La mesura dels nostres dies: parlar d’Auschwitz

26.02.2019

Prendre la paraula per parlar-vos d’Auschwitz no és fàcil. Cada partícula lingüística d’aquest text neix deformada, aixafada sota el pes d’una acusació latent: la banalitat, la convenció, el buit, l’ofici. Charlotte Delbo ho sap millor que jo: “És gairebé impossible explicar després amb paraules el que va passar a l’època en que no hi havia paraules”. A La mesura dels nostres dies (Club Editor, 2019), el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après (els dos primers volums seran publicats el 2020 coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament dels camps), Charlotte Delbo, com a supervivent i testimoni, pren la paraula, però la paraula és fugissera, lleugera, és buida, inadequada, és incapaç.

Charlotte Delbo a Romainville | Foto: Caroline Moorehead / Jerry Bauer

La paraula tendeix al lloc comú, a la metàfora, al rodeig, a la frase feta, a l’ornament superflu, de la mateixa manera en que el record d’un trauma, al verbalitzar-se sota la forma de la narració, sovint impulsat per una necessitat terapèutica d’explicar-se, tendeix a l’estereotip, a l’autojustificació, a la memòria selectiva, a perfeccionar-se, a allunyar-se una mica més, cada cop que és narrat, de l’experiència crua que el va engendrar: “¿Què hem de recordar i què oblidar, per conservar el seny?”. Charlotte Delbo ho sap millor que jo, i ens ho ensenya en aquesta obra polifònica on dialoguen entre si les veus de dotze supervivents d’Auschwitz, la majoria d’elles dones, que parlen, des de la distància del temps, de com s’ho van fer per afrontar el xoc violent que suposa passar de la mort quotidiana del camp d’extermini a la llibertat de la vida civil, a la vida d’abans del camp, a la vida.

La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz. Cada personatge negocia amb el passat a la seva manera: des de la consciència més tràgica de la impossibilitat de ser comprès, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la criança i la família. Des de la culpabilitat inherent al fet incomprensible d’haver sobreviscut (hem de recordar que la supervivència a Auschwitz no estava prevista), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom dels que no van tornar (que són la immensa majoria), malgrat saber que és impossible: “Que siguem aquí per explicar-ho és la negació del que diem”. Ara bé, el motiu principal de La mesura dels nostres dies és el retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà que aquestes dones i homes van haver de suportar per tal de tornar-hi, i que en el cas dels més desafavorits (un cop fora del camp es van restituir entre els supervivents les diferències de classe, agreujades per la guerra) fa que fins i tot es plantegin si realment havia valgut la pena sobreviure: “¿Per què no m’havia mort allà? Haver lluitat tant per tornar i, tot plegat, ¿per què?”.

L’escriptor rus Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà, un extens corpus de contes on transforma en prosa els gairebé vint anys que va passar reclòs als gulags de Sibèria, afirmava que “el camp és, des del primer moment fins a l’últim, una experiència negativa per a l’home. Ningú no n’ha de saber res, ni tan sols ha de sentir-ne a parlar. Cap home és ni millor ni més fort després del camp. El camp és una experiència negativa, una escola negativa, un lloc on es corromp tothom, els caps i els reclusos, els escortes i els espectadors, els badocs i els lectors de literatura”. En contraposició a la sobrietat de Xalàmov, i tot i haver passat per una experiència similar (els camps alemanys no deixaven de ser el mirall dels gulags soviètics), sembla que de l’obra de Charlotte Delbo se’n pugui deduir una certa reivindicació dels valors humanístics de l’amistat, la solidaritat, la camaraderia i l’esperança; Delbo atorga a la figura del supervivent una capacitat especial de desxifrar la realitat que s’amaga per sota de les aparences. Malgrat aquest punt d’optimisme que s’erigeix sobre el teló de fons de la negativitat més absoluta, no s’espera per part del lector cap tipus de comprensió real (si és que tal cosa pot arribar a existir); La mesura dels nostres dies és una obra plenament autoconscient dels límits de la paraula i de la representació quan es tracta d’Auschwitz: “Ningú ho pot comprendre. Almenys ho han de saber”.

Celebro que Club Editor s’hagi decidit a traduir al català, mitjançant l’art de Valèria Gaillard, l’obra de Charlotte Delbo. Sembla mentida que aquesta autora, que va ser membre de les Joventuts Comunistes i de la resistència francesa (motiu pel qual va ser deportada), una figura intel·lectual de primer ordre, poeta i dramaturga, íntimament compromesa amb la denúncia de la violència d’Estat, encara sigui desconeguda del gran públic europeu. La mesura dels nostres dies és una obra que explora, des d’una perspectiva femenina, la psicologia del supervivent i la fragilitat de la memòria a partir d’una prosa sofisticada i punyent que s’expressa amb la força dels fets. És una obra d’art necessària que tant de bo no hagués hagut d’existir mai. Des d’ara mateix ja estic esperant la publicació de Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil, les obres que completen la trilogia.