La segona vida d’Horaci

Any 2010. Revolucionària Facultat de Lletres de la UAB. El primer cop que llegeixo el nom de Vicenç Pagès Jordà és al programa de l’assignatura de Tendències de la Literatura Catalana Actual. Una de les lectures és la novel·la fotologuera Els jugadors de whist (2009). Està prevista una visita de l’autor mateix per comentar-la a classe Tal Dia. El llibre té 542 pàgines. El dia anterior a Tal Dia n’he llegit 300. Decideixo, per tant, invertir la nit anterior a Tal Dia a llegir-ne la resta. Me’n vaig a dormir a quarts de cinc satisfeta. L’endemà podré comentar l’obra amb l’autor i a més a més m’agrada. Quan em desperto Tal Dia és tardíssim i la trobada fa un parell d’hores que s’ha acabat.

Han passat uns quants anys i unes quantes novel·les de Vicenç Pagès Jordà. Ara també vaig tard a comentar la reedició de El món d’Horaci (2016), però us demano una mica de paciència i no ho faig perquè jo m’ho mereixi, sinó perquè és «la novel·la catalana més comentada i menys coneguda dels anys noranta». Així és com es presenta a la faixa vermella que acompanya la nova edició, que també té un número nou dins el catàleg d’Empúries (l’any 1995 va ocupar el número 52 de la col·lecció de narrativa i ara n’ocupa el 509).

Any 1995. Aparició de la seva primera novel·la. En aquest moment encara no arribo tard enlloc perquè sóc a P5 i no em recomanen aquesta mena de lectures a classe. L’Horaci té el nucli en uns arxius protegits descoberts per error o per avorriment a l’ordinador d’una empresa. La fórmula permet que la novel·la es basteixi de les aportacions de qui l’ha descobert (un pròleg, un apèndix, notes a peu de pàgina i un plànol) i dels 33 arxius del directori, que un tal «V. P.» ordena de manera lògica. A través de les peripècies i les intimitats de tres universitaris que comparteixen pis en una casa de Gràcia, Pagès construeix un argument «a mig camí entre la ficció i l’assaig creatiu, amb ajuda del mètode paranoico-crític.» Important: novel·la fragmentària, paranoica, delirant, fresca com per trobar-hi un «puto» o influència de David Foster Wallace (que aleshores ni tan sols s’ha traduït al nostre país). Aquest llibre ja el 1995 és modern, i no les samarretes de Zara Spring 2017. Aleshores, com situem l’Horaci dins les tendències literàries del moment? Per què hi ha més gent que diu que l’ha comprat de la que realment ho ha fet? Com és que se’n parla més ara que el mateix 1995? Potser era tan modern que encara és modern vint-i-un anys després? En tot cas, us asseguro que la modernitat de les samarretes no dura tant i que són diverses les incògnites horacianes.

Si hi ha una cosa que et manté flamant ha de ser un lifting. Per aquest motiu Pagès ha fet passar l’Horaci per un estirament facial que li ha permès millorar els signes de joventut (i no d’envelliment, en aquest cas) i donar-hi una visió més global. La seva narrativa és feta de puzle, collage i mosaic, és a dir, que no hi trobem novel·les enteses com a narrador únic (sabem que el proper llibre que prepara sí que seguirà aquest esquema). El món d’Horaci, precisament la primera d’aquesta saga i la més argumentalment desvergonyida, presenta un collage a cavall entre la ficció i l’assaig creatiu que bé podria arribar a ser entès com un recull de contes. Ara, mirat amb perspectiva, l’autor arrodoneix la trama perquè entenguem l’Horaci amb una mirada molt més novel·lística que contística. Podríem dir que la novel·la ha ressuscitat més que no pas reaparegut després d’un procés de revisió a través de set versions, el resultat del qual és que en 400 pàgines s’hi han mantingut poques frases iguals. Diu l’escriptor que conserva les set versions per si algú vol estudiar-ne els canvis detalladament.

De moment, la comparació entre les dues edicions fa notar de seguida una bona pila de canvis. La cirurgia ha consistit a esmenar, netejar i polir les pàgines de l’Horaci prescindint d’algunes línies argumentals disperses o bé guiant el lector per la trama a través de notes noves. Ha desaparegut una trentena de notes a peu de pàgina en favor d’aquest adreçament i se n’ha incorporat una desena. En les noves incorporacions hi ha dues tendències: afegir connexions per enriquir el text (un cas: la referència cinematogràfica que identifica The good, the bad and the ugly amb els tres habitants de Vil·la Barrochio) o donar pistes al lector sobre el destí dels personatges (un exemple: «131. Fals: malgrat les expectatives que suscita, Varvara no tornarà a aparèixer.»). A la primera edició les notes es numeraven des de 1 a cada capítol, en canvi, ara comencen la numeració des del primer i acaben al 135. Els capítols de la lliçó inaugural del professor Deulofeu són els que s’han escurçat més, ja que semblaven força extensos dins el conjunt novel·lístic. En d’altres capítols, s’han eliminat alguns fragments i paràgrafs (s’han suprimit parts de les fitxes de llibres, per exemple), s’han retocat i modernitzat alguns diàlegs i s’hi han filtrat algunes oracions noves, com ho és justament la darrera frase de la novel·la.

Tot plegat, depura la pell de l’Horaci i reafirma el seu interès en unes pàgines tan o més actuals que l’any 1995, fet que en demostra la qualitat literària per si mateix. Vicenç Pagès Jordà recull el caos de la vida moderna: la Barcelona dels Jocs Olímpics, la vida universitària dins i fora del campus, la visió paranoica dels mitjans de comunicació, el tema del doble, l’assassinat de Kennedy o l’esoterisme. Són alguns dels temes que s’aborden des de la forma textual d’una lliçó inaugural d’un professor universitari, situacions en diferents parts d’una casa de la qual en tenim el plànol annex, fitxes bibliogràfiques, un article o una carta al director.

Com que Tal Dia havia fet tard, el pes de la consciència em va dur aquella mateixa tarda a la Biblioteca d’Humanitats. Catàleg. Autor. Pagès Jordà, Vicenç. Vaig trobar novel·la, assaig i contes, i vaig triar l’Horaci. No em va semblar gens que el llibre tingués gairebé la meva edat. Batejat com el protagonista de Rayuelade Cortazár, beu de les notes lúdiques de Borges, hi ressona Ignatius J. Reilly de La conxorxa dels enzes de Kennedy Toole, interpel·la Eco, Nabokov o Foster Wallace. Al mateix nivell i amb la mateixa classe dels grans noms, explica el robatori descarat del mobiliari d’una porteria per moblar una casa d’estudiants, descriu el contingut del tupperware més desagradable de la història de la literatura catalana, escenifica el deliri d’un jove obsessionat amb una atractiva desconeguda del metro que retroba en els anuncis de la tele o alerta dels perills de rentar-se la cara de bon matí: «l’economia mundial s’enfonsaria en qüestió d’hores si deixéssim de rentar-nos la cara cada dia quan ens aixequem». En definitiva, un món, el d’Horaci, al qual no hauríeu d’arribar tard. I «Qui avisa no és versàtil.»