En memòria d’Oriol Solé Sugranyes

La Fundació Tàpies acull aquests dies “1989. Després de les converses d’Alger. Deliri i treva”, una exposició artística comissariada per Carles Guerra dedicada a la violència i les seves conseqüències en l’esfera cultural, posant el focus principal en el terrorisme i, de manera subjacent, en la pau ajornada entre ETA i el govern espanyol. En el marc d’aquesta mostra, que es pot visitar fins al 15 de gener, l’escriptor David Castillo ha fet una conferència en record d’Oriol Solé Sugranyes, que va morir l’any 1976 a mans de la Guàrdia Civil.

“1989” invita l’espectador a reflexionar sobre els límits temporals de la violència i l’arrelament de les imatges en relació amb els fets. El conflicte que no cessa, el consens diluït sobre el temps històric on s’inscriuen les accions. En consonància amb aquesta percepció, la figura d’Oriol Solé Sugranyes, mort fa 40 anys durant la famosa Fugida de Segovia, és especialment significativa. Tant per les implicacions de l’antifranquisme com per la seva trajectòria de militant llibertari. I tot això, naturalment, en l’òrbita inevitable i cruenta de la violència.

Des de la gestació i l’autodissolució del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) i la detenció dels seus principals actors, fins al tràgic final de Segòvia després d’una fuga organitzada per ETA. Molt a prop de la frontera francesa, una munió de militants antifranquistes intentava escapar-se del presidi, però un error, una inexactitud en la cita, va frustrar el seu intent. Només quatre dels 29 presos van aconseguir lliurar-se de l’escomesa de la Guàrdia Civil. Sugranyes ho va pagar amb la vida.

David Castillo ha explicat que els companys que hi van compartir idees i vivències destacaven tant la seva proximitat com el seu compromís polític, sempre dedicat a uns principis ferms amb la llibertat com a bandera. Dos anys després de l’execució de Puig Antich, la mort de Sugranyes tornava a tacar de negre l’activisme antifranquista. Precisament durant aquesta època, concretament durant els últims deu anys de la dictadura, les obres d’Antoni Tàpies descriuen o fan referència als esdeveniments polítics.

La tancada dels intel·lectuals catalans durant la Caputxinada del 1966, el procés de Burgos contra setze militants d’ETA a finals del 1970, l’atemptat de Carrero Blanco el 1973… i, per descomptat, l’execució de Puig Antich el 1974 i la mort de Sugranyes el 1976. Uns continguts que van haver de superar una doble censura: la informativa, desplegada per l’aparell de l’estat, i l’autolimitació que imposava l’art modern. Justament per això, el seu valor també és doble: artístic i de memòria històrica.

Al costat de les teles de Tàpies, l’exposició compta amb altres obres d’art, documents fotogràfics i audiovisuals, cartells, llibres i diversos objectes relacionats amb la violència i amb aquests esdeveniments. Tal com explica Pedro G. Romero, comissari del projecte Tractat de pau, “ateses aquestes condicions, el que aquest cas d’estudi pot presentar és un conjunt d’artefactes culturals el significat dels quals patirà pertorbacions traumàtiques”. És així com “el deliri que s’apodera de la percepció retorça els significats”.

Al final de la conferència, Castillo ha recitat tres poemes i un text en record d’Oriol Solé Sugranyes: “Más que una palabra”, de José Agustín Goytisolo; un escrit de Paco Fernández Buey sobre el Che Guevara; “El viento lo dice todo”, de Jean Marc Rouillan,  i “Rompamos las puertas”, de Vicente Serrano Izko, originalment pensat (i no pas escrit) des de la presó.

“1989. Després de les converses d’Alger. Deliri i treva” és una exposició Cas d’estudi inclosa en el projecte Tractat de pau de Sant Sebastià 2016, Capital Europea de la Cultura, i té lloc a Artium, Vitòria-Gasteiz, i a la Fundació Antoni Tàpies, Barcelona. Més informació en aquest enllaç.