De dos en dos

Fa deu anys de la mort del poeta Jordi Domènech i vint anys que no podem gaudir de les crítiques cinèfiles de José Luis Guarner. Us preguntareu si lliguen aquestes dues semblances i aquests dos recordatoris. A mi em sembla que sí. Sobretot ara que “celebrem” altres aniversaris de poetes més mediàtics i coneguts –no dic llegits, ei!- i que això del cinema i gent d’ofici que n’escrigui amb cultura, propietat i rigor no sempre és fàcil de trobar als papers reals ni als virtuals (no dic gent que en sàpiga i tingui aquella erudició, de vegades absurda, sinó que exposi el seu criteri amb raonament i elegància).

D’acord que tots dos es mereixerien no un article sinó molts, però sobretot el que es mereixen els poetes i els crítics que ho han fet bé és ser llegits. Això és el que ens recordava el poeta Antoni Clapés referint-se a Jordi Domènech (i ho ha fet amb insistència durant aquests darrers deu anys mitjançant lectures, edicions i convocatòries del Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia que ja ha editat vuit llibres a la col·lecció Jardins de Samarcanda, coeditats per Cafè Central i Eumo Editorial). També ens ho va dir Esteve Riambau l’altre dia en el decurs de l’acte que la Filmoteca de Catalunya va dedicar a José Luis Guarner, aquest savi del cinema, irònic, provocador i sorneguer, posseidor d’una gran cultura literària, amic de Guillermo Cabrera Infante, de Federico fellini, de Néstor Almendros i de molts escriptors i homes de cinema europeus de quan el cinema europeu era un referent indiscutible.

D’entrada ja us dic, per anar per feina, que em feu cas: Llegiu –rellegiu- a Jordi Domènech i a JL Guarner! I aprendreu coses, i educareu el gust. I ara us deixaré anar alguns comentaris sobre aquests dos homes de cultura, a veure si us conviden a posar-vos-hi.

De Jordi Domènech tenim a l’abast editat per Jardins de Samarcanda un volum editat el 2008 que aplega la seva obra poètica (1971-2002) amb unes notes biogràfiques d’Antoni Clapés i una anàlisi minuciosa dels textos a cura de Sam Abrams que desvetllen amb sensibilitat i erudició moltes claus d’aquesta obra poètica.

Jordi Domènech va nèixer a Sabadell el 1941 “… i, malgrat tot, encara hi viu” havia escrit ell mateix per manifestar amb un estirabot molt trabalià un arrelament i una tradició que, però, en un dels seus més coneguts aforismes de la plaquette “La llei del parèntesi” rebatia o re-situava afegint: “Això de ser de Sabadell està molt bé: és una mica com si no ho fossis” o, encara, amb aquest “Pensament sabadellenc: “”El liberalismo es pescado””.

Guarner, que va néixer a Barcelona l’any 1937, desseguida es dedicà a estudiar el cinema i aconseguí, durant els anys més difícils de la censura franquista, capejar-la fent projeccions a col·legis majors, cine-clubs i cine-fòrums dels clàssics indiscutibles del setè art. En aquest sentit era un activista a més d’un intel·lectual. I amb això segurament es diferenciaria de Domènech que, tot i que es proposà i aconseguí endegar algunes empreses culturals de volada –la llibreria Els Dies de Sabadell o els seus treball de disseny industrial, la divulgació a la Sala Tres de Sabadell de l’art conceptual i les seves traduccions impecables de textos d’Ungaretti, Svevo, Qunqueiro o Pais Brandâo o poemes de Pavese, Maraini, Montale i d’altres escrits en dialectes o llengües com més minoritàries millor- fou sempre dominat per una mena de desassossec i inoperància segurament hipercrítica –amb això també era molt sabadellenc, com Armand Obiols- que suportava amb la seva, a vegades fina d’altres punyent, ironia: “Us agrada aquell sonet de Carner que se’n diu “Joc de pennis”?; Olimpíada Cultural: no sé si apuntar-me al llançament de sonet o als cent metres Tàpies”.

A Jordi Domènech, essent de Sabadell tots dos, me’l trobava sovint al trenc de Sarrià (“les corbes de les Planes…”) i a la llibreria Els Dies que havia impulsat ell mateix. Era bon conversador, era mordaç però també era didàctic. Una vegada vaig gosar criticar-li les lletres del logotip d’Els Dies, jo, ignorant i massa influït per les modes, les trobava molt primes i “poc” dissenyades i el Jordi em va fer una repassada que, tot i que d’entrada em va sobtar una mica, vaig agrair-li, perquè no només vaig adonar-me que tenia algunes idees clares sinó que estava disposat a defensar-les amb paciència i pedagògica ironia.

Guarner venia molt sovint al Ciné-Club Sabadell dels anys seixantes on un grup d’activistes cinematogràfics programaven sessions maratonianes de cicles de pel·lícules nordamericanes, franceses i russes i editaven uns fulls ciclostilats que nosaltres guardàvem amb més cura que els apunts de la facultat perquè ens preníem aquelles sessions com unes classes magistrals. Guarner intentava treure’ns prejudicis ideològics i aprendre a mirar les pel·lícules pel que volien dir elles mateixes. Tot i que era una mica repatani i molt reticent a l’excessiva teorització ens educava en coses que ara ens semblen òbvies i que l’altre dia els seus amics recordaven a la Filmoteca: “El cine es el arte de hacer que lo falso parezca verdadero…”; “…Hay que leer a Hitchcock, dos páginas diarias después de las comidas…” Coses d’aquestes. Va impulsar el Festival de Cinema de Barcelona, des dels seus inicis, els anys cinquanta quan reivindicava el cinema en color fins a la segona etapa, els anys vuitanta que reivindicà amb el ‘Manifest de Barcelona’, un text subscrit per nombrosos cineastes de fama internacional (Fellini, Scorsese, Allen, Bertolucci, Bogdanovich…) l’oposició radical a la manipulació de les pel·lícules i que, en forma de rajola, fou plantat al capdamunt de la Rambla de Catalunya. Durant el breu període d’existència d’aquell festival vaig tenir ocasió de tractar-lo professionalment i, en una entrevista que li vaig fer, va insistir en la importància de que les noves generacions de crítics que “potser saben de memòria més dades sobre el cinema que no pas jo, adquireixin una bona cultura literària que els permeti escriure amb rigor i qualitat”.

Guarner publicà diversos treballs el més rellevant dels quals fou el llibre dedicat a Roberto Rossellini que duia un pròleg de François Truffaut, que fou traduït a diverses llengües i que va permetre a Scorsese dir-li directament un dia una frase com ara “vostè, Guarner, ha escrit el millor llibre sobre Rossellini”. D’això i de que en un altre llibre (em sembla que sobre Tavernier) sortís per error el seu nom escrit com a José Luis Warner, naturalmenten presumia.

Jordi Domènech, home d’una gran sensibilitat, visquè una dolorosa experiència quan l’any 1997 morí la seva companya Núria Codina mentre eren a Nova York. Aquesta reflexió sobre la pèrdua va convertir-la en el llibre “L’ombra del vespre (Lennox Hill, N.Y.)” en una sèrie de poemes encapçalats per l’epígraf “Amb sense”, expressió relativament habitual i reivindicada per filòlegs i escriptors del Vallès Occidental i tant ridiculitzada per bromistes ignorants d’ofici.

Acabo, perquè ve s’ha d’acabar. Llegiu Jordi Domènech. Descobriu-ne la modernitat sense subterfugis gratuits, la recerca de la totalitat, el seu rigor i la seva exigència. I per dir-ho en paraules de Sam Abrams “ l’equilibri entre el rigor formal i l’exigència intel·lectual…, l’obertura, la subversió, la transgressió, la dissidència, la llibertat, la independència”.  Llegiu-lo ara que ja fa deu anys que vivim amb sense.

Dos poemes de Jordi Domènech

NAU DE TELERS DE CAN GORINA,

A SABADELL, DURANT UNA VISITA DEL

GENERAL FRANCO

Costa d’endevinar que es tracta d’un

Matí d’hivern. A la fotografia

El sostre és un seguit de buits i plens

(un joc de llums) i la paret pintada

de nou, un teló blanc. La comitiva

entremig dels telers. L’abjecció.

El silenci irreal marca el principi

D’una escriptura sense llançadora.

Jo sóc la dona que alça el braç. La història

Em frega els llavis delicadament.

INCEST UNA NIT D’ESTIU

Tu, cega. Jo, veient com l’helicoide

S’enfonsa al terra, com la calda mou

Les dúctils plaques de l’aire per sobre

La plana hipnòtica: d’heretge impur:

De negra llet: pedra aflorant: amb sense

I dues pel·lícules especialment estimades per J.L. Guarner que no us podeu perdre:

 

“The Lady Eve” 1941. (Las tres noches de Eva)

Comèdia romàntica  EUA

Director: Preston Sturges

Actors: Barbara Stanwyck, Henry Fonda, Charles Coburn

“The Searchers” 1956 (Centauros del desierto)

Western, EUA

Director: John Ford

Actors: John Wayne, Jeffrey Hunter, Vera Miles