L’home que encara fa servir barret

Hi va haver un any que els plàtans de Barcelona van perdre la fulla al mateix temps que els senyors de la ciutat perdien el barret. Jo calculo que això devia passar cap a final dels seixanta, que van ser anys de despullar l’ànima i la figura humanes de tots aquells complements que es veien com a ròssecs del passat, com a grillons ignominiosos de la tradició, amb el seu particular sentit de les proporcions que els joves no estaven gens disposats a seguir. Cras error, què us haig de dir. Ens agradi o no, però, els cappares de la revolució no solen reparar en l’elegància de la vestimenta, sinó només en l’estricta millora del gènere humà. Encara que el gènere en qüestió hagi d’anar mal vestit, cobert amb quatre parracs, si no ben conill i tot.

Al cap d’uns mesos d’això que dic, els plàtans del Passeig de Gràcia i de tots els carrers de l’Eixample barceloní van tornar a fer fulla. La naturalesa, tant la de veritat com la de ciutat, no s’està mai de romanços, i acompleix els seus cicles estacionals com els bancs executen el cobrament dels nostres rebuts. Els barrets, però, ja no van tornar a apuntar mai més a la capçada dels homes. Excepte en alguns casos honrosos, absolutament exemplars, que mereixen passar a la història de la civilització per la seva fermesa, per la seva enteresa d’ànim, per la defensa  que sempre han dut a terme de les lleis immutables de l’elegància. Un d’aquests casos eximis d’home embarretat és l’escriptor Joan Rendé. El barret s’adapta tan bé a la seva clepsa com una mitja a la cama d’una dona o com el guant a la mà d’un vailet. Fa poc vaig tenir el privilegi de sopar amb ell en un restaurant discret, per no dir calamitós, de la vila ducal de Montblanc. En Rendé vestia una americana de color oliva, camisa beix i llacet. Sempre ha mostrat una clara preferència pel llacet. No el recordo mai amb corbata. Potser tirava de corbata abans de tractar-lo jo. El vaig conèixer trenta anys enrere, quan signava al diari Avui com a Doctor Scòpius. Però, ben mirat, vaig començar a tractar-lo amb una certa assiduïtat ara fa dotze o quinze anys.

El restaurant montblanquí tenia unes taules fetes d’un material infame que ni tan sols pretenia imitar la fusta. Era la mena de taules en què un s’asseu a menjar una Paella d’Or mal escalfada, a beure’s, entre dos, tres gerres de sangria i a fotre’s un tip de riure. En Rendé es va acomodar a la seva cadira. Davant seu, i també a la seva dreta, hi havia sengles banquetes entapissades amb una roba deslluïda de color vermell. Si haguessin estat quatre dits més estretes, haurien semblat el coixinet dels reclinatoris. Vaig prendre possessió del meu seient i ell va deixar el barret a la banqueta. L’hi va deixar, tot acompanyant el gest amb una d’aquelles frases genuïnament rendianes en què es resumeix l’altíssim respecte que el nostre amic professa al sentit de l’humor i, doncs, a la lucidesa universal: “Veus, jo posaré el barret aquí, en aquesta banqueta, que és feta exprés per deixar-hi el barret”. Va ser el primer restaurant que vam trobar obert i, com que, al cap de dues hores, encara n’érem els únics clients, el cambrer panxut que ens va servir es va afanyar a convidar-nos a marxar abans d’hora. Devia influir en la seva manca de generositat el fet que gairebé ni vaig tocar la ració de pastís de poma que em va portar (fet a casa: no vull imaginar-me en quina peça de la casa podien haver perpetrat aquell bunyol infecte i acaramel·lat!). Res, absolutament res en aquell lloc, no semblava fet perquè s’hi hagués de deixar cap penyora humana ni quedar ningú. Vivíem dies plujosos. Doncs bé, el paraigüer de l’entrada —no sé si l’escriptor s’hi va fixar; jo, sí— era d’una indefinició tan gran que algun passavolant que potser havia pres un tallat a mitja tarda hi havia destinat l’embolcall d’una magdalena, pensant-se que era una paperera!

En Rendé és un home savi, dels d’abans. Parla amb propietat de qualsevol assumpte. Ara la saviesa és més sintètica. Però hi va haver èpoques en què els homes savis propendien a l’anàlisi. L’autor de l’esplèndida novel·la El barber violador va estudiar un parell de cursos de Medicina, i és per això que coneix, almenys per un doble canal, què és un pneumotòrax, per no portar ara a col·lació la designació de qualsevol patologia o afecció morbosa: ho sap pel vademècum clínic que es va haver d’empassar en algun mes de la seva joventut, però també per la literatura de Thomas Mann. “Jo crec en la ciència, no en la pseudociència”. En dono fe, perquè les seves posicions es basen en un coneixement ampli i en una congènita malfiança per les tesis que venen fum. A en Rendé el posen molt nerviós els succedanis. Admira la qualitat de la fusta i la qualitat de la fusta humana. Cada vegada que estic amb ell, aprenc una paraula nova. L’altre dia va ser relapse, que potser jo havia llegit en algun paper, però el significat de la qual no havia retingut: ‘Que recau en un pecat de què havia estat absolt, en una heretgia que havia abjurat’.

En Joan Rendé Masdeu és escriptor i pagès. En qualitat de pagès, se’l veu sovint a Cabra del Camp: esterrossant el tros, llaurant-lo, podant els ceps de les seves vinyes, ensulfatant, collint raïm. Bé que ara ho fa menys, perquè tot això ja li sembla que fa pujada. “Al camp hi has de trobar delit. Però últimament m’hi corsecava. ¿Quin sentit té?”. L’home s’acosta a la setantena (va néixer el 1943; a Barcelona, però de seguida el van dur a l’Espluga de Francolí). No ho sembla: és de constitució prima, però forta; i, a sobre, es cuida molt. Es dutxa amb aigua i dina i sopa sempre amb vi. Quan es lleva a Barcelona, que és la majoria de dies de tardor i d’hivern, surt a córrer. Cada dia, pel Poblenou, el seu barri. Una horeta, des que posa el peu a la vorera i fins que torna a ficar la clau al pany de casa seva per obrir. A Cabra, munta. Abans de muntar, però, ha de domar les eugues. A la novel·la La cavalleria impossible explica el procés de doma. Cal prendre paciència. La paciència, ¿és un valor? Si ho és, deu ser un valor en hores baixes. En Rendé també porta bigoti. Diguem-ho amb propietat: en Rendé té bigoti. Sempre l’he conegut amb mostatxo. Fa més de deu anys, però, el bigoti era més fosc, la qual cosa em permet inferir —vegeu si sóc analític, també jo, per simpatia amb el mestre— que no s’hi aplica cap tint. Sí que hi deu acostar les tisores, perquè sempre observa unes proporcions escaients, no brassenianes, ni, encara menys, dalinianes. El d’en Rendé és, si això resulta possible, un bigot estructural, no pas complementari. I, sobretot, no té res d’afectat. No és la mena de bigoti que s’enamora de la sopa, sobretot quan és sopa de fideus.

No tots els escriptors que conec o que tracto estimen tant, com ell, les paraules. “Els sinònims no ho són mai del tot —em deia en una trobada anterior—. Mon pare deia eixamorar, que és com assecar-se però no ben bé del tot. L’eixamorar és quan alguna cosa es va eixugant però sense que hi intervingui cap agent extern”. Recordo un dia de desembre a Cabra del Camp, ara fa uns quants anys (o potser més: el temps passa molt de pressa). En Rendé cuina, també. Devien faltar deu dies per Nadal. Ens va oferir, als meus fills i a mi, unes cuixes d’ànec. Les va ficar al forn i, mentrestant, va anar preparant una amanida i nosaltres paràvem taula. De tant en tant, mirava cap al forn, un forn antiquíssim (la casa de Cabra és del segle XV), i n’obria la portella per espiar el curs de la cocció. Encara faltava. L’olor era deliciosa, semblava emanar d’uns fogons de la més primotera haute cuisine. Vam tornar al menjador, i no em ve al cap quin tema vam enfilar. Sí que recordo que, del menjador, vam passar a l’eixida, tot travessant l’antic menjador senyorial i fred de la mansió, amb aquella llarga taula al mig i la fornícula  oberta en una paret, i, de l’eixida, al tancat, on dues eugues pasturaven amb una mandra relativa.

De dins la casa en van sortir, al cap d’una estona i tot de cop, uns crits d’alarma d’allò més eixordadors. Es veu que les flames miraven d’esbotzar la portella negra del forn, encara més negra del foc impetuós que no sabia com contenir. Nosaltres dos vam córrer cap a la casa i, quan el meu amfitrió va obrir la portella, amb un gest resolut d’heroisme que l’honorava i el perill efectiu de deixar-s’hi una mà o fins el braç sencer, el que quedava de l’ànec no era gaire diferent al que queda de tabac als cendrers freds al final d’una matinada: un rebrec consumit i fumós i unes quantes cendres negres per comptes de salsa.

El barber violador explica la història del Baronet, un barber de poble que els diumenges i els dilluns va a fer recados a Barcelona. És l’època en què Franco agonitzava i els demòcrates notaven com se’ls començava a alleugerir el restrenyiment de tants anys (les caguetes, ara, eren d’il·lusió i de nervis. Però el cabró s’havia de morir al llit). Rellegint moltes pàgines de la novel·la hi trobo la inconfusible visió del món d’en Rendé. A veure si em sabré explicar: jo tinc quaranta-quatre anys i em costa Déu i ajut trobar algú de la meva edat que m’entengui sempre. Em fa l’efecte que sóc un home antic —reconec que solc accentuar aquesta meva soi-disant antigor—. Deploro la postmodernitat. Blasmo la vana il·lusió de modernitat que adorna, no es pot dir d’una altra manera, tants genis —es podria dir d’una altra manera, però no seria tan mordaç— de la meva generació, que no saben escriure amb un mínim de decòrum (gramatical, moral…), però que es pensen que entronquen directament, i sense intermediaris,  amb la Weltliteratur.

En Rendé ha passat per tot això, se n’ha fotut del dret i del revés, sovint d’una manera tan subtil que només l’han entès quatre. Ens fem vells, i correm el risc que no ens comprengui pràcticament ningú. Un dimarts és una novel·la breu del nostre amic que barata el to còmic, o melodramàtic, del barber per un de més aviat tràgic: l’home madur que disposa d’una última oportunitat per viure una passió amatòria. Philip Roth ha convertit aquest assumpte en el pinyol de la seva literatura, i som legió els seus admiradors. El país catalanesc és tan estret de pit i de mires que ben pocs lectors, i cap crític, no van parar esment a aquella notable nouvelle d’en Joan Rendé.

Escriptor i pagès. Figura característica de l’Ateneu Barcelonès durant molts anys. Les ulleres que du, de reminiscències joycianes, el fan un personatge encara més novel·lesc. Ara mateix es baralla amb una novel·la. La part de pagès li serveix per temperar els accessos de geni que, com a literat que és, segur que pateix. M’explico: jo estic convençut que dos dels projectes narratius que ara mateix té entre mans són genials. M’hi jugaria una mà que ell mateix, l’autor Rendé, sap que algun d’aquests projectes pot plantar una monjoia irremovible en la carretera de la tradició novel·lesca catalana d’aquest nou mil·lenni. Com admiro la prosa d’en Rendé, el seu estil que, més que mai —ah, comte de Buffon, que el déu de l’Acadèmia us tingui perpètuament en la glòria!—, és un mirall de l’home, si no la seva mateixa encarnació entintada a la pàgina. Però el pagès també tiba, i aporta grans, i no sé si valuoses, dosis d’escepticisme a un il·lustre home de lletres, que, a la tardor i a l’hivern, encara té el bon gust de cofar-se amb un barret de feltre.  Compto que el devia adquirir a la barreteria Lock & Cº., del carrer de Sant Jaume, a Londres.

Que aquests fulls, deure de gratitud envers l’amic escriptor, serveixin perquè es decideixi, finalment, a donar-nos ben aviat una bona notícia en forma de novel·la. I ho signo amb aquest verset, en forma de sonet (valgui la repugnància del reble).

*     *     *

L’home que encara fa servir barret

            es diu Joan Rendé i Masdeu, i escriu.

            Fa moltes altres coses. També viu

            del vi que fa. Que bo, el seu cabernet!

 

            És prim de mena i camina ben dret.

            Durant un temps caçava, i la perdiu

            era el tresor que li feia l’ull viu.

            Estima el camp, per més que hi vagui el fred.

 

            Té casa a Cabra i, a Cabra, cavalls.

            (Són eugues, no cavalls). S’estan a fora,

            en un estable. L’escriptor fa estralls,

 

            godalla en mà, en un marge ple d’herbotes.

            Esperit noble, ell sí que nasqué a l’hora:

            era ben jove, i ja prenia notes!