Jaume Piñol, de Lax’n’Busto: “Busquem l’essència de quan començàvem”

És dissabte a la tarda. Hem quedat al Club d’Esports Vendrell. Un estadi que ha viscut l’eufòria quan el seu equip d’hoquei ha deixat tot Europa bocabadada. Seiem a la terrassa del bar i de fons sentim com, entre patins i estics, entrenen els menuts. Jaume Piñol, bateria dels Lax’n’Busto, recorda quan als inicis d’aquella aventura, que més tard etiquetarien com a rock català, el seu somni també semblava ben bé impossible: gravar un disc. Ara, amb el testimoni de vint-i-set anys entre les mans m’assegura que no hi ha res impossible. De fons, escoltem el xiulet que anuncia l’inici d’un partit. Comença l’entrevista.

És en aquests carrers on vint-i-set anys enrere uns joves anaven explorant la vida i traduint les seves experiències al tinter d’una cançó. Han anat creixent i despullant la tendresa a “Amb tu” o a “Ara”. Sentint el coratge de “Trepitja fort” i l’esperança de “Tornarem”.  Molts de nosaltres tenim memoritzades la distorsió de “Miamy Beach”, la bateria que inicia el “Llença’t” o la llibertat que reclama “La meva terra és el mar”.

Però en aquest disc, no ens quedarem només amb el gust del que ja coneixem. Com aquell qui puja a les golfes i es distreu remenant papers antics, els Lax’n’Busto s’han enfilat entre les escales del temps per recuperar temes plens de pols. Amagats en un racó. Amb delicadesa, els han donat una segona oportunitat. Parlem de “Cada cop”, d’“Ella i el seu fill” i de passada, trenquem fronteres arribant a Euskadi amb “Maite zaitut” i cantant en anglès amb “I dream”.

Lax’n’Busto té una identitat, un so que naturalment ha anat madurant i evolucionant. S’han arriscat a provar sonoritats diferents que, a poc a poc, els ha anat conduint cap a un aire més íntim, sincer, capaç de prescindir. Ja se sap, però no tothom ho admet: engalanar una cançó és un parany amb el qual fàcilment es confondria el missatge. Vet aquí la intenció de mostrar més el contingut i no perdre’s en la forma. És l’intent d’ensenyar abans el cor que la pell. Perquè en el fons, el que importa d’una cançó són els batecs.

Al disc anterior ja ho van advertir: Tot és més senzill. I en aquest darrer disc, afegiria, que tot és més relatiu. Que hi ha cançons emblemàtiques i d’altres que han passat a l’ombra, i no gaire lluny d’aquesta selecció, hi ha un repertori que des de casa seva cadascú es farà a mida. Més enllà del canvi de cantant, hi ha una manera de fer i de dir amb la qual reconeixem aquest grup. Perquè si el Penedès és terra de vins, Lax’n’Busto té el seu gust i la seva etiqueta.

Als discs A l’Apolo i Simfònic ja vau versionar, amb la veu del Salva, molts dels vostres èxits. Per què ara heu apostat per reinterpretar i no per compondre un disc nou?

Perquè ens hem posat a treballar en aquest disc i encara no fa ni un any del Tot és més senzill. Nosaltres cada any fem una mica de balanç i renovem els vots, com si diguéssim, fem una reunió i ens plantegem les coses, intentem proposar-nos metes a curt termini i buscar nous al·licients. Quan portes tants anys, necessites estímuls. Els vint primers anys del grup hi havia el Pemi Fortuny, ara en portem set amb el Salva. Vam pensar: «Per què no agafem una cançó, per exemple del disc Qui ets tu, i la regravem en un estudi?». És una oportunitat d’actualitzar-les i de mostrar-les com les estem fent ara. Hem canviat els tons a resultes de la tessitura vocal del Salva. Ell té una veu més prima que la del Pemi i requereix un altre tipus d’arranjaments. Vam arreglar tres cançons més que no havien sortit al Tot és més senzill, “Ballo”, “Tic tac” i “Insomni”) perquè aleshores no havíem trobat el gir. A part, vam començar amb la idea de l’Essencials & Rareses, però després dius: ostres podríem fer algunes rareses! Per exemple, el Salva va proposar gravar el “Faran de tu un heroi” perquè li agradava molt. L’“Ella i el seu fill” va ser proposada per part de gent del nostre entorn i del management. Com que ja no tornarem a fer un Grans Èxits, fins d’aquí a molts anys en tot cas, a la part de Rareses hem recuperat algunes gravacions inèdites que no hem editat mai i això té un punt extra per al disc. Però això no té res a veure ni amb el Simfònic, ni amb els discos en directe que havíem fet. El de l’Apolo era perquè teníem ganes de gravar cançons emblemàtiques com “Llença’t” o “Miami Beach” amb la veu del Salva. I què millor que un directe? És el que caracteritza més Lax’n’Busto. El Simfònic va sorgir després. Vam tenir la immensa sort de poder col·laborar amb el Joan Albert Amargós, que per nosaltres ho és tot dins d’aquest món. És la persona que millor ha acostat el clàssic al modern, treballant amb el Joan Manel Serrat i el Miquel Poveda. Com que li va venir de gust vam dir: ara és el moment!

I encara ara, quan us escolto en directe, entre estrofes penso en aquell arranjament d’un violí…

Sí, sí, jo també! El 2010 va ser un any molt intens! Avui ho estàvem recordant amb un company. Quan et trucava el Joan Albert Amargós, que arreglava una de les cançons, per dir-te: «Estic fent aquella cançó de “Temps al temps” i, què et sembla això?» Se n’anava al piano, em tenia vint minuts al telèfon, deixava el mans lliures i tocava una part del solo. Llavors deia: «Com ho veus? Havia pensat de fer aquí un solo de saxo!» I jo: «Genial!» Va ser una època molt xula. Recordo quan vam anar al primer assaig de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Ens vam haver de desplaçar fins a Figueres i jo no havia estat mai a un assaig de música clàssica. És molt seriós, però el fet que estiguin tocant cançons teves fa que sigui diferent i especial. Nosaltres no havíem escoltat cap arranjament encara, i veure al Joan Albert Amargós i tot el respecte que li tenien tos aquells vint-i-tants músics, aturant l’assaig i dient: «Atenció! Qui ha tocat un fa sostingut? Qui ha estat? Ho he sentit per aquí!» I el violoncel·lista aixecant el dit: «Jo…!» i ell: «No està escrit eh? Fem atenció!» Era flipant! Pensaves, quines orelles que té aquest personal! Són experiències que t’emportes. El projecte del Simfònic el vam fer aquí al Vendrell, però després vam tenir l’oportunitat de poder-lo anar a presentar a Barcelona, al Liceu. Per aquelles dates vam voler arranjar unes cançons més que surten en aquest disc: “He somiat”, “Nen surt al carrer”, “Cada cop” i “Fum”. Vam aprofitar una gravació que va fer TV3 agafant l’àudio tal com estava mesclat. Jo crec que el disc de Rareses és una mica per als molt fans que tinguin ganes d’escoltar coses que no han sortit en cap disc.

Escoltant el darrer disc et preguntes, quin és el moment en què deixes de perseguir la guarnició per buscar justament el contrari, despullar les cançons?

En aquest disc d’Essencials, ho hem fet, les hem despullat.

I en el Tot és més senzill ja ho havíeu insinuat.   

Si, el Tot és més senzill potser va ser la primera part del que hem acabat fent a l’Essencials. Al Tot és més senzill vam buscar la senzillesa de tocar tots junts, que ara es porta molt, el gravar de sessió. Nosaltres estàvem molt viciats a la manera de gravar que ens havien ensenyat els productors que teníem i que va culminar amb el disc Llença’t, que el vam autoproduir nosaltres. Gravant tots els instruments per separat i a mesura que se t’anaven acudint arranjaments, provar-los. No vam portar teclista fins a l’any 2003, quan vam gravar el Morfina, en què hi tenia una mica més de protagonisme el piano. Fins llavors ens ho gravàvem tot nosaltres, fins i tot els teclats. Amb l’Essencials hem agafat temes de discos com el Qui ets tu? O el Vas de punt o què? que aleshores tenien gravades veus de noies o hi havia moltes guitarres!

Tot allò que no surt en un directe!

Exactament. No ho hem volgut falsejar. Hem anat a buscar aquesta essència del directe però gravat en estudi. Jo crec que hi ha cançons que sonen diferent, fins i tot crec que sonen millor que als discos originals. Però és clar, sense renegar d’aquells treballs que són els que ens han portat fins aquí.

Quan mirava la contraportada del disc em feia la sensació que hi ha una mena de balança entre les Essencials, que són les que demana el públic majoritari, i les Rareses, que són les que us ve de gust tocar. Aquest és l’exemple del joc d’estira i arronsa que heu tingut amb el públic?

Totalment. Pensa que l’Essencials realment no l’hem triat nosaltres, aquestes cançons  són les que la gent els hi ha donat més importància. Mira, per explicar-te una anècdota, “La meva terra és el mar” és la cançó que ha transcendit del disc Sí, i és una de les cançons que no hem deixat de tocar des que la vam fer l’any noranta-vuit. Curiosament en aquell disc la discogràfica ens va obligar a gravar “Emiliano Zapata” i va ser el single promocional. Però la gent va fer que “La meva terra és el mar” brillés i fos la important. Aquestes cançons que hi ha a l’Essencials són les que agraden a la gent, són les que no podem deixar de tocar. El que ens havíem de plantejar és que sortís una cançó de cada disc, perquè parlem de cançons essencials i cada disc és important. Si no haguéssim fet el “Vas de punt, o què?” i “Tinc fam de tu”, no ens hagués funcionat com va funcionar, segurament no haguéssim pogut fer un segon disc. Aquest segon disc ningú no l’entendria sense el “Miami Beach”, que és una cançó que durant la dècada dels noranta va ser la icona del grup fins que vam fer “Llença’t” o “La meva terra és el mar”. En el cas del “Pagès”, ja va ser una cosa personal de creure que li podíem donar una segona vida. Si que hi ha concessions d’aquestes, però la majoria de cançons són essencials perquè no les podem deixar de tocar en un concert.

Totes aquests èxits creus que us han limitat a l’hora de voler apostar per nous estils?      

El que sí que és veritat és que a vegades ens cansa tocar les cançons amb un arranjament determinat. Per exemple, “Tinc fam de tu”, la vam deixar de tocar durant dos o tres anys perquè estàvem cansats de tocar-la. No ens aportava res i nosaltres intentem no tocar ni assajar per repetició. Perquè quan tu toques alguna cosa per repetició no hi estàs posant tota l’atenció i la vida que requereix, i a la gent no li arriba de la manera que tu hauries d’intentar que arribessin totes les cançons. Pot passar que alguna cançó no et vingui de gust tocar-la, llavors la deixes reposar, l’agafes uns anys després i li rentes una mica la cara. Perquè l’essència d’una cançó és la lletra amb la guitarra acústica que és com es conceben la majoria. És a dir, la melodia de la cançó i l’harmonia.

Que en el fons és el que es troba en aquest disc.

Exactament. El que sí que nosaltres tenim com a grup és una manera de fer les cançons. Perquè si les toqués un altre grup no les faria sonar de la mateixa manera. Tenim una etiqueta pròpia, un so, una manera de fer tant als assajos com als directes, com a l’hora de gravar en un estudi. I la prova és que, tot i que el Pemi Fortuny ja no hi és, les cançons sonen a Lax’n’Busto.

En el moment que t’asseus a la bateria per recuperar una cançó que fa més de vint anys que no toques, com et sents?

No m’agrada parlar de maduresa, però el que jo noto és que quan començàvem assajàvem moltíssim i hi havia el factor tècnic de l’instrument, unes dificultats que et sorgien a l’hora de crear, de compondre i de tocar. Ara aquestes dificultats ja han passat a segon pla. Busques l’essència d’aquestes cançons, que quan les toquis diguis: flipo! M’ho estic passant molt bé! També passa amb altres cançons que les toques i no t’aporten res. Busques una altre cop l’essència de quan començaves, que flipaves amb tot. Que tot el que feies era nou. Evidentment ara és molt més complicat. Tenim dues-centes cançons, per dir alguna cosa, i un munt de discos, i costa trobar aquesta cosa nova que et motivi i que et faci sentir viu. Que no et soni a coses que ja has fet. Nosaltres entenem la música com una evolució i hi ha d’haver el primer disc perquè hi hagi el segon, i després el tercer. Ara el que sento quan toco una cançó del segon disc és que, evidentment, quan feia allò no sabia fer-ho d’una altra manera. Hi ha cançons que les puc arranjar i d’altres que no perquè m’hi sento molt lligat, les recordo, em motiven i m’agraden així.

És que és un treball exigent per a tu mateix! Perquè tocant-les durant tant de temps, deus tenir vicis o maneres de fer molt assimilades!

Si, a més, haver de recuperar els cors que fèiem en alguna d’aquestes cançons! Amb el Salva pensa que hi ha cançons que pugen dos tons o tres, això és una animalada! Hem hagut de fer cors aguts! El Salva té molt registre, però parteix d’un registre més agut que el Pemi. Hi ha cançons que comencen greus com la del “Pagès”, que va pujant molt, guanyant intensitat. El Pemi tenia aquella veu gruixuda “d’ultratomba” que dèiem nosaltres, que ressonava i t’omplia. La del Salva és diferent. La veu té un funcionament a les cordes vocals complex, com en el cas del Rod Stewart, que fa que li surti una mica d’aire i sembla que estigui permanentment afònic. Això fa que tingui un timbre de veu especial, però si no, tindria una veu molt fina i aguda.

A més, a Facebook i  a Twitter també remenàveu aquest calaix de sastre. Mirant enrere, t’ha sorprès algun retrobament?

T’ha forçat a escoltar cançons. Aleshores, és clar, el problema és que has de seleccionar, Gemma. No pots embarcar-te a fer una gravació de quaranta cançons, perquè t’hi estaries mig any. Aquest disc ja l’hem gravat en un mes i mig i ja era una penjada perquè anàvem posant cançons de més. Hi ha una cançó acústica que la vam gravar in situ a l’estudi i això vol dir un dia més, entre que la muntes, la graves, funciona o no funciona, te l’escoltes, fas algun arranjament. Que està molt bé i és molt divertit fer-ho, però disset cançons són unes quantes i si et poses a gravar-ne vint-i-quatre, en són unes quantes més. És feina per a tots, també pel tècnic que et fa la gravació, per les mescles, la masterització, per l’espai del CD. Aquest disc l’hem editat en vinil també, i hem hagut de triar cançons, perquè hi caben vint minuts per cara. Si n’afegeixes més, va en detriment de la qualitat del so. Automàticament aixafes més les zones, el perfil del vinil, i fa que soni més prim tot. I el que interessa és que tingui dinàmica.

Us heu fet un regal a la vostra història a través d’un doble disc, llibret i vinil. Creus que des de fora, avui en dia, també hi ha aquest reconeixement pels Lax’n?

Avui en dia a nosaltres ens costa una mica accedir als mitjans de comunicació massius. Sembla que la música es mogui molt per modes i que hi hagi la mania que quan hi ha un estil de música que funciona, els altres es tapen o no passa res més en el món que no sigui això. Per mi això és un error perquè et perds una part de la música que també existeix. Per exemple ara està de moda la rumba, cosa que durant anys no havia estat així, i sembla que tot sigui rumba! Igual que quan es va posar de moda l’Ska o la Operación Triunfo, que a qualsevol poble on anaves hi tocaven artistes sortits d’allà. Les modes interessen molt als periodistes, a les discogràfiques i al món consumista.

I fins i tot als organitzadors de festivals…

Exactament. Jo crec que és important que tots els tipus de música tinguin accés a promocionar-se. Avui en dia la música pateix una mica. Com que el format físic no es ven i no hi ha massa diners, els canals de promoció són molt justos. Llavors, la manera que et visualitzin és molt complicada. Els diaris tampoc es venen massa. El tipus de públic a qui li pot agradar la nostra música el diari potser és una cosa que no seguirien. És una mica complicat, això.

Al final també queden les xarxes socials.

Si, però el Facebook i el Twitter també hi ha un perfil de gent que els fa servir i n’hi ha un altre que no. És tot molt relatiu. Però bé, el que ens va agradar molt que tu comentaves, era fer l’edició del llibre.

Qualsevol dels dibuixos que acompanyen les lletres podrien ser el quadre d’un menjador!

És que, a més a més, hem tingut sort i s’han posat d’acord moltes coses. Per això aquesta edició és tan xula. Vam contactar amb un pintor de quadres hiperrealistes que ens agradava molt, en Joan Mateu. És un noi que tocava en un grup que coneixíem: Barri baix, i va ser casualitat perquè ho vam saber després. En voler col·laborar amb nosaltres i en l’agradar-li la idea, s’ho va prendre seriosament. La proposta de portada quadrava molt en poder fer un llibret de setanta-dues pàgines. Que cada cançó tingués personalitzat el seu dibuix.

El que suggereix la cançó.

Exactament. Cada cara que hi ha a la portada és un quadre pintat per ell. Ens va fer una fotos  mateixos quadres semblen fotografies! El que fa aquest noi és flipant, ens agradava molt! I com que s’implicava tant vam dir endavant, el que vulguis!

Lax’n no ha mostrat una posició política gaire concreta. En aquest context social que estem vivint, creus que seria un bon moment per a mullar-se?

Jo crec que nosaltres sempre ens hem mullat. Només pel fet de cantar en català a casa nostra i voler dedicar-nos-hi professionalment, ja renuncies a una part important de la transcendència que puguis tenir com a grup. Nosaltres hem estudiat en català, pensem en català i estimem el nostre país. Per una normalitat lingüística i política, ho fem amb convicció. Sabem que no ens farem mai rics, però per coherència sempre hem apostat per cantar en català. Ara és molt normal, però pensa que quan vam començar fa vint-i-vuit anys tots els nostres amics, entre els quals coneixia els teus tiets, deien que estàvem bojos! Que en aquella època de la Movida madrileña, del Loquillo, ningú cantava rock en català. Era una cosa de cantautors, del Raimon i companyia. Nosaltres estàvem estudiant als instituts i els nostres pares van fer un esforç i van crear una cooperativa per donar-nos un ensenyament en català. Pensa que TV3 i Catalunya Ràdio també tenen trenta anys! Ara hi ha una sèrie de coses que per tu són normals, que ets d’una altra generació, però en aquell moment no ho eren. Vam posar la primera pedra perquè això fos una realitat i ara es consideri normal.

Per reivindicar, encara tenim l’estelada que poses a la bateria!

Si! Jo crec que hem fet molt per la normalització del català, del país, de sortir a tocar per tot el món en català. Anar a una productora als Estats Units, a l’altra punta del món, i que coneguin el fet català també és important. Petites accions com aquestes van molt més enllà.

En aquest disc hi ha el reflex d’aquesta obertura a l’exterior, cantant també en anglès i en èuscar?

Si. A més, el fet que les nostres cançons les cantin molts nanos, com segurament tu mateixa ho hauràs fet en esplais, fan que formin part de la cultura popular del país. Jo crec que això és una passada! No ens ho hauríem pensat mai! A la nostra època cantaves “Baixant de la font del gat” o “Puff era un drac màgic”.

I una de les coses més maques com a grup deu haver estat aquesta, que no teníeu res previst i tot us ha anat arribant sobre la marxa.

Ens vam plantejar una primera demo. Com que es va vendre, ens va sortir l’oportunitat de gravar un disc, que per a nosaltres era una flipada bestial! Això no estava a l’abast de tothom. Ara qualsevol grup pot treure un CD, perquè és molt més assequible. Però en aquella època ens vam gastar dos milions de pessetes, que són 12.000€ d’ara. Fa molts anys i allò eren molts diners! O ho feies molt bé, o tenies molta claca o un pare amb molt de caler, o si no era impossible.

Fins a quin punt ha estat essencial Lax’n’Busto a la teva vida?

Ser músic és una manera de viure. Perquè no és un treball que impliqui vuit hores, que fitxis en un lloc i ja està. A més, quan em pregunten: «Què fas en el teu temps lliure? Jo escolto música» o «Quina és la teva afició?», responc: «Descobrir grups, tocar o provar un altre instrument». També faig esport, però la música és la meva vida. Ho és tot. He crescut amb el grup, hi he passat tots els anys de la meva joventut, m’he desenvolupat com a persona, he pogut viatjar moltíssim. A més, pensa que ser músic condiciona molt la família per horaris, per caps de setmana, per tot. En el meu cas, la meva parella sempre ho ha acceptat, ho ha vist bé i les meves filles canten les cançons i també els agrada. Si jo tinc quaranta-dos anys i en fa vint-i-vuit que estic amb Lax’n’Busto, això vol dir que molt més de la meitat de la meva vida he estat amb aquest grup. El més important a la meva vida ara és el grup, és evident. I espero que continuï durant molts anys més. Perquè és una cosa que has creat tu, l’has parit tu, te l’estimes molt i depèn de tu que segueixi funcionant o no, que et motivi o no. Perquè a la vida passen i canvien moltes coses i l’entorn és molt canviant.

O sigui que ni la durada, no hi ha res que sigui previsible.

Que va! Ni que el Pemi ho deixés pel camí, ni que nosaltres haguéssim de durar més de vint anys, no ens ho vam plantejar tampoc. Però quan t’hi trobes dius: «Què fem?», i cada any et planteges reptes nous. Tenim ganes de fer això? Doncs anem-ho a provar! I hem complert un munt d’aquests reptes. Des d’aconseguir fer un simfònic fins a tocar al Liceu. Quan a l’any noranta-tres vam treure la cançó, que va ser single del disc, hi vam voler gravar un videoclip allà i no ens hi van deixar! Mesos després es va cremar. El van reobrir, però no teníem clar que ens hi deixessin tocar mai. Llavors, justament, vam anar a parar a un projecte fet a mida per actuar al Liceu. Són somnis que teníem.

I que t’arriben sense forçar-los.

No, de forçar sí que es forcen: estant al lloc. Has de tenir sort i has d’estar a allà. És com tu amb la teva feina, si tu no estàs fotent-li, difícilment escriuràs un llibre o faràs segons què si no t’agafa escrivint. Però si practiques i fas i fas, dius: i per què no puc fer això? Potser ho provar! T’has d’arriscar a la vida.

I ho vas assaborint, a poc a poc.

Si. I creure en els teus somnis, sempre. El meu somni era fer un disc, quan el vam tenir fet amb el Pemi Fortuny ens preguntàvem: «Ara què fem? Un altre, no?», perquè quan ja has aconseguit un somni, què fas? Ja podem parar? Ho deixem aquí? Te’n crees de nous, noves metes.

Quan t’adones que ha estat possible, penses: Ostres potser puc somiar una altra cosa!

Tot és possible a la vida. Si tu t’ho proposes i hi poses esforç i il·lusió, pots aconseguir moltes de les coses que desitges. Ara bé, hi has de creure, eh?