La passió antiga de Josep M. Dutrèn

21.07.2015

El Festival de Música Antiga dels Pirineus ha arribat a la seva cinquena edició amb un cartell d’alta qualitat i bona participació de públic. Com al festival més important de música antiga de tot Europa, que té lloc entre el 3 de juliol i el 30 d’agost en diferents poblacions catalanes, andorranes i franceses, marca tendència i combina la música amb la gastronomia i el turisme d’alta muntanya. Parlem amb Josep Maria Dutrèn, el seu director, per valorar el primer tram del certamen.

Josep M. Dutrèn, director del Festival FeMAP

Josep M. Dutrèn, director del Festival FeMAP

Aina Vega: Com definiria el FeMAP?

Josep Maria Dutrèn: Com un projecte únic a Europa per la seva quantitat de seus, extensió i nombre de concerts, acompanyats d’entorns naturals i arquitectònics que el fan encara més atractiu, i, alhora, com un intent de contribuir al creixement econòmic del territori amb la captació d’un nou turisme cultural. El Pirineu necessita de projectes transversals atesa la seva dispersió i poca població.

AV: D’on sorgeix la iniciativa?

JMD: Sorgeix del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en l’època del conseller Tresserres, que va observar un buit al territori i va proposar als municipis del Pirineu aquesta acció. Jo entenc que un Govern, allà on la iniciativa local té més dificultats, ha de liderar la creació de projectes per després deixar-los en mans dels seus actors. L’Ajuntament de la Seu d’Urgell s’hi va abocar de seguida, va tenir la intel·ligència de prescindir del seu festival històric per incorporar-se a un projecte més global, i a partir d’aquí va actuar com a agent que va estendre la taca d’oli. Sense la intervenció i determinació del seu alcalde Albert Batalla avui no seríem on som.

AV: Què té el FeMAP que el fa únic?

JMD: doncs 45 concerts, 6 sessions Gastrofilm, 3 passeigs musicals, 60 propostes autogestionades de packs turístics allotjament més entrada en 26 municipis de tres estats, amb recursos públics molt pobres i clarament desproporcionats a la baixa en comparació amb altres activitats. I si entrem en casuístiques concretes, l’organització de concerts dins d’unes mines, als estanys Gento o d’Engolasters, a la Tosa d’Alp, etc., haver d’anar als concerts en telefèric, caminant o amb telecabines d’esquí no és una acció que podem veure cada dia.

AV: Tindria sentit aquest Festival en un altre indret?

JMD: No, el FeMAP ha estat concebut per al Pirineu i només es pot fer al Pirineu. Els cims, llacs, el romànic i les fronteres administratives on conflueixen tres estats no són elements que puguem trobar simultàniament en un altre lloc.

AV: Quines sensacions té. Creu que la gent del territori aprecia la iniciativa?

JMD: Sí, ho capto cada dia durant el festival. Molts agents aprecien els ingressos econòmics que els genera, molts ciutadans gaudeixen amb la qualitat de la música i de l’entorn arquitectònic. Aquest any hem tingut una mostra amb el concurs d’aparadors que hem organitzat. Jo sóc el primer sorprès de veure com alguns botiguers han dedicat hores a fer uns aparadors molt elaborats, quan esperàvem quatre senzills adorns per contribuir a la causa. L’arrelament social d’un projecte cultural d’aquestes característiques és imprescindible per garantir-ne la supervivència.

AV: Com s’articulen i es coordinen concerts a tantes poblacions?

JMD: Amb moltíssimes dificultats sobretot perquè amb els recursos econòmics de què disposem els recursos humans són pocs. El FeMAP té 300 km entre els seus municipis més oriental i occidental i gairebé cada cap de setmana ha d’haver-hi concerts simultanis en dues poblacions. L’organització logística és d’una enorme complexitat, hi ha dies que em llevo i no sé si sóc al Pont de Suert o a Berga, i pateixo constantment perquè els músics que un autocar ha de portar d’Esterri d’Àneu a Bossòst no me’ls porti a Ripoll o perquè un clavicèmbal que esperem a Bourg Madame no aparegui a Tremp per culpa d’uns fulls de ruta on l’error és fàcil.

AV: Al FeMAP hi podem sentir música antiga, barroca, però també del classicisme. Quin és el criteri a l’hora de programar? Li arriben gaires propostes que no pot encabir?

JMD: El FeMAP és un festival especialitzat en música antiga, però això no vol dir que en moments puntuals d’algun repertori concret no apareguin peces clàssiques o fins i tot contemporànies. Crec que amb aquest tema no hem de ser ortodoxos, i deixar que les propostes artístiques dels músics puguin tenir algun complement. Evidentment arriben moltíssimes propostes que no es poden encabir: en el FeMAP cap grup actua una sola vegada, totes les formacions fan o dos o tres concerts i sempre en dies consecutius. És, per tant, molt llaminer per als músics. Pel que fa als criteris, apostem per la qualitat, apostem prioritàriament per les formacions i repertoris de casa, sense que això suposi excloure les formacions estrangeres, i donem cada any sortida a alguna formació amateur de qualsevol dels municipis FeMAP.

AV: A nivell artístic han tingut el Quartet Casals, que s’estrenava al FeMAP. Com va anar el concert?

JMD: Va anar molt i molt bé. El concert inaugural a un lloc únic com el claustre de la catedral de la Seu d’Urgell amb un quartet del nivell de Quartet Casals va ser simplement espectacular.

Quartet Casals

Quartet Casals

AV: Una altra joia ha estat Hopkinson Smith. Expliqui’ns l’experiència.

JMD: Com que eren uns concerts per a llaüt sol per força havien de ser en llocs petits, perquè aquests són uns concerts no només per escoltar sinó per veure de prop el moviment dels dits. Va omplir tant a Avià com a Andorra i el fet d’haver venut uns quants packs turístics tant per a un concert com per a l’altre demostra que part dels assistents es van desplaçar expressament. Hopkinson Smith va triomfar i puc assegurar que tornarà al FeMAP. De fet ja el tenim mig convençut perquè dirigeixi el curs de formació que el FeMAP organitza cada any. És tot un luxe per al Festival.

AV: Un concert a unes mines de petroli… com van anar els assajos?

JMD: Doncs era el primer cop que provàvem això i vista l’experiència em temo que no tindrem més remei que repetir-ho: assistir a un concert amb casc, on els músics també han de portar casc, i on la gent passa de 35 graus de l’exterior a haver-se de posar una jaqueta ja diu molt de l’activitat en si mateixa i de l’èxit que va tenir. Ara bé, no és fàcil trobar músics que s’hi vulguin adaptar i a més per la humitat que hi ha és impensable posar-hi instruments. De totes maneres jo em vull quedar en la promoció que el FeMAP ha fet d’un indret d’interès turístic que crec que és injustament desconegut, i aquest és un dels objectius del Festival.

AV: Què són els GastroFilms?

JMD: Són sessions on l’actor principal no és la música sinó els productes alimentaris locals artesanals, amb el mateix criteri de contribuir a la promoció econòmica del territori. Els assistents fan tastos d’embotit, o formatge, o vi, o cervesa, o galetes, etc., sempre elaborats artesanalment, i després visionen un documental relacionat amb la música, aquest any sobre antics cants religiosos del Pirineu, que són de tradició oral i que s’estan perdent.

AV: El FeMAP és una ocasió per descobrir indrets. Creu que l’oferta turística fa de ganxo per al públic?

JMD: És indubtable. Hem d’arribar a aquelles persones a qui un concert per si sol no els interessa però que assistir-hi per l’aventura d’haver-hi d’anar amb telefèric o per veure el llac d’Engolasters de fons els ho fa més atractiu. Les visites guiades a monuments que van vinculades amb l’entrada al concert estan tenint un gran èxit i fins i tot si no t’agrada la música escoltar una viola de gamba veient les pintures de Sant Vicenç d’Estamariu no és el mateix que sobre un teló negre.

AV: Amb quin finançament se sustenta el festival? Hi ha predomini del públic o del privat?

JMD: Aquí és on tenim el gran problema. Al patrocini privat ens costa molt d’arribar, ja que el Pirineu no té una gran població que interessi les marques importants. Pel que fa a les administracions doncs he de dir que l’aportació més important és de la Generalitat, però la considerem desproporcionada amb altres activitats que ni tenen la quantitat d’activitats que tenim, ni generen cohesió territorial, ni tenen 26 municipis implicats, sense deixar d’agrair la seva contribució. El Ministeri de Cultura ens ninguneja mentre subvenciona generosament festivals perquè hi actuï Alejandro Sanz o la Niña Pastori o petits cicles de formacions amateurs de la Meseta. Fins i tot els hem portat al contenciós perquè l’atorgament de subvencions que fan és literalment d’escàndol. El propi jutge va obligar el Ministeri a recomptar de nou les puntuacions atorgades a cada festival, però en la pràctica no ha servit per res més que per mantenir la nostra dignitat. Per contra, els ajuntaments implicats i les diputacions de Lleida i Barcelona fan un esforç econòmic enorme per poder mantenir un projecte que si les administracions supramunicipals no rectifiquen no té la viabilitat garantida.

AV: Quin balanç fa d’aquest primer tram?

JMD: Estic bastant satisfet en general, els concerts agraden que és el més important. Però continuo lamentant l’escàs ressò de la premsa de Barcelona, que saben que tenen el festival de música antiga més gran d’Europa a casa però o ens ignoren o ens tracten com una cosa humiliant “de comarques”. El desplegament que els mitjans fan dels festivals mediàtics de la Costa Brava en comparació amb el nostre al meu parer clama al cel. Però tinc la convicció que tard o d’hora se n’adonaran. Els concerts del FeMAP gravats, i fins i tot en directe algun cop, els retransmeten emissores de ràdio de tot Europa però en cinc anys de Festival encara és l’hora que El País o el Periódico n’hagin escrit una sola línia.

AV: Amb tota la feina que suposa organitzar el festival, pot gaudir dels concerts?

JMD: No, però cadascú té el seu rol. El meu no és gaudir dels concerts sinó estar pendent del mòbil per saber si hi ha alguna incidència a la Pobla de Segur quan jo sóc en el concert de Sant Joan de les Abadesses, o si tenim un vehicle a l’aeroport de Barcelona esperant un músic a qui han cancel·lat un vol.

AV: Com s’imagina el futur del Festival? Què es pot millorar?

JMD: El que necessitem millorar és el finançament. No sé quant de temps podrem mantenir un equip de persones entusiastes molt mal pagades i quan els proveïdors ens diran prou a pagar amb tant de retard. Però si som optimistes jo sincerament aspiro a veure un dia el FeMAP com el festival més gran del món, amb 50 municipis units per un mateix projecte i 100 concerts, i amb tot un desplegament d’activitats complementàries. Voldria que el Pirineu fos una referència internacional, com quan es parla de Salzburg, d’Edimburg, etc. Però sense oblidar la gent de casa: per exemple, en el Consell d’Alcaldes del FeMAP que cada tardor es fa, vull proposar un FeMAP Social que porti la música a les residències d’avis, als hospitals, als centres de salut mental, que la faci arribar als col·lectius amb risc d’exclusió social, etc. I com aquesta tenim moltes altres idees per al futur.

AV: Recomanin’s un concert d’aquest tram final.

JMD: Des del punt de vista artístic se’m fa molt difícil, per això opto per una experiència que inaugurem aquest any. El concert de Tasto Solo, a 2.500 m d’alçada, al cim de la Tosa d’Alp, on conflueixen els municipis de Bagà i Alp, sobre les pistes de la Molina i de la Masella. S’hi haurà d’anar amb telecabina, després caminar uns 20 minuts tot i que hi haurà vehicles tot terreny per a qui no vulgui caminar, i després gaudir de les vistes espectaculars que hi ha des d’allà dalt i, per descomptat, de la bona música.