La mutació de la ultradreta

Al llarg dels últims trenta anys, el terme “feixista” va passar a convertir-se en l’insult polític que més baixa cotització. Al mateix temps, el concepte “ultradreta” (o “ultranacionalisme”) s’ha diversificat molt, fins a adquirir un complex sentit polisèmic. Va més enllà d’aquella imatge simplista que teníem en els anys vuitanta de joves rapats braç en alt. També els vells nostàlgics de l’estil paramilitar estan en retrocés, fins al punt que l’organització  Guàrdia Hongaresa, de militants perfectament uniformats, es va haver de dissoldre l’any 2009 per sentència europea que va ratificar la del Tribunal Metropolità de Budapest. Mentre que el partit-matriu, Jobbik (Moviment per a una Hongria millor), va començar a rebutjar la seva reconeguda línia utradretana, presentant-se davant els seus electors com una opció senzillament “conservadora”.

Una de les claus de la ultradreta actual ha estat aquesta, justament: el distanciament respecte els referents històrics, dels precedents incòmodes. Els hem vist de l’Est a l’Oest d’Europa, des l’esmentat cas de Jobbik, al partit francès Front Nacional de Jean-Marie Le Pen, que Marine va desbrossar de les seves consignes més ultres, arribant-se a enfrontar fins i tot amb el seu propi pare, que també era del FN. En els nostres temps es pot dir que els partits ultranacionalistes i neofeixistes (o neonazis) de perfil més clàssic perviuen a l’Est, mentre que a la meitat occidental d’Europa les velles banderes i símbols desafiants i radicals han anat sent substituïts per discrets logos de disseny i líders de vestit i corbata. Un estil insubstituïble si es vol arribar al parlament i guanyar escons, que oblida les vetustes tècniques insurreccionals.

A la maniobra de distanciament hi ha jugat un paper important la utilització intensiva del terme “populista” aplicat amb més o menys fortuna a tot partit polític de perfils ideològics indefinits i actituds radicals, sempre disposat a mobilitzar la població als carrers. No obstant això, fora del populisme històric llatinoamericà dels anys d’entreguerres del segle XX (peronisme, aprisme, getulianisme) el terme només designa, en sentit estricte, un “temperament polític” i no un contingut ideològic. Per tant, sembla més apropiat per a designar l’estil de determinats líders polítics, personatges individuals, no partits, començant per l’expresident italià Silvio Berlusconi, paradigma del nou populisme de tendència liberal. A partir d’aquí, el fenomen enllaça amb el modern cabdillisme i els nous “strongmen” o líders durs, des Narendra Modi a l’Índia a Jair Bolsonaro al Brasil, de Vladímir Putin a Rússia a Donald Trump als Estats Units o de Matteo Salvini a Itàlia, de Rodrigo Duterte a Filipines a Recep Tayyip Erdoğan a Turquia. Alguns estadistes fins i tot han explicitat l’orgull de construir un estat il·liberal, com va ser el cas de l’hongarès Viktor Orban, mentre que Lee Kuan Yew va elevar la “democràcia defectuosa” a categoria d’èxit a Singapur.

Per descomptat, ha continuat existint el clàssic neofeixisme, encara que a Europa occidental és producte de l’evolució doctrinal viscuda des de 1968 amb l’escola de la Nouvelle Droite francesa impulsada per Alain de Benoist. A Rússia i alguns països de l’Est i els Balcans es van conservar partits més connectats amb antecessors de la primera meitat del segle XX, encara que també van sorgir formacions directament inspirades en el feixisme i nazisme històrics, camises, corretjams, armes i símbols inclosos. I sobre tot, l’eurasianisme d’Alexandr Duguin. Però tot i amb això s’han desenvolupat noves tendències, que encara poden confondre sobre el seu veritable rerefons ideològic. Els identitaris —del Moviment Identitari internacional— o els nazbol, és a dir, nacionalbolxevics, són bona mostra d’això. Els primers van sorgir al començament del segle XXI a Europa, principalment a França, Àustria, Itàlia, Alemanya i Suècia, tot i que es van estendre també als Estats Units. No donen tanta importància a la mobilització visible o a la participació en la pugna electoral com a la defensa de la cultura pròpia o la denúncia contra les suposades invasions d’altres identitats a través de les xarxes socials o activitats de tot tipus;  fins i tot arriben a burlar-se de les opcions ultres tradicionals. Quant als nazbols, només en la seva aparença exterior són una continuació de les propostes d’Ernst Niekisch de fa gairebé un segle, i en canvi tenen un radicalisme extern, en la línia d’una ultradreta antisistema, que enllaça l’estalinisme amb el nazisme o postures ultranacionalistes. El seu origen està en el Partit Nacional-Bolxevic d’Eduard Limonov, que va ser un fenomen gairebé cultural a la dècada dels noranta del segle passat.

Tot això enllaça amb les noves formes de radicalisme transversal, o “despolititzats cap a la ultradreta”: grups reivindicatius, resistents o rebels, però sempre combatius, suficientment extensos quant a nombre, que representen grups socials recognoscibles per problemàtiques concretes, i que diuen no posseir ideologia ni lideratge aparent. La coordinació de les seves accions se sol fer a través de xarxes socials i la seva vida pot ser efímera després d’un debut explosiu. Hi ha una àmplia varietat de formes: de l’anomenada “cultura chanera” als Estats Units, un fenomen que des de les xarxes socials va contribuir a la victòria política de Donald Trump, a una part dels “armilles grogues” francesos, passant per “leninistes de dretes” o còmics com Dieudonné.

Per acabar, el postfeixisme és un nou concepte, adaptat al capitalisme global, que no altera les formes polítiques dominants de la democràcia electoral i el govern representatiu. Però suposa un trencament amb la tradició il·lustrada de la ciutadania com un dret universal; és a dir, amb la seva assimilació de la condició cívica a la condició humana. El major perill que suposa és el de la feixistització generalitzada de la societat neoliberal que deteriora la condició cívica en els països socialment més avançats, creant bosses de població desfavorida de diverses maneres o etnificant la rivalitat i desigualtat territorials en base als atacs contra els sistemes de benestar igualitaris, les estratègies i accions de reafirmació identitàries o les actituds vigilantistes.

Malgrat aquesta varietat de conceptes hi ha un rerefons comú entre tots ells, una naturalesa que els identifica com a part d’una mateixa família. El problema consisteix en el fet que aquesta entitat, que fa almenys mig segle era més estàtica, ha entrat en un procés evolutiu tan sinuós que fins i tot arriba a integrar part de la dialèctica de l’esquerra radical. De vegades són propostes pràctiques, en altres casos idees o ideologia, de vegades només és simple posat. Però és suficient perquè resulti difícil desembolicar la troca.

Tibant d’aquest fil enredat i enredós, les Jornades d’actualització La nova extrema dreta a Europa i els Estats Units, miraran d’oferir propostes interpretatives de caire general sobre la temàtica i un seguit de mirades a diversos casos nacionals. L’objectiu és proporcionar eines i elements per identificar les noves formes i variants del fenomen estudiat. El curs, coorganitzat pel Centre d’Estudis sobre Democràcies i Dictadures (CEDID-UAB) i la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, tindran lloc a la seu d’aquesta darrera institució de l’1 al 5 de juliol de 2019.  Programa i inscripcions.

Francisco Veiga és Catedràtic del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Coordinador del Grup de Recerca en Història Actual (GReHA-CEDID-UAB). Responsable de les Jornades d’actualització La nova extrema dreta a Europa i els Estats Units (Barcelona, 1 a 5 de juliol).