El teatre contra els números

“Evidentment no visc del teatre” és la frase més escoltada a l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett. A classe, a les xerrades a l’hora del pati i fins i tot a l’hora de dinar, la maleïda realitat s’apodera de la Nau Ivanow. No importa que hagis estrenat unes quantes obres, que tinguis talent o que hi dediquis tots els teus esforços. Només Jordi Galceran viu del teatre. També sabem, però, que no ens podem rendir. “No pots esperar que els altres ho facin per tu, has de moure el teu espectacle, vendre’l als teatres, buscar noves maneres de producció” m’explicava l’actriu i directora Imma Colomer. Tot i la seva dilatada trajectòria, aquest any s’ha apuntat a Les bases de l’escriptura dramàtica, el seminari d’iniciació dramàtica impartit per Pere Riera.

L’objectiu del curs, diu Riera, “és fer musculatura”. Aprendre la base del drama, els mecanismes de qualsevol relat, sigui cinema, teatre o televisió. No es tracta tant de construir una història com de saber que, segons el drama aristotèlic, el nostre protagonista ha de tenir un desig, ja que això li generarà uns obstacles que li provocaran un conflicte. Gestionar l’emoció, vaja. Ahir, m’expliquen els alumnes, van parlar de la LAB, la línia d’acció base, i avui toca començar a construir els personatges. Després d’una breu presentació, en Pere s’aixeca i comença a apuntar els primers conceptes a la pissarra: debilitat, protagonista, desig i adversari. Cada explicació va acompanyada d’algun exemple conegut per tots com els de Els ponts de Madison o Titanic. Així doncs, entenem que l’adversari oficial d’en Jack és l’iceberg, tot i que el personatge que ho materialitza és el promès de Rose DeWitt. Aviat, però, arriben els deures: han d’elaborar un breu exercici basant-se en l’estructura explicada. Després el llegiran en veu alta i en Pere els hi comentarà què falla i per què. També la resta de companys poden participar, de manera que l’exercici de l’altre serveix d’aprenentatge per tothom. Una curiositat: la majoria de protagonistes eren dones solteres de més de 40 anys. Per pensar-hi.

I dels fonaments passem a la teulada. Dimecres tocava El teatre com a interrupció, el seminari especialitzat de dramatúrgia amb Ewald Palmetshofer. Llicenciat en teologia i filosofia a la Universitat de Viena, Palmetshofer és autor de Hamlet ist tot, Faust hat Hunger uns Verschluckt sic han einer Grete i Räuber. Schuldengenital i l’any 2008 va ser nomenat “el dramaturg jove més prometedor de l’any”. A més, l’han arribat a considerar digne hereu de Thomas Bernhard. Dit això, i ara que ja enteneu per què vaig entrar a la classe feta un autèntic sac de nervis, que comenci l’espectacle. O sigui, el seminari. Després d’escoltar atentament les presentacions de cada un dels alumnes, Palmetshofer ens explica que la voluntat del curs no és ensenyar a escriure una obra de teatre, ja que no hi ha cap teoria sobre com s’ha d’escriure. El que proposarà, doncs, és un mapa de navegació.

Segons Palmetshofer si el que proclama el filòsof Alain Badiou és cert,-que l’era actual està obsessionada amb els números-, això suposa una amenaça per a les nostres vides i, evidentment, per la legitimitat i existència de l’art. El teatre, diu el dramaturg, és capaç d’interrompre aquesta alienació. D’aquí, doncs, el títol del seminari, tot i que originalment forma part del llibre El teatre postdramàtic del crític alemany Hans-Thies Lehmann. L’objectiu del taller és discutir la tesi de Badiou i, per tant, cada un dels participants haurà d’escriure una breu història sobre el violent poder dels números. Per Palmetshofer actualment hi ha exemples molt concrets d’aquesta influència, com la importància de les estadístiques per permetre que una idea avanci o la política d’austeritat en la qual vivim des de la crisi.

Són les dotze i baixem a fer un cafè encara preocupats pel que acabem d’escoltar i preguntant-nos com lligarà les reflexions de Badiou amb les de Lehmann. Potser, però, el que més ens inquieta és que sabem que aquesta alienació de la qual parla Palmetshofer és certa. Fa massa temps que hem deixat de ser persones per a les empreses, fa massa temps que se’ns valora segons la nostra productivitat. Vivim en una societat cada cop més individualista i encara no hem reaccionat. I ara que per a molts anar al cine és seure davant el Home Cinema al sofà de casa, el teatre és de les poques experiències col·lectives que ens queden. Hi ha vida més enllà dels números i les estimacions, proclama Palmetshofer, i no ens en podem oblidar. Com diu l’Imma Colomer, hem de lluitar, no podem esperar que ningú ho faci per nosaltres. Com a mínim si volem viure del (i amb) teatre. Amén!