John Holden: “Els bancs moriran abans que la música”

30.11.2015

Podem entendre la cultura com un gran sistema, com una gran ecologia? Sí, això és el que ens ha intentat explicar el professor i expert en política i gestió cultural John Holden durant les jornades XOC que ha organitzat l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC). Des dels anys cinquanta, el terme ecologia cultural s’ha fet servir per fer referència al fet que l’home s’adapta en els àmbits social i físic, però l’ús d’aquest terme —ecologia— aplicat al sector cultural és un fenomen recent.

John Holden

John Holden

En el seu informe The Ecology of Culture —que s’inscriu en el Cultural Value Project i que ha estat encarregat per l’Arts and Humanities Research Council—, Holden proposa una nova manera d’aproximar-se i pensar la cultura que difereix de l’enfocament tradicional.

Inspirat per diverses disciplines, especialment la biologia i l’ecologia, Holden, una de les veus més influents en la reflexió sobre les polítiques i la gestió culturals, aborda en el seu informe una nova manera d’enfocar, organitzar i classificar les maneres de treballar en el sector cultural i elabora una reflexió sobre els rols de les organitzacions i els professionals de la cultura a partir de l’evolució del sector i de la vida cultural. “Com podem presentar la cultura com un model de gran abast? Vaig pensar que aquesta era una gran pregunta”, intima Holden.

La cultura com a ecologia

Segons Holden, cultura és un terme amb diversos significats. Pot tenir un significat biològic, però també en té d’altres: és així com hi ha la cultura d’oficina, les cultures nacionals, i la cultura de l’art, que és l’àmbit on més s’ha aplicat, ja que hi té un significat específic. “Estava a un bar de l’est de Londres i vaig trobar-hi una frase curiosa que deia Art is dead, long live culture, la qual em sembla que reflecteix la manera com la democratització de la producció de l’art ens habilita a tots a ser artistes”.

Però encara té un altre significat, més vague, que és el que ens proporciona els actes creatius: “Vaig sentir un dia que Brian Eno deia a la ràdio que tot era creació”. És, doncs, un terme molt difícil de categoritzar i és des d’aquesta perspectiva que Holden s’hi ha volgut aproximar: “El meu objectiu era donar sentit a aquesta idea de cultura que, d’una banda, ho inclou tot i, de l’altra, inclou l’àmbit personal”, explica Holden.

Així, doncs, hem d’evitar reduir la cultura a un fenomen econòmic, tal com s’ha fet en els últims cinquanta anys, i plantejar-la des del punt de vista de l’ecologia, ja que ens permet fer una mirada de conjunt. Cal entendre-la, doncs, com un gran sistema format per tres esferes que treballen conjuntament i s’interrelacionen: la cultura pública, en la qual l’Estat intervé per donar-hi suport i només pot accedir-hi la gent benestant amb bona educació, és deficitària i minoritària; la cultura comercial, és a dir, la que existeix sense finançament públic, i la popular, és la que genera més rèdit econòmic; finalment, la cultura casolana, si bé ha existit sempre a les comunitats, és considerada de baixa qualitat i d’aficionats. En els últims anys, però, s’ha produït una revolució en aquest àmbit, ja que la societat pot generar les seves produccions i les pot vendre. Segons Holden, els vincles entre aquestes tres esferes són constants i dinàmics. Així, doncs, la cultura actua com una xarxa: “El treball de Jeremy Deller (The History of the World) és idoni, per exemplificar-ho perquè uneix conceptes que l’acid house i el brass bands amb d’altres com les emocions i les persones”.

El treball de Jeremy Deller | Foto: Dennis Hutchinson

El treball de Jeremy Deller | Foto: Dennis Hutchinson

La cultura, com la natura, té capacitat de regeneració. El famós vestit de Gianni Versace que es conserva al Victoria Albert Museum de Londres n’és un exemple, ja que a partir d’aquest s’hi van inspirar molts d’altres.

Ara bé, segons Holden, no es pot tenir cultura sense els quatre actors principals: els guardes són els que cuiden i vigilen la cultura del passat (museus, biblioteques, però també les empreses), mentre que les plataformes són els espais físics com els cinemes, els auditoris, els bars, i que necessiten la cultura per viure. Els connectors, és a dir, les empreses, les productores, són els que procuren que el sistema funcioni. Finalment, els nòmades són els que poden actuar tant com a guardes com de plataformes. Holden ens ho exemplifica així: “Un senyor que duia un barret va topar amb un noi al carrer, que li va dir que li agradava el seu barret, així que es va posar a vendre barrets. Després de l’èxit, va decidir canviar de producte i posar-se a vendre’s pollastres amb una caravana. La idea és, doncs, buscar què pot agradar a la gent”.

El futur de la cultura

“El rei Eduard VII va pronosticar que els cotxes no tindrien èxit, perquè creia que eren molt complicats d’utilitzar”. Però es va equivocar, ja que, tal com diu Holden, el futur és molt difícil de predir. Segons Holden, la cultura ens ha d’ajudar a reconfortar-nos i a donar-nos les claus dels esdeveniments que ens toca viure, com per exemple, els motius de la crisi: “Aquest és un dels reptes pendents que té la cultura”, assegura. Però cap on va la cultura? Holden no ens ho ha revelat, però ens ha donat cinc raons per estar contents i cinc raons per estar tristos.

Les cinc raons per estar tristos són les següents:

—Actualment és molt difícil fer obres d’avantguarda, ja que moltes de les produccions contemporànies són incomprensibles per a la majoria de la gent. Es crea una divisió entre públics i creadors.

—Ens hem tornat insensibles a la violència i hem fomentat l’escapisme a través dels mons fantàstics que trobem a pel·lícules i sèries com Joc de trons, Harry Potter, James Bond, etc.

—El mercat de l’art contemporani està molt malalt, no només per falta de diners, sinó per falta de poder.

—El món es focalitza en les noves tecnologies i hi ha un augment de la projecció de l’ego a les xarxes socials com Twitter, Facebook i Instagram. Estem menys concentrats i dispersos, i sembla que tot hagi de ser instantani. Segons Holden, anem en la direcció contrària.

—Hem de procurar evitar que es destrueixi la nostra idea d’espai públic. S’està intentant, però per sort de moment no s’ha aconseguit.

Segons Holden les cinc raons per estar contents són les següents:

—Les tecnologies ens permeten tenir eines a l’abast, i ens és possible crear i organitzar grups als carrers. La tecnologia ha servit per democratitzar la cultura i encoratjar-la.

—Vivim en un món ric culturalment, tenim molt de patrimoni cultural accessible de manera gratuïta i sembla que la cultura s’ha convertit en una cosa normal en els últims anys. Això fa que la gent tingui cura de queixar-se si els polítics redueixen els diners que inverteixen en patrimoni cultural.

—Molta més gent pren part en la cultura que fa uns anys.

—Hi ha una cultura alternativa que treballa en l’àmbit de la comunitat. L’art s’ha unit a l’activisme social.

—Finalment, tal com va dir fa uns dies Jacques Attali a la ràdio: “Els bancs moriran abans que la música”.