nos l’estupidesa del nostre”.

17-2-04

Era dilluns. Per primera volta des de fa anys, molts anys, em va semblar que dos veïns, drets a la porta d’un portal, parlaven de política, perquè un li deia a l’altre —i aquest li donava la raó a cabotades— com ens tractaven de malament a Madrid, als valencians, i parlava en concret de no sé quin robatori dels que manen. Només puc dir en la meua disculpa que el mes que ve hi ha eleccions generals i que això va contribuir al miratge. Quan ja els havia deixat enrere, el que fins aleshores assentia va dir la seua, també en castellà, per descomptat, malgrat que aquest barri abans era un poble de llauradors: “Eixe àrbitre fill de puta jo el tancava a la presó!”, féu. “Perquè és que allí, al València, sempre li fan igual, però això d’ahir no té nom!”.

Encara hui se sentien, a tot arreu, variants de la mateixa conversa.