Festivals & Lletres

Alberto Guijarro, director de la sala Apolo i del festival Primavera Sound, parlava amb un amic passada l’última fila de cadires uns minuts abans de començar l’acte Festivals & Lletres de la Setmana del Llibre en català. Amb les espatlles alçades i un somriure condescendent, semblava dir-li: Sí, mira, noi, toca pujar a fer el paperot.

Carles Santamaria, el secretari general de FICOMIC i director del Saló del Manga de Barcelona i del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, arribava vestit amb una americana de color clar i portava un còmic sota el braç.

Guillem Galera, responsable de la mostra de cinema a l’aire lliure Sala Montjuïc, era l’únic que no portava camisa, sinó samarreta. Rapat, amb un tatuatge al braç i arracades vistoses, la imatge de Galera contrastava de seguida amb la mirada pacífica i la dicció pausada i culta que demostrava només de començar a parlar: “Hi ha un axioma que diu que el traspàs de la literatura al cinema és un mal pas, però hi ha un munt de pel·lícules que el desmenteixen. Jo crec que la porositat entre llenguatges és poc qüestionable”.

Ignacio Orovio, redactor en cap de Cultura de La Vanguardia, conduïa l’acte. A priori, que directors i responsables de festivals d’altres disciplines parlessin sobre llibres semblava una proposta estimulant, però els que ens ho miràvem érem quatre gats i Orovio no semblava massa disposat a portar la veu cantant. En més d’una ocasió, va convidar el públic a parlar, amb una visible intenció de donar l’acte per acabat.

Va durar menys d’una hora i, malgrat tot, es van dir coses interessants. Guijarro, per exemple, va explicar que, a la botiga del Primavera Sound, que s’ha obert a Barcelona recentment, s’estan venent més llibres que discos. El que té més sortida, va dir, són les biografies.

De fet, en qüestió de pocs anys, han vist la llum un munt de llibres escrits per músics: No voy a salir de aquí de Micah P. Hinson, Cartas a Emma Bowlcut de Bill Callahan i Rat Girl de Kirstin Hersh publicats per Alpha Decay; Madre, hermano, amante de Jarvis Cocker publicat per Mondadori; La muerte de Bunny Munro de Nick Cave per Papel de liar; Cosas que los nietos deberían saber de Mark Oliver Everett per Blackie Books; i Postales Negras de Dean Wareham per Libros del Ruido, etc. De tots ells, cap en català. Carles Santamaria, per part seva, va afegir que, en el món del còmic, la qüestió de la llengua no només és una “assignatura pendent, sinó que és repetidora”: només un 5% dels còmics que es venen són en català.

Orovio els va preguntar si es veurien en cor d’organitzar un festival de literatura i, sorprenentment, tots tres van dir que sí. Santamaria va proposar deslocalitzar el festival del centre de la ciutat. Segons ell, això faria que els barris es veiessin més implicats en el projecte i hauria de ser una cosa més oberta, per la qual no serviria només un pavelló com el que es fa servir pel Saló del Còmic o el Saló del Manga.

El director del Primavera Sound va apostar per fer-ho en un hotel i va citar un festival dels Estats Units en el qual diversos artistes toquen a les diferents habitacions només per a 25 persones. Així, imitant-ne el model, l’espectador passejaria per les diferents habitacions on els escriptors explicarien contes o recitarien poesia.

Quan Ignacio Orovio els va dir que els escriptors no eren estrelles del rock, cap d’ells hi va estar d’acord. Carles Santamaria va afirmar que els premis Sant Jordi bé que en semblen, d’estrelles del rock, i que només es dediquen a signar exemplars. En un hipotètic festival de literatura organitzat per ell, els autors haurien de prendre un paper més actiu. Segons va dir, és el que més valora el públic dels festivals de còmic: poder fer un taller amb aquells qui admiren o endur-se a casa un dibuix personalitzat, alguna cosa més que una simple signatura.

Galera va parlar dels llibres de Stieg Larsson, el qual va convertir-se en una estrella després de morir, amb tres pel·lícules d’èxit “d’una qualitat mitjana” i va citar James Ellroy, que, segons va dir, cada vegada que presenta un llibre, la seva mera presència ja és tot un esdeveniment.

El món dels llibres, va afirmar Guijarro, s’associa a cultura, però un festival de música, en canvi, s’associa a una cosa lúdica. Aquesta confusió, segons ell, és un dels problemes importants que tenim aquí i que no ajuden a entendre i a recolzar la cultura, que és clar que pot ser lúdica, però no només la de la música.