L’art de la comèdia, a debat

La Biblioteca del Casino de Manresa forma part de Llegir el teatre, un projecte en què participen vint-i-set biblioteques públiques catalanes i que consisteix en clubs de lectura sobre obres teatrals, organitzat pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat amb la col·laboració del Teatre Nacional de Catalunya.

Fina Tàpias condueix aquest club de lectura en el qual, el mes de març, es va comentar L’Art de la Comèdia, d’Eduardo De Filippo, actualment en cartell al TNC. Aquesta edició va ser especial ja que es dóna la circumstància que un grup de teatre amateur local, el Casal Familiar Recreatiu Els Carlins, ha interpretat recentment aquesta obra. És va aprofitar aquest casualitat per convidar a la sessió del club de lectura alguns dels participants d’aquesta adaptació, un fet que va enriquir el comentari de l’obra.

L’Art de la Comèdia se situa en una ciutat de províncies italiana, després de la Segona Guerra Mundial. El director d’una companyia de teatre ambulant, Oreste Campese, va a demanar ajuda al nou prefecte De Caro, després de perdre en un incendi la carpa on actuaven. En la reunió que mantenen, el secretari d’aquesta autoritat dóna per error a Campese la llista de persones que De Caro ha de rebre, un llistat de personatges que el prefecte i el seu secretari, nouvinguts al municipi, no sabran si són actors de la companyia de Campese o els personatges reals.

A partir d’aquest argument, el debat sobre L’Art de la Comèdia va girar, primerament, al voltant de la versemblança, fent referència als personatges que apareixen al segon acte de L’Art de la Comèdia, debatent si, de cara el lector, els personatges presentats semblaven els reals o bé semblaven els actors de la companyia de Campese. Les opinions eren diverses però posant en comú que qualsevol de les opcions era bona ja que s’intuïa que el que l’autor buscava era que l’espectador quedés amb el dubte. Per tant, es podia deduir que en aquesta obra qui realment té el conflicte no són els personatges i les seves històries sinó el públic, que ha de prendre partit per una opció o una altra. Dins d’aquest embolic d’incerteses, es va posar de manifest que el prefecte De Caro representa l’espectador dins l’obra de teatre perquè té exactament els mateixos dubtes que el públic.

D’altra banda el debat també va abordar la identitat del protagonista de L’Art de la Comèdia, el director de la companyia de teatre Oreste Campese, el qual es va considerar inspirat en el mateix autor ja que la biografia d’Eduardo De Filippo té diversos punts en comú amb aquest personatge.

Els diversos debats van portar a algunes conclusions generals. Es va posar de manifest la gran diferència d’estil entre el primer i el segon acte. El primer acte té un caire discursiu, fent una àmplia reflexió al voltant del món del teatre, en canvi, el segon acte és un embolic de personatges basats en la “commedia dell’arte”, considerant també que el títol de l’obra fa un joc de paraules al voltant d’aquest tipus d’espectacle teatral. Per acabar aquesta part es va destacar la reflexió final que Oreste Campese adreça al prefecte De Caro: l’important no és intentar convèncer, saber si es veritat o mentida, el teatre és un reflex, una representació dels fets de la vida real. Els problemes, encara que és mostrin en la ficció, també hi són en la realitat i el que cal és solucionar-los.

El comentari de text va donar pas al comentari de la versió que actualment és en cartell al TNC. Una opinió positiva on, més enllà de la interpretació, es va destacar el plantejament escènic d’ensenyar les bambolines teatrals, fent descobrir tant el davant com el darrere de la posada en escena: acabar de posar una perruca a un actor, llegir alguna acotació, l’aparició de l’apuntador o el muntatge a vista de l’escenografia. La voluntat de mostrar com una mateixa cosa tots els costats del teatre, des del més interpretatiu fins al més tècnic. Una original manera de presentar L’Art de la Comèdia que conclou amb aquest mateix esperit quan actors i tècnics, després de saludar, s’acomiaden conjuntament caminant cap al fons de l’escenari, com una sola família.