Entre el mar i Lavapiés

8.05.2015

Dimarts 5 de maig va tenir lloc al Petit Palau el recital d’Elena Copons i Francisco Poyato, que tancava la present temporada d’Intèrprets Catalans, amb de Toldrà, Mompou, Granados, Vives i Serra.

Elena Copons

Elena Copons

El recital d’Elena Copons i Francisco Poyato tancava la present temporada d’Intèrprets Catalans, un cicle que ha dedicat tres dels sis concerts a la cançó (anteriorment hi havien participat Joan Martín-Royo i Marco Evangelisti i David Alegret i Rubén Fernández-Aguirre). Aquest cop no només eren catalans els intèrprets, també ho eren els compositors inclosos en un programa que, molt didàcticament, ens recordava dues idees bàsiques: que la cançó respon a la llengua dels poemes i que sovint està arrelada (més o menys profundament) en la música tradicional. Així, en el programa va haver-hi molt de mar i molt de Lavapiés.

El recital es va iniciar amb quatre cançons d’Eduard Toldrà (entre elles Festeig i Camins de fada, les dues primeres aparicions del mar) amb les quals Elena Copons va començar a mostrar les seves fortaleses: un timbre bonic i homogeni, facilitat per moure’s en tot el registre i expressivitat, però també una feblesa: una dicció no prou acurada. És cert que les sopranos ho tenen per naturalesa més complicat, sobretot en el registre agut, però com més propera ens és la llengua més conscients som de la importància de la intel·ligibilitat a les cançons i alguns versos de les cançons de Toldrà se’ns van perdre.

Tendim a considerar les obres que ens estimem especialment com a veritats universals, i el Combat del somni de Mompou és per a aquesta cronista una obra molt estimada. Molt estimada vol dir molt escoltada, molt llegida i probablement molt idealitzada, capaç d’eclipsar la resta del programa, com si el nom de les cinc cançons estés escrit amb un cos molt més gran que les altres. Explico això perquè quan escoltem una obra tan estimada ens trobem d’alguna manera abocats al desencís, dividits entre la necessitat d’escoltar-ne la versió perfecta i la certesa que la perfecció no existeix. La versió d’Elena Copons i Francisco Poyato no va ser, per tant, perfecta, però tampoc va ser en absolut un desencís. Va ser sincera i sentida; va lluir Elena Copons a Aquesta nit un mateix vent, va lluir Francisco Poyato a Jo et pressentia com la mar i van lluir tots dos amb una estupenda interpretació d’Ara no sé si et veig, encar.

Després de l’intimisme de Mompou va ser tot un canvi l’aparició d’Enric Granados i tres de les seves Tonadillas, que substituien les Canciones amatorias que s’havien anunciat; senzillament encantadora El majo discreto. Vam seguir pel mateix camí amb la selecció de les Canciones epigramáticas d’Amadeu Vives, ara sí que amb molt bona dicció; no ens vam perdre paraula dels sobreentesos que amagaven els versos ni dels dards que, directament, llençaven. D’aquest grup, cantat amb gràcia i sense afectació, van destacar especialment Madre, la mi madre (amb poema de Miguel de Cervantes) i la divertidíssima El retrato de Isabela.

Tornàvem a mar i a la intimitat després de les expansions de les cançons de Vives amb una selecció de les Cançons líriques i amoroses de Joaquim Serra; amb permís d’Elena Copons, que va fer una bona interpretació de totes cinc, cal destacar el piano de Francisco Poyato a Cançó. Per acabar, dues propines de Toldrà: Els obercocs i les petites collidores, o com uns senzills albercocs passats per les mans de Carner i Toldrà i amb dos bons intèrprets es converteixen en una cançó deliciosa, i la oportuna Maig.