Das Festival: la muntanya, la llengua i l’humor

Una senyorial torre i uns saludables arbres ombraven –dissabte– l’herba i el pedrís que acompanyen el safareig de Das. Per quarta vegada, el poble acollia el Das Festival – Converses al Safareig. Enguany, la cita ha eixamplat límits per farcir de tertúlia una jornada sencera: un matí dedicat al debat literari –club de lectura amb Jordi Lara, autor de Sis nits d’agost (Edicions de 1984)– i una tarda consagrada a les últimes novetats literàries (Lara, Irene Solà, Andreu Claret, David Monteagudo…), a la llengua (amb el filòleg Manel Figuera) i a l’humor, aquest desplegat per Oye Sherman (Maria Rovira).

Mentre, al meu costat, un home obria una caixeta blava per treure’n els audiòfons –érem una cinquantena d’oients–, Oye Sherman inaugurava el festival. Rovira visitava Das –“aquesta mica de verd”– disposada a endur-se tot l’aire pur que pogués. “No cal que pregunti qui és de Barcelona: es detecta ràpidament qui ha arribat des de la ciutat”. Indumentària i comportament delaten els urbanites: roba expedicionària i “respiració avariciosa”. “Abans anàvem a comprar tabac a Andorra i ara pugem a la muntanya a respirar”. Els monòlegs de Rovira no tenen una línia argumental sostinguda; els temes competeixen per irrompre. La humorista va jugar, per exemple, amb els aniversaris del dia. “Avui és l’aniversari de Miquel Iceta”; la gent riu i aplaudeix. Així funciona l’humor.

Irene Solà rellevà Rovira. L’escriptora de Malla va conversar amb Bernat Puigtobella, editor de Núvol i mestre de cerimònies del festival. La conversa va orbitar entorn de les novel·les Els dics (Premi Documenta) i Canto jo i la muntanya balla (Premi Llibres Anagrama). La literatura de Solà està impregnada del relat de la tradició oral, de la narració espontània. “Vaig acumulant un pòsit d’històries, anècdotes i llegendes”, diu l’autora, que es reconeix sempre a la caça d’un nou inici de narració. Amb Canto jo i la muntanya balla, Solà ha meravellat els lectors amb la seva inesgotable capacitat imaginativa. Fa parlar núvols, bolets, cabirols, etc. “La Irene ha trencat la resistència de la literatura adulta per la prosopopeia, habitual de la literatura infantil”, veu Puigtobella. Amb Solà, una tempesta raona, decideix, actua, mata. La llengua i la diversitat d’influències han estat els altres aspectes que la crítica ha destacat del llibre. “Entenc la novel·la com un projecte que no abandona ni la poesia ni l’art”, assenyala ella.

De la muntanya de Solà vam passar a la serra boscosa i creadora del filòleg Manel Figuera. A El parlar de Cerdanya (Edicions Salòria), Figuera ha recollit un grapat llarg de paraules nascudes a la comarca. Potó, per exemple, que és un petó d’origen occità que es transforma i transforma fins a arribar a ‘tona’. Potó, potona, tona. “Dona’m una tona”. “Viure a la muntanya crea una filosofia de vida, una visió del món, una parla pròpia”, apuntava Figuera. Entre les paraules de Solà i Figuera, el poeta Jordi Vidal va recitar un poema escrit a Das i Andreu Claret i David Monteagudo van presentar els seus últims llibres. Claret ha publicat El cònsol de Barcelona a Columna, una novel·la que aborda el paper del cònsol Vladimir Antónov-Ovséienko a Catalunya entre el 1936 i el 1939; un personatge fascinant. A Rata Books ha aparegut Avui he deixat la fàbrica de Monteagudo, un recull de textos introspectius, escrits “des de la simplicitat”.

Jordi Lara ens va acostar a la muntanya –el pla muntanyenc, per ser precisos– on Xirinacs va decidir morir. Per Lara, el que va fer l’exsacerdot i filòsof és el paradigma de la mort veritablement assumida, rumiada i escollida. “Xirinacs no era algú que pogués esperar la mort amb els braços plegats”. L’escriptor explica amb cura i precisió aquest episodi final a Sis nits d’agost. “He hagut d’esporgar els fets; es van dir molts disbarats. Xirinacs va ser un home que va obrir molts camins”. El camí, per exemple, de la protesta no violenta. El Das Festival arribava al final amb un intercanvi d’opinions entre Solà i Lara. Tornàvem al rigor de la llengua. “La Irene pot escriure ‘ullprendre’ sense sonar noucentista”, deia Lara. Ho permet una barreja d’habilitat i credibilitat. “No és menys contemporani escriure sobre un poble que fer-ho sobre la ciutat”, rematava Solà. Oye Sherman donava la puntada final amb una nova tanda d’humor hàbilment desendreçat:  “Ningú respectarà els nostres ‘narcos’ si parlen com el Flanagan o la Carlota”. Amb el ventre buit de rialles, el vespre es va tancar berenant coca i acumulant aire pur amb la vehemència d’un urbanita.