Els sopars de l’Odissea de la mà d’en Joma

Fer libacions als déus, fer un sacrifici i menjar a taula en bona companyia és el que acostumaven a fer els grecs antics quan s’aplegaven en una festa, i ho acompanyaven de poesia, com l’Odissea, per exemple. Així diem que els grecs eren savis. Ara bé, què ens semblaria avui tornar a fer sacrificis i libacions, però que el sacrificat fos un llibre i no un vedell, i que la taula fos d’un bon restaurant barceloní, on l’artista recita el poema alhora que en dibuixa les escenes sobre la taula?

Perquè en això consisteix la iniciativa de l’artista català Joma (Josep M. Rius Ortigosa) que, juntament amb l’Ada Parellada, del restaurant Semproniana, organitza uns “sopars de l’Odissea” cada tercer dimarts de mes, per a deu comensals, que s’alimenten alhora d’art i de cuina, i generosament de totes dues coses.

En una petita sala reservada hi ha parada una gran taula amb estovalles i plats blancs, sobre els quals una prometedora branca de romaní anticipa olors mediterrànies. Però abans de seure-hi, en una tauleta adjacent que fa funcions d’altar, l’artista, a mode d’oficiant, reuneix els comensals i distribueix el vi negre de les libacions en copes generoses. Llavors comença el sacrifici. La víctima oferta als déus serà un exemplar de l’Odissea (en la traducció catalana de Joan F. Mira) que l’artista ha preparat prèviament: a cada pàgina hi ha fet un dibuix a tinta negra i després les ha encolades totes, de manera que el llibre ja no és apte per ser llegit passant pàgina, sinó que només pot ser degollat o esquarterat, com les vedelles a l’altar de Zeus. Això és el que fa l’artista, sota la mirada encuriosida dels participants. Amb un poderós ganivet de cuina, de tall esmolat, segueix el perfil de la coberta, sense manies, i un per un talla i arrenca els fulls, pintats. Així trinxa tota la introducció i comença els versos del primer cant: “Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges…”. Especeja, doncs, el llibre, com qui trinxa un rostit, i en va llançant els trossos a una gran plàtera, mentre demana que els comensals se’n serveixin sense manies. Com els grecs, ens endurem a casa un tros de la carn (literària), únic i irrepetible. Quan tothom és servit de peces sacrificials, passem a taula. La resta del llibre romandrà per sempre encolat, ningú no sabrà quins dibuixos conté. Deu ser la part dels déus. En un altre sopar hi haurà un nou llibre sencer, pintat, a punt per al sacrifici.

Asseguts a taula, sempre amb la copa de les libacions a la mà, toca triar els plats. Resulta difícil decidir-se entre un milfulles de pètals a la manera dels lotòfags, la dieta d’algues d’Ulisses o el plat antropofàgic del Ciclop (5 peces), l’escuma irada de Posidó o les crestes d’orgull dels pretendents, per citar-ne només cinc del total de catorze plats, tots igualment enginyosos de nom (i després veurem que d’ingredients). És veritat que la Semproniana ja ens té acostumats a una carta imaginativa, però a diferència del que passa en el restaurant, en aquest sopar no hi ha explicacions. Cal fiar-se de l’instint, i del coneixement que hom pugui tenir d’Homer (que serveix de ben poc, tot cal dir-ho, per endevinar els plats), i arriscar-se a demanar, a l’aventura. Se’ns recomana triar coses diferents i ho fem, a cegues, disposats a trobar-nos, si cal, amb les tempestes d’alta mar.

Llavors, l’artista, dret al voltant de la taula, comença a explicar cada plat segons l’episodi corresponent de l’Odissea. Per a Joma, explicar és dibuixar. Amb un pinzell gruixut i un pot de tinta negra, comença a dibuixar, sobre les tovalles blanques, davant de cada comensal, l’episodi a què fa al·lusió el plat que ha demanat: l’ajuda d’Atenea benvolent, el rostre esgarrifós del Ciclop, l’encís de les Sirenes, l’illa d’Èol…. Allò que ningú no ha demanat resta en el misteri. No parla de cuina, parla de poesia, i per a cada un dibuixa, amb traç gruixut i molt ràpid, una il·lustració al·lusiva damunt del plat de porcellana. Després, els comensals tindran l’ocasió d’endur-se’l, si volen, per un petit suplement. Mentrestant, Joma dibuixa: herois, naus, monstres i, sobretot, mans. Com que es tracta de menjar, cita (en la traducció de Riba) el vers que acompanya les nombroses descripcions d’àpats de l’Odissea: “i ells allargaren les mans a les parts que tenien servides”. Dibuixa mans obertes, tancades, que acullen, que espanten, mans grosses, petites, amicals o hostils, que són el fil conductor del mite que desgrana, amb veu pausada, a l’entorn de la taula. Un altre dia, el fil conductor serà un altre, perquè triaran altres plats i hi haurà altres episodis de l’Odissea per contar.

Quan cadascú té un dibuix al plat i no és l’olor de la carn rostida sinó la de la tinta negra la que omple el nas dels comensals, llavors Joma s’asseu a taula i entra en escena la sacerdotessa de la cuina, Ada Parellada. Ja ens hem oblidat del que hem demanat, a hores d’ara ja sabem que toca deixar-se portar per la sorpresa i que res no és el que sembla. Comença, doncs, pel dolç beuratge de Circe, i continua amb un reguitzell de platets ben servits que es corresponen (potser) a les definicions de la carta. Ella explica, riallera, l’enginyosa interpretació que ha fet de la formulació dels plats, segons cada episodi homèric. Deixarem els ingredients en el misteri, només n’hem de dir dues coses: que la cuina és d’un refinament esplèndid i que ningú no es queda amb gana. Unes glorioses postres coronen l’àpat, i els comensals, que han compartit una bona conversa, acaben més a prop de l’assemblea dels déus que de les penúries de l’heroi.

Tot plegat, allò que els agradava fer als grecs: menjar junts, beure, recitar poesia, fer art. Cada sopar, i ja en té reservats uns quants, tindrà el mateix tema, l’Odissea, al voltant de la mateixa taula amb la mateixa cuinera, però cada un serà diferent, perquè s’explicaran unes altres aventures, com feien els aedes homèrics. Un sopar que val la pena.