Caçadors de corrupció. La Xarxa

6.06.2013

Aquest mes de juny, el Documental del Mes presenta ‘Caçadors de corrupció. La Xarxa’, un organisme internacional que lluita contra els grans casos de suborn. Caçadors de corrupció. La Xarxa, un film documental dirigit per Hege Delhi, ens apropa a aquells herois anònims que s’enfronten al poder, polític i econòmic, per denunciar la corrupció que impregna el sistema i que va més enllà de totes les fronteres i de tots els sistemes polítics. 

 

caçadors de corrupció. La xarxa

 

Els temps han canviat, ara, dirien les nostres àvies, ja no és com abans; “elles tenen raó”, pensaran alguns, convençuts que l’etern retorn de Nietzsche no és res més que una il·lusió romàntica. Tot i això, és possible que la mirada de les àvies sigui una mirada de melangia per un temps remot i que, en veritat, res no hagi canviat mai.

Fa uns quants dies, el periodista Ramón Lobo escrivia en un article dedicat al conflicte siri que ja no és vàlida la romàntica idea que els bons són bons i els dolents són dolents, les fronteres s’han esborrat, fronteres que, en veritat, mai no van existir: van ser, i encara són en el descregut present, una invenció nostra per poder-ho separar d’allò que aparentment rebutgen: els dolents, és a dir, tots aquells que, com afirma el fiscal de Milà Fabio de Pasquale, identifiquem amb la delinqüència ciutadana, amb el tràfic de drogues, amb les agressions o els assassinats. Estigmes, tòpics i preconceptes; la imatge és il·lusòria i els dolents, com diu el fiscal italià, no sempre s’amaguen rere la imatge, més o menys real, de la marginació.

Els grans delinqüents no viuen a la perifèria urbana, no roben ni s’amaguen rere els passamuntanyes; els grans delinqüents no fan la feina bruta. Ells, els white collars, condueixen cotxes de luxe, fan viatges que no paguen, es reuneixen en exclusius restaurants, són una elit, l’elit que ens governa des de l’ombra del poder –ja ho deia Benthan: el panòptic que, des de lluny, tot ho veu. Ara aquella esfera obscura és cada cop més visible; les pàgines dels diaris han estat portaveus en els darrers mesos d’escàndols de corrupció dels quals són protagonistes els principals poders, nacionals i internacionals, polítics i econòmics. El cinisme i la desconfiança ha impregnat la ciutadania que, fastiguejada per l’escenari dibuixat pels mitjans, intueix amb temor i, alhora, amb seguretat que les notícies que dia rere dia es publiquen són només la punta d’un iceberg que té els seus fonaments amagats en un mar impenetrable.

Aquest mes de juny, el Documental del Mes ens ofereix Caçadors de corrupció. La Xarxa, un film documental dirigit per Hege Delhi. Delhi s’apropa a aquells herois anònims que s’enfronten al poder, polític i econòmic, per denunciar la corrupció que impregna el sistema i que va més enllà de totes les fronteres i de tots els sistemes polítics. La directora entrevista diferents fiscals que contra totes les pressions i amenaces continuen investigant les entranyes del poder, continuen furgant allà on molesta per fer sortir a llum totes les corrupteles amagades i posar rostre a tots aquells que, amagats rere la impunitat del poder, són els grans delinqüents.

.Amb la seva càmera, Delhi dóna veu a aquests homes i dones decebuts per una justícia fràgil, malalta, injusta: la justícia no és igual per a tothom confessa el fiscal italià; una frase convertida en tòpic, en un tòpic buit de tot sentit. Són molts els qui cada dia passen el llindar de la presó, però entre els condemnats és difícil trobar un white collar, ells sobreviuen en la més injustificable impunitat, han convertit la riquesa i el poder en la seva única [S2] finalitat, un objectiu capaç de justificar tots els més injustificables mitjans. Ningú no vol perdre els seus privilegis, qui va trontollar l’equilibri institucional en nom d’uns ideals de justícia es converteix en un enemic: el govern nigerià no va titubejar quan va amenaçar el fiscal Nuhu Ribadu, obligat a marxar del seu país el 2007 després que dos dels seus col·laboradors apareguessin misteriosament assassinats. Ribadu resultava incòmode, era insubornable, els milions que li van oferir no només no van ser acceptats, sinó que van ser utilitzats com a prova contra el govern nigerià. Ribadu no era com ells,  no mirava cap a una altra banda, ell volia saber i volia denunciar; com Ribadu, Helen Garlick no es va acoquinar davant les pressions que rebia del govern de Tony Blair quan va començar a investigar les corruptes relacions entre el govern d’Anglaterra i molts emprenedors per dividir i apropiar-se de les terres encara urbanitzables de les illes Turks i Caicos. En part frustrada per la interrupció obligada de les investigacions del cas British Aerospace, Garlick sap que el camí no és fàcil: a vegades somia de canviar de treball, de deixar-ho, però sap que ha d’arribar fins al final. La fermesa amb la qual parla Garlick és la mateixa que es percep en cadascuna de les paraules de Fabio de Pasquale, ocupat actualment en la investigació dels diferents casos de corrupció i tràfic d’influències que impliquen el sempre controvertit i polèmic Silvio Berlusconi. No és fàcil enfrontar-se a un personatge com Berlusconi, un home que encara aconsegueix reunir milers de persones i vots; un home que, més enllà del seu fosc imperi econòmic, controla els mitjans de comunicació: diaris, televisions, editorials, etc., res no escapa de les mans de Berlusconi i, afegeix Pasquale, els periodistes no fan res per conèixer el que veritablement s’amaga darrere aquest personatge. Tothom parla, comenta de Pasquale, però ningú no sap exactament què s’investiga, només s’escolta una versió, aquella difosa per l’expresident, mentre l’altra versió roman amagada. Fabio de Pasquale no pot parlar obertament, el seu càrrec públic li ho impedeix, el seu treball d’investigació ha de continuar a l’ombra, indiferent als continus atacs i pressions que rep.

Ribadu, Garlick o de Pasquale no són els únics, mitjançant la càmera de Delhi, l’espectador coneix també Juan Carlos Cubillo, que a Costa Rica lluita per demostrar davant dels tribunals la corrupció que va envoltar el govern del president Calderón, o Eva Joly, que el 2009 va començar a col·laborar amb la justícia islandesa per condemnar els responsables polítics i financers de la fallida del sistema bancari a Islàndia.

Amb Caçadors de corrupció, Hege Delhi ens mostra l’altra cara de la moneda, ens mostra aquells petits grans herois com Nuhu Ribadu, persones, ciutadans, conscients que mirar cap a una altra banda, baixar el cap davant del poder i acceptar l’escenari corrupte actual és una manera de convertir-se en botxí d’un sistema polític, social i econòmic malalt. Moltes són les peces d’aquest trencaclosques, però entre elles no totes són iguals. El príncep Bandar assevera que tots els homes són per naturalesa àvids de poder i de riquesa i, per tant, tots són potencialment corruptes, mentre que les xifres del Banc Mundial registren els suborns que cada any es fan amb completa impunitat. Segurament a Caçadors de corrupció no hi són tots, hi ha més petits herois, fiscals i  jutges que, sense l’aura mediàtica que molts persegueixen, continuen enfrontant-se al poder; tot i això, els testimonis d’aquest documental són suficients per desacreditar les paraules del príncep, són suficients per demostrar que en un trencaclosques les peces sempre són diferents.

Caçadors de Corrupció dibuixa un depriment escenari internacional, alhora que dóna protagonisme a aquells que normalment no apareixen a les notícies i que, tot i això, treballen per reconstruir aquest escenari. Ells ja ho fan, però no n’hi ha prou. Encara queden molts per sumar-se a aquesta lluita, una lluita en la qual hem de participar tots, mitjançant la denúncia, la condemna pública i la no-acceptació. És una responsabilitat col·lectiva: el documental de Hege Delhi ens demostra que, més enllà dels obstacles, els white collars poden acabar seient davant del tribunal, en la mateixa cadira del petit delinqüent que ells menyspreaven des de la finestra del seu cotxe de luxe.